Ahir es va presentar al públic (abonats, amics i mecenes) la temporada 2016-2017 del TNC. L’esdeveniment s’havia anunciat amb la frase “Un acte festiu en què els artistes de la nova temporada i la música seran els protagonistes”, però la fórmula triada va resultar força feixuga. Una roda de premsa de dues hores amb públic, bàsicament. Sort de les actuacions musicals i alguna intervenció (molt) afortunada.
Primer de tot, tal com mana el protocol, tocava la foto de família a les escales del temple bofillià. Amb les taules preparades per al còctel posterior buides, això sí, que ja se sap que si el personal veu mam i teca no es mou del lloc. Parlem de les fotos de família dels teatres: no podríem reinventar aquesta fórmula? Una foto amb un grapat de gent on, un cop publicada a la premsa (ja sigui de paper o digital) habitualment no s’acaben d’identificar massa persones, excepte, és clar, els directors i representants institucionals que se situen a primera fila. Per què no fem una foto de família dels treballadors de la sala, personal tècnic i d’oficines? Per què no una foto que identifiqui la temporada? Cal una foto com d’equip de futbol multitudinari? Cal una foto de grup? S’accepten propostes.
Un cop dins la Sala Gran, ens va sorprendre trobar l’escenari tancat per un teló vermell, cada cop més absent (si no ja totalment desaparegut) de les nostres sales teatrals. I de sobte, després que la veu de Maife Gil demani que apaguem els nostres telèfons mòbils, alehop! S’alça el teló i veiem tots els artistes que intervindran aquesta temporada (o com a mínim una representació de cada muntatge) asseguts a l’escenari, mirant-nos. S’ha de reconèixer que com a imatge va ser quelcom potent, però la llàstima és que la majoria dels allà asseguts van haver d’estar-s’hi les dues hores següents sense fer res, amb la pressió afegida de tenir una platea gairebé plena de la Sala Gran mirant-los.
Les xifres presentades per Neus Aranda, Presidenta del Consell d’Administració, van ser positives: augment d’espectadors, augment del percentatge d’ocupació (fins al 92%), més abonats, moltes entrades venudes ja des del mes de juny… Xavier Albertí inicia la que serà la seva quarta temporada com a director artístic del TNC amb unes xifres més alegres que quan va començar, i el director va fer la presentació vestit de frac. I amb frac anaven també Arnau Tordera (cantant d’Obeses), Oriol Genís i Aina Sánchez.
“Ja ho sé que ens fa una mica de mandra, això de Clavé i L’aplec del Remei”, va començar Albertí, per reivindicar a continuació la figura de Josep Anselm Clavé, que amb els seus cors va tenir un paper molt important en la creació de les cooperatives obreres i agràries i el moviment associatiu a Catalunya. Albertí va seguir, llavors, presentant un a un tots els espectacles que podrem veure aquesta temporada al TNC, i donant la paraula (és a dir, el micròfon) als directors perquè en fessin cinc cèntims al públic. La consigna que els havia estat prèviament donada era que no passessin d’un minut, cosa que, evidentment, ningú no va respectar. I així es van anar presentant els espectacles, amb alguns moments de respir, com relatem a continuació.
Arnau Tordera va interpretar el tema Guapo, dels Obeses, acompanyat al piano per Albertí (que es va oblidar de posar-se les ulleres). La bona veu, el falset i el domini escènic de Tordera van produir una actuació rodona, amb intercanvi de floretes entre el director i el cantant incloses. Teresa Urroz i Isabel Díaz van presentar A cor obert, una proposta de Descabelladas, un projecte social que des del 2010 treballa amb dones que pateixen algun tipus de malaltia, utilitzant les arts escèniques com a teràpia de superació i desdramatització. Xavier Bobés va parlar de Cosas que se olvidan fácilmente, i de quina manera van ser els habitants de Celrà (on es troba el centre de creació i recerca artística L’animal a l’esquena) els directors o mirada externa de l’espectacle. Joan Ollé dirigirà En la solitud dels camps de cotó, de Bernard-Marie Koltès, protagonitzat per Andreu Benito i Ivan Benet (Benito & Benet, variedades a lo fino). El director va aprofitar per anunciar la participació de Benet al telefilm Laia, que s’estrena aquesta nit a TV3. “No es tracta ara de fer propaganda de cultura, com fan a Catalunya Ràdio?”, va ironitzar, arrencant alguns somriures a la sala (sobretot d’aquells que han seguit la polèmica nuvolaire que podeu llegir aquí).
La presentació va seguir, amb una gran actuació d’Oriol Genís amb la cançó No em truca ningú, que havíem pogut veure a l’espectacle Kabarett Protokoll fa un any i mig al Maldà. Genís sempre la clava, i Albertí ho sap. I ho aprofita. La monotonia de les presentacions es va veure momentàniament interrompuda per uns tímids aplaudiments a Margarida Minguillón, que torna al TNC (on va actuar per darrera vegada el 2009, a Mort de dama). Marc Rosich va fer la presentació més celebrada, presentant el seu nou text A tots els que heu vingut, títol que cita un vers del Ja us he reconegut de Núria Feliu (que va començar a cantar), la història d’una dona gran (Mercè Arànega, molt caracteritzada) que es queda vídua d’un venedor d’Enciclopèdia Catalana i al cap de poc rep la decepció més gran de la seva vida: la confessió pública de frau fiscal de Jordi Pujol. El conseller Santi Vila es mirava Rosich tot circumspecte.
Un altre moment de glòria va ser la intervenció de Lluís Homar, un “actor suïcida”, que protagonitzarà Ricard III sota les ordres de Xavier Albertí. “Si no ens surt bé també tindrà el seu morbo”, va reconèixer Homar, perquè llavors la gent anirà al TNC a veure com de malament ho han fet. També va ser molt aplaudida l’actuació d’Aina Sánchez, que va interpretar el Via con me de Paolo Conte, en una versió que va millorar l’original de l’avvocato piemontès amb la lluminosa veu de la intèrpret. Amb final inclòs amb tots els presents a l’escenari taral·lejant la tornada amb un mirlitó o kazoo, al més pur estil Oliana Molls.
I la presentació seguia, amb la combinació de presentació en directe i vídeos d’aquells directors que no havien pogut assistir a l’acte (José Luis Gómez, Carles Alfaro o Àngel Llàcer). I al final… els rarets: Davide Carnevali amb Actes obscens en espai públic (Maneres amenes d’esperar l’adveniment del messies), la seva adaptació del Teorema de Pier Paolo Pasolini, dirigit per Albert Arribas. I els tres espectacles de teatre familiar: Els perseguidors de paraules, de Marc Artigau, El somni de Gulliver, de Roland Olbeter i Zaquizamí, de Roberto G. Alonso. I encara faltava parlar dels clubs de lectura, com de 18 s’ha passat a 70 biblioteques participants (de les quals Albertí va llegir totes les poblacions), i del Projecte Tàndem amb col·laboració amb la Fundació Catalunya-La Pedrera, i dels quaderns pedagògics, i del programa Apropa Cultura, i Deslimita’m, i la Fundació Èxit… Quan Santi Vila va sortir a dir unes paraules per cloure l’acte ja estàvem tots força esgotats, la veritat.
En sortir ens vam adonar que un concert de vent, llamps i trons havia fet acte de presència a l’exterior del teatre, i les palmeres bofillianes ondulaven al vent, com en una tempesta tropical. Els cambrers, atrafegats, entraven les begudes, i l’aigua va deslluir bastant un acte que necessitava d’un refrigeri a l’aire lliure a mode de descompressió. Però bé, ja està. La temporada comença. I sembla que, per sort, ja ens queden moltes menys fotos de família i presentacions per cobrir.
Podeu consultar la programació del TNC aquí. I aquí, és clar.