Una Missa en si menor que desborda el Palau

6.04.2017

La temporada d’Ibercamera ens ha portat un autèntic regal per a les orelles: la Missa en si menor, BWV 232 de Bach, en una interpretació sublim i molt espiritual a càrrec de l’Akademie für Alte Musik Berlin i el Windsbacher Knabenchor, dirigits per Martin Lehman. Els van acompanyar els solistes vocals Núria Rial, Rebecca Martin, Markus Schäfer i Thomas Laske, que van acabar de culminar una interpretació rodona que va causar un intens impacte sobre el públic.

Akademie für Alte Musik Berlin

Akademie für Alte Musik Berlin

L’única missa catòlica de Bach és una obra que ja s’ha convertit en una peça habitual de repertori. Sense anar més lluny, al mateix Palau vam poder-la sentir encara fa no un any de la mà de William Christie i Les Arts Florissants. En qualsevol cas, és una obra mestra que requereix uns intèrprets altament dotats per poder-la abordar. En aquesta ocasió, la principal novetat o element diferenciador de la majoria de versions va ser el cor, que era exclusivament masculí, de manera que les veus blanques dels nens interpretaven les parts de sopranos i contralts.

Martin Lehman va tenir la perícia, l’art i la inspiració per fer sonar la Missa en si menor amb tota la profunditat, amplitud, espiritualitat i rodonesa que requereix. Va ser una execució seguida, sense pausa, que va permetre capbussar-nos en l’univers religiós de Bach, d’una immensitat gairebé inabastable. L’Akademie für Alte Musik Berlin, una orquestra molt poc nombrosa i amb instruments originals, va sonar amb plenitud, sovint deixant sentir els seus membres en parts solistes, i es va integrar perfectament amb el cor masculí. La música fluïa a un ritme i amb una rodonesa tan plena i consistent que hauria convertit el més descregut.

El cor, que va resultar el grup més aplaudit de tots al final, va fer una actuació incommensurable. És una formació de dimensions molt considerables en què les veus blanques sonaven molt ben acoblades amb les dels tenors i baixos, formant una amalgama perfectament trenada. Només en els primers compassos del Sanctus va faltar un punt de volada espiritual, ja que les veus blanques no tenen vibrato per definició, però el conjunt va ser d’una enorme elevació espiritual.

D’entre els quatre solistes vocals cal destacar la soprano catalana Núria Rial, que va cantar amb un estil absolutament sobri però alhora projectant una veu molt rodona amb un vibrato just, gens excessiu. Va ser especialment encomiable l’ària Laudamus te, en la qual va fer els ornaments amb gran precisió, encaixant perfectament amb l’acompanyament orquestral. La mezzosoprano americana Rebecca Martin té una veu bonica i càlida, però va començar una mica amb mal peu, mostrant un excés de vibrato, que va corregir a mesura que avançava l’obra. A la seva ària estel·lar, l’Agnus Dei, tot i que ben cantada, li va mancar emoció, amplitud, profunditat. Va ser una execució un xic massa mecànica i allunyada de l’elevació espiritual que va caracteritzar tota la interpretació de la missa. El tenor Markus Schäfer va ser el menys brillant dels quatre, amb una línia de cant dura i poc legato. Al baríton Thomas Laske, precisament perquè no és baix, li van faltar greus, sobretot en l’ària “Quoniam tu solus sanctus”. La línia de cant era bona, tot i que li va faltar un punt de projecció i a vegades es notava engolat.

En resum, va ser una interpretació absolutament memorable de la Missa en si menor que va arrencar aplaudiments entusiàstics per part d’un públic entregat que omplia el Palau gairebé en la seva totalitat.