Una màquina de mística ‘xarnega’

20.05.2017

El passat 18 de maig es va inaugurar la videoexposició Jordi Lara, Literatura expandida” al Centre d’Art Maristany de Sant Cugat del Vallès, dedicada a la producció audiovisual de l’escriptor osonenc, que es pot visitar fins al 17 de juny i que s’emmarca en la programació del Festival Internacional Loop 2017 de videroart. La mostra presenta les imatges com un esclat per engendrar la literatura expandida, amb activitats complementàries com la projecció del llarmetratge Ventre Blanc o una residència creativa al despatx de l’autor, que farà retrats literaris de les persones que s’hi apropin per compartir una estona amb ell. Lara també ha estat un dels protagonistes de la Festa Verdaguer, a Folgueroles, on va participar en una lectura dramatitzada del conte “Lo matí de ma infantesa” del llibre Mística conilla, amb el qual s’ha endut el premi Serra d’Or de Narració.

Andreu Dengra, Paula Juanpere i Jordi Carrión han escrit tres textos sobre la videoexposició del Centre d’Art Maristany a propòsit de la literatura expandida de Lara. Aquí reproduïm el de Jordi Carrión. Podeu llegir els de l’Andreu Dengra i la Paula Juanpere fent clic aquí i aquí.

Jordi Lara | Edicions del 1984

Les migas són una presència subtil, discreta però constant, en la narrativa de Jordi Lara. Es tracta d’un plat de genètica àrab, molt habitual a Andalusia, que els immigrants es van endur a Catalunya juntament amb les seves paraules i el record del poble o del cortijo. La meva mare les fa amb sèmola de blat, la meva àvia les feia amb pa dur. A casa sempre les hem menjat amb salsitxa, bacon, tomàquet i ceba tallats molt petits, bacallà fregit i pebrots; però en la memòria familiar hi són també les migas amb xocolata i, sobretot, les migas amb qualsevol cosa: menjar de pobres, de la postguerra, és a dir, de la pobresa extrema. És un d’aquests plats, com el cocido, la carn d’olla i l’escudella o la paella que signifiquen convivència en un mateix espai d’elements de procedència molt variades, amb un fil conductor: la miga, el brou, l’arròs. Allò que crea unitat a partir de la diferència constitutiva. Allò que imprimeix estil. Que aconsegueix que la varietat esdevingui harmonia: equilibri estructural. Les migas no ostenten aquesta categoria en l’obra de Lara, on la música o el viatge o el somni sí poden ser entesos com l’adhesiu que uneix personatges, escenaris, històries; però en el seu segon pla ens recorden que darrera de tot hi ha un horitzó molt concret de migració sud-nord (i viceversa).

Una màquina d’espavilar ocells de nit i Mística Conilla ens parlen de la família Lara i, sobretot, del pare, “que empezó a meterse en esa tierra y en ese idioma y en todo lo demás”; és a dir, que es va endinsar a Catalunya i al català, que es va integrar, que es va casar amb una catalana, que parlava en català amb els seus fills, que va neutralitzar –parcialment– el problema xarnego. Una qüestió que ha estat abordada literàriament sobretot des de l’altra perspectiva, la meva, en llengua castellana. He dit “parcialment” perquè jo diria que, més enllà de les característiques biogràfiques de l’autor, tota la seva obra, que també s’expressa en l’àmbit del vídeo-art, és eminentment xarnega. No només bilingüe, ja que en l’interior de la seva narrativa trobem llargs passatges o diàlegs escrits en castellà (creatiu o arqueològic); sinó sobretot híbrida. Essencialment híbrida. Mescla sistemàtica de dos mons. El món de la paraula escrita i el món de la imatge filmada. El món de l’origen a Vic (el de la sardana, la cobla, la família i els amics, el poble, l’esfera rural) i el Món Amb Majúscules (que des de Barcelona viatja a Andalusia o a Buenos Aires, cosmopolita). Sobre aquesta expansió del microcosmos a l’univers artístic parla expressament Una màquina…, que tematitza la gestació del “llibre que jo escriuria”, en el qual “se te’n fotrà que tufegi a costumisme o barretinada perquè acceptaràs que aquell va ser el món que et va fer”, perquè és la llavor local d’una vocació universal.

