Una exposició d’art inútil

"Caminar sobre el gel. Èpica i disfuncionalitat en la pràctica artística", una exposició que segueix la inspiració de Werner Herzog

El 1978 Werner Herzog va publicar Del caminar sobre el hielo, un assaig que el cineasta alemany va escriure al llarg del viatge de Munich a París que va fer a peu. Aquest viatge es va concebre com un itinerari personal i reflexiu que l’autor va proposar-se en saber que Lotte Eisner restava greument malalta en un hospital de la capital francesa. Qualsevol de nosaltres, davant la mateixa situació, hauria agafat el vehicle més ràpid per arribar a París, però Herzog va canviar de plantejament: mentre ell caminés Eisner es mantindria amb vida.

Caminar sobre el gel a l’espai Bòlit_StNicolau ©Rita Andreu

Aquest és el punt de partida que David Armengol va proposar a nou artistes amb la finalitat que concebessin les obres que conformen l’exposició “Caminar sobre el gel. Èpica i disfuncionalitat en la pràctica artística“, comissariada per Armengol. El Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona és l’espai que acull l’exposició, que es va inaugurar divendres passat i es podrà veure fins l’11 de setembre. Del 17 de gener al 9 d’abril de 2017 es traslladarà a l’Arts Santa Mònica de Barcelona.

Els artistes que hi participen són: Pauline Bastard, Lúa Coderch, Rafel G. Bianchi, Lluís Hortalà, Fermín Jiménez Landa, Pere Llobera, Mercedes Mangrané, Àngels Ribé i Irena Visa. Tots ells han agafat com a punt de partida la idea de la performitat del paisatge a l’hora de concebre les seves obres. També, Caminar sobre el gel exposa com des de l’art es plantegen pràctiques poc funcionals, inútils, però és precisament l’empenta i la decisió de dur-les a terme el que potencia l’obra artística. Aquestes són les lectures que parteixen de l’aproximació a l’obra de Herzog, però l’exposició va més enllà: es tracta de projectes narratius que van molt més enllà del procés d’elaboració pel que han passat. Caminar sobre el gel és un acostament a diferents paisatges a partir de l’experiència viscuda, i encara més, del títol se’n després una idea punyent: què suposa treballar en l’art? La precarietat a la qual els artistes es veuen avesats els deixa fent equilibris en una superfície tan fràgil com és el gel. A Caminar sobre el gel els artistes dialoguen amb els paisatges, però també reivindiquen la funció regeneradora que executen amb les seves creacions.

Fragment de “Els étates de la matière” (2013) de Pauline Bastard ©Bòlit

L’exposició és una seqüència que es desplega en dos espais, el Bòlit_LaRambla i el Bòlit_StNicolau. “Seguint amb la inspiració de Herzog, Caminar sobre el gel és una narració, fins i tot amb els seus corresponents pròleg i epíleg”, diu Armengol. A l’entrar topem amb l’obra d’Àngels Ribé, que inclou una peça dels anys vuitanta —que encara no havia estat exposada— acompanyada d’un vídeo creat expressament per a l’exposició. Després arriba la proposta d’Irena Visa, un seguit de postals que han arribat des de diferents punts del món i que són una evidència fantàstica d’un entorn com és l’Estany de Banyoles. Es tracta d’il·lustracions que no s’ajusten a la realitat i que, per tant, reflecteixen les diferencies perceptives de les persones. Al seu torn, Pauline Bastard ha concebut un exercici de retorn a la natura que interpel·la l’artifici que, sovint, caracteritza el món artístic. I aquest només és el principi, quan ens deixem portar per allò que l’espai acull i ens proposa descobrirem entorns en els que ens desenvolupem a partir de codis que ens diuen com intervenir-hi o dialogarem amb una altra idea que sempre està present en la creació artística: la de l’exercici imitatiu. Al final arribarem al pròleg, en el qual Pere Llobera presenta una pintura d’un be sol i indefens al mig de la riera de Montcada. En definitiva, una situació insòlita que constata la potencialitat inútil de la condició de l’artista.

La passejada per Caminar sobre el gel és ineludible i necessària. Els artistes, que provenen de diferents països i, per tant, exposen realitats diferents, han apostat per una idea, de la mateixa manera que ho va fer Werner Herzog quan va plantejar el seu viatge. Aquest punt en comú, però, només és el punt de partida d’una història que qüestiona la relació que tenim amb els espais, o el vincle que tenim amb l’art, en tant que indispensable per a la supervivència de l’ésser humà, com ho és l’aigua, que no ens serveix de tant si es converteix en gel.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació