Una Incerta glòria en clau de trencadís gaudinià

23.05.2015

Sembla que va ser el mateix director Àlex Rigola qui va demanar que la versió dramatúrgica que ha fet de la novel·la ‘Incerta glòria’ no es programés a la Sala Gran del TNC perquè volia aconseguir una atmosfera més íntima. Aquesta decisió estètica demostra el respecte amb què Rigola ha buidat l’essència de l’obra de Joan Sales (Barcelona, 1912 – 1983), com si els personatges principals, els secundaris i l’espai geogràfic principal de la trama, el front d’Aragó, fossin peces

Nao Albet a Incerta Glòria ©  TNC

Nao Albet a Incerta Glòria © TNC

de porcellana de fràgil manipulació.Segurament per això, Àlex Rigola recorre al simbolisme per reflectir alguns dels passatges més sensibles de transcriure en llenguatge teatral.

Tot i així, aconsegueix que la sensació dels retrunys dels obusos s’escampin per la Sala Petita del TNC com si fossin reals i crea també un clima tenebrós en la nit de les trinxeres quan dos dels principals personatges (en Lluís i en Juli Soleràs) es parlen de trinxera a trinxera (quan el segon ja s’ha passat al bàndol feixista) o impregna de fredor de l’hivern aragonès l’escenari quan s’arriba a la derrota i la fugida en escampadissa del que queda de l’exèrcit republicà amb una pluja de cables i micròfons que creen un paisatge laberíntic per on circulen els personatges.’Incerta glòria’, la novel·la, té una estructura narrativa que proposa al lector que hi posi la seva part d’imaginació per crear l’acció que s’hi relata. I aquesta mateixa proposta és la que fa Àlex Rigola amb un muntatge sobri, que tendeix a l’estaticisme, reservat exclusivament a la paraula i on el moviment més coreogràfic queda a les mans de les figures d’en Picó i la Molinera aragonesa, dos personatges que avisen els espectadors que s’han d’oblidar del realisme perquè el teatre no és el cinema, registre, per cert, el de la pantalla, que la novel·la ‘Incerta glòria’ experimentarà també ben aviat amb el film que prepara el director Agustí Villaronga i la productora Isona Passola, artífexs de l’èxit de ‘Pa negre’.

La versió d’Àlex Rigola s’estructura en tres actes o tres parts diferenciades, aproximadament d’una hora cadascun, amb dos entreactes al llarg de tres hores i quart. En el primer, es planteja la relació d’en Lluís, en Picó i en Juli Soleràs, amb altres personatges del front com el comandant Rosich o el doctor Puig, amb una mirada als indrets en terra de conquesta i de retirada i amb una altra mirada també de conquesta i de retirada en relació a la misteriosa pagesa Carlana, un dels personatges que tenen la clau del conflicte personal que esclata entre en Lluís i la Trini, la dona que ha deixat a Barcelona, i també entre en Lluís i el seu amic Juli Soleràs.En la segona part, es reserva a la lectura d’algunes de les cartes de la Trini en una conversa en la qual rememora diversos fets des de la joventut a l’esclat de la guerra, davant d’un Juli Soleràs que només marca en silenci les dates de cadascuna de les cartes, i amb la presència fantasmagòrica del pare de la Trini, un vell anarquista de vena idealista que expressa la seva decepció davant els fets incontrolats de la gent amb qui combregava i rebutja els assassinats de l’Arrabassada amb una menció especial a qui, sota pseudònim en la ficció, representa l’assassinat, l’agost del 1936, a tret de pistola al clatell, del periodista Josep Maria Planas, redactor de diverses publicacions de l’època com La Nau, Mirador, La Publicitat o El Be Negre, que havia denunciat en els seus articles els actes incontrolats de la FAI.

El tercer acte és el que reflecteix més la magnitud del desastre del bàndol republicà. L’abandó a la bona sort de la societat civil a la rereguarda i el desconcert del front. La fam a les ciutats. La falta de sèrum per a la malaltia del Ramonet, el petit d’en Lluís i la Trini. El privilegi, si es pot dir així, del banquet del comandant Rosich, el doctor Puig i les seves dones i els personatges principals de la història amb un menú fet de plats de “collita pròpia” ple d’ingredients espoliats dels rebosts de les masies pròximes al front, una de les millors escenes corals del muntatge. Retirada i fugida. Explosió dels ponts per frenar l’avenç dels feixistes. Reflexió sobre la inutilitat de les guerres. Dos bàndols amb vocació de màrtirs.Una de les claus vitals de l’obra ‘Incerta glòria’ és el magnetisme que, des de la seva senzillesa i segurament sense ser-ne conscient, exerceix el personatge de la Trini —tots són amics de joventut des dels temps de la universitat— sobre els tres principals personatges: en Lluís, en Juli Soleràs i el seminarista Cruells. Amors silenciats.