Jorge Luis Borges va firmar fa gairebé un segle, en la conferència “El escritor argentino y la tradición”, un dels grans manifestos del cosmopolitisme literari. Lara ret homenatge al mestre almenys dues vegades a Mística Conilla. “Lo matí de ma infantesa” –el primer conte del volum– és una versió molt lliure de “Borges y yo”, on un narrador poc fiable parla de com va conèixer un nen que era (o no) Jacint Verdaguer. El fragment de la visió epifànica és un homenatge explícit al moment de “El aleph” –un altre conte de Borges– en què el narrador enumera caòticament la immensitat del cosmos en tot un seguit d’elements arbitraris, abastadors, al final íntims (“Vaig veure tota cosa amb l’amor d’haver-ho perdut i retrobat, desaprès i après millor”). Però “Borges y yo” és novament invocat al llibre, de manera directa en aquesta segona ocasió, al relat “Scherzo per a bandoneó”. Ambientat a un cinema de Buenos Aires, amb llargs diàlegs en argentí, inclou com a personatge a l’autor de Ficciones. Potser l’escriptor que més ha influenciat tant la literatura com el cinema i l’art del canvi del segle XX al XXI.

No és casual que el primer conte del llibre comenci amb una obra de Perejaume, que és al mateix temps un viatge. Ni que en ell Lara es representi a si mateix com un director de cinema. El moviment entre la literatura y la imatge, l’expansió de la pràctica literària, és un tipus de migració que també constitutiva per a l’escriptor (de paraules i de fotogrames). Un dels contes se centra de fet en el llenguatge cinematogràfic, plantejant la irrupció en el circuït dels festivals d’una proposta tan radical que només pot conduir a la mort. “El cinema ha mort; Dasha Biryuk no ha estat la primera d’avisar-nos”, diuen les primeres paraules del relat. És aquesta directora de ficció qui expressa la idea clau del text: “Hem inventat el cinema perquè no hem sabut inventar la manera de compartir un somni”.

Somni i realitat. Literatura i cinema. Al vídeo “Bresson dicta un conte” veiem com el cineasta reflexiona sobre la poètica fílmica mentre que un personatge (el propi Lara?) intenta sense èxit prendre notes d’allò que es diu a la pantalla (o fer-ne la traducció literària). Bresson no dicta un conte ni Lara el transcriu. Però la peça és, en ella mateixa, un relat. Un relat que podria haver format part d’un llibre, si en comptes de amb fotogrames hagués estat creat amb paraules. Les videocreacions més sofisticades de Lara són precisament discursos que ell pensa com a parts dels seus llibres, però que han trobat la seva realització en una altra estratègia expressiva. “Mística conilla – el relat no escrit” és una ficció aproximadament surrealista on la música clàssica ocupa el lloc del guió interpretat o sobreimprès; on aparentment no hi ha text, però el text està omnipresent, no només al cant musical, sinó sobretot en el fet que la protagonista, tancada en una confessionari al bell mig d’un prat, es consagra a la lectura d’un llibre. De manera que la peça, a través del llenguatge vídeo-gràfic i musical, parla de literatura. I “Cinematografia submergida en una novel.la: una màquina d’espavilar ocells de nit”, obra en dos parts, és un capítol no inclòs en el llibre original. O millor dit: paral.lel. Perquè en ambdós casos la investigació no és sobre l’adaptació, sinó sobre l’expansió. El pensament creatiu de Lara no es reprimeix a cap llenguatge, no es limita. Perquè no en tenen, de límits, els somnis.

En la seva cosmogonia tot condueix, sempre, a la infància com a temps mític, en què tot estava quiet i, al mateix temps, tot es barrejava. “Verdaguer infant roda” es pot llegir com a il.lustració o ampliació en blanc i negre de “Lo matí de ma infantesa”. Parteix de la pregunta “Què hagués rodat l’infant Verdaguer si hagués tingut una càmera?”. La mirada no para quieta. A poca distància del terra, corre damunt de l’herba i ens mostra cargols, serps, llangardaixos, aranyes, vaques. La mirada roda i gira: des de la seva posició de nen, infralleu, en un moment donat comença a giravoltar enfocada cap a dalt, cap a la copa d’un arbre. Hi ha poesia en aquest carrusel òptic. Després arriba la música, com sempre: una cançó tradicional, la veu de la mare.

Buscar a Folgueroles la música de la infància, que és la del somni, que és la de les esferes. Jordi Lara investiga les interseccions, les zones de frontera. No li interessa tant la hibridació en ella mateixa (resultat) com el marge, el lloc de confluència, on la hibridació es realitza (el procés).  De fet, una altra peça visual, “Intentar captar un instant germinal”, i la pròpia “Verdaguer infant roda” tenen en el seu centre simbòlic un pont antic. El lloc de trobada entre dues naturaleses. L’epicentre de la mescla. El laboratori de la mística xarnega.