Una Llar al Món. Esperant el permís de residència

1.12.2016

El Documental del Mes estrena aquest desembre Una Llar al Món, del director danès Andreas Koefoed, que narra la història d’un grup de nens i nenes refugiats a l’escola de la Creu Roja a la ciutat de Lynge, Dinamarca. A classe, els infants juguen a futbol, fan treballs manuals i aprenen la llengua sense que res trenqui la normalitat, però quan les càmeres ens mostren les reunions entre pares i professors o escoltem els nens parlar del seu passat, la condició de refugiats ho taca tot.

El Mogamed, protagonista d'Una llar al món

El Mogamed, protagonista d’Una llar al món

El Mogamed té 11 anys i ha fugit de Txetxènia amb la seva família. La Dorte, la seva professora, diu que és un noi molt intel·ligent i que ja està preparat per fer el salt a una escola pública danesa normal. El pare del Mogamed explica que el seu fill és molt tímid perquè té por des que l’exèrcit rus va entrar a la força a casa seva. No hi ha afectació, ni música trista afegida, però mentre el seu pare rememora la història, la mirada del nen es tenyeix d’una aridesa adulta que ja no l’abandonarà durant la resta del film.

Per descomptat, l’únic que ha canviat és la nostra percepció. La gran virtut d’aquest documental és la destresa de Koefoed per jugar amb el contrast entre l’aparent normalitat d’allò que se’ns mostra i el context més ampli que anem coneixent. Només amb el material de les aules, es podria fer un publireportatge lloant l’escola de la Creu Roja. Al cap i a la fi, el gresol d’orígens no sembla interferir en les dinàmiques esperables de qualsevol grup infantil. Sense la motxilla del passat, la història es convertiria en un retrat sobri del dia a dia dels nens però, gràcies a la gestió gota a gota de les històries personals, les escenes quotidianes que va mostrant la pel·lícula es carreguen de sentit retrospectivament.

El gran elefant a l’habitació és la concessió del permís de residència. Una espera que converteix l’escola en un llim ple d’incertesa on els nens no poden sentir-se arrelats. Un dels companys del Mogamed, l’Alí, trigarà més de 5 anys a obtenir l’asil, mentre que altres seran deportats. Els nens saben perfectament que, qualsevol dia, les autoritats daneses segellaran el seu futur en un sentit o en un altre. Però Koefoed no surt mai dels murs de l’escola, ja que el seu objectiu és capturar l’essència d’aquest lloc de transició.

És impossible ignorar l’elogi al treball de les professores, com la jove Dorte, que exhibeix passió i talent per la seva feina sense caure en el sucre excessiu ni en el somriure prefabricat. El seu esforç per educar els nens com a éssers intel·ligents i la seva manera d’informar i encoratjar els pares conservant l’autoritat de professora permeten a l’espectador esvair qualsevol preocupació sobre el rol dels docents i concentrar-se en la situació dels nens. El retrat també serveix com a crítica política: poc després dels fets que mostra el documental, tots els professors van ser acomiadats per culpa de retallades al servei d’immigració danès.

El títol del documental m’ha fet pensar en un concepte encunyat per Martin Heidegger: ser-al-món. El filòsof explica com, quan som al món com a casa, “sabem què fer”, ens sentim a favor d’una inèrcia de costums, normes i objectius coneguts que ens fan sentir plenament integrats en la nostra experiència del dia a dia. Però quan ens desarrelem, aquesta immersió s’interromp, deixem de ser-al-món i ens envaeix l’angoixa. El Mogamed i els seus amics es troben en aquest estat, desconnectats del dia a dia per culpa de la sensació de transitorietat. Els manca poder assenyalar un lloc i dir “això és la meva llar”.