Amors impossibles. Trencaments personals que són també el reflex del trencament col·lectiu i de la tragèdia de la guerra, de qualsevol guerra.La principal intenció del director Àlex Rigola és la de no encasellar ‘Incerta glòria’ en la novel·la-document de la guerra civil sinó en un complex mosaic de veritats i mentides, de febleses i contradiccions, d’esmicolament dels personatges. Segurament que als espectadors els agradaria aprofundir més en cadascun d’ells, anar més enllà de la frontera entre en Lluís i en Soleràs, entre en Lluís i la Trini, entre en Lluís i la Carlana, entre en Soleràs i la Carlana… però el mosaic d”Incerta glòria’ és tan immens que Rigola es veu obligat a utilitzar la tècnica de l’arquitectura modernista i conformar-se amb el trencadís gaudinià, deixant que cada espectador es faci el seu mosaic personal sobre la desfeta.Hi ha en la posada en escena un meritori i reconfortant treball de tots els intèrprets. L’obra és plena de monòlegs, uns més breus, uns més intensos, tots gairebé sense rèpliques dels altres personatges que, en molts casos, només observen i escolten des dels dos angles oberts i despullats de l’escenari. Tot es mou sota un fons suau de banda sonora ambiental que acompanya i suggereix subtilment —composició de Nao Albet— cadascuna de les accions. Cal remarcar el paper del mateix Nao Albet (Lluís), o el de Pau Roca (Juli Soleràs) i el de Mar Ulldemolins (Trini), sobretot en el segon acte que és absolutament seu —reforçat amb una projecció gegant a tempo lent del seu rostre— i que requereix una contenció que bascula entre el record encara feliç de joventut i l’emoció dels fets tràgics del temps de guerra.Al seu voltant, Andreu Benito (comandant Rosich / pare de la Trini) aporta la seva potència interpretativa que té, en aquest cas, dues cares ben diferents: la del milhomes al front en el paper de comandant i la del pare de la Trini, fidel als seus principis, avergonyit dels seus.

Joan Carreras (Doctor Puig) ofereix una de les interpretacions a les quals ja té avesats els espectadors —la més recent com a prefecte de ‘L’art de la comèdia’— i que són capaces d’emplenar i xuclar tot sol una escena coral, com passa en la del banquet, on té el seu millor moment.La trama deixa també espai per al seminarista Cruells (Marcel Borràs) que té algunes de les escenes més reflexives i que aporta, micro en mà, el registre escènic més contemporani que Àlex Rigola ha volgut també incorporar, com amb les esmentades coreografies simbòliques de Laia Duran i Toni Mira (Molinera i Picó), tot i que a l’actriu Laia Duran se li reserva també el doblet en el paper de Merceditas, de la mateixa manera que l’actriu Aina Calpe excel·leix en el paper de la Carlana, la pagesa que es desfà del marit en un assassinat poc aclarit i gràcies a en Lluís recupera el seu bon nom i acaba mestressa del castell, i fa doblet fugaçment en el paper de la muller del comandant Rosich, en un esclat de parella que trepitja la baixesa i la vulgaritat aparentment elegant gràcies al poder del comandament.Una ‘Incerta glòria’ teatral que arriba en un moment que la novel·la, escrita per Joan Sales el 1956, després de la llarga travessia de censures i revisions de gairebé vint anys, viu ara una de les seves millors etapes, gràcies a la recuperació que n’ha fet la mateixa editorial (Club Editor) fundada pel mateix Joan Sales i Xavier Benguerel, i dirigida ara per la néta de l’autor, Maria Bohigas, amb el reconeixement i potser redescoberta no només aquí sinó fora de Catalunya, gràcies a les versions traduïdes —principalment l’anglesa— i que convida els espectadors a fer el camí a la inversa: anar de la versió teatral a la lectura de la novel·la, un pas imprescindible per fer pròximament el de la lectura al cinema.