¿Una espiritualitat sense Déu?

A finals dels anys 90 ja podíem llegir diferents pensadors que escrivien sobre una espiritualitat més enllà de la religió. Una espiritualitat sense Déu, sense esglésies, sense creences. Ramon Andrés, assagista, poeta i estudiós de la música, i Marià Corbí, director del Centre d’Estudi de les Tradicions de Saviesa, reflexionen entorn d’aquesta qüestió moderats per Francesc Torralba.

Som molts els assistents aquesta nit al Monestir de Pedralbes, més que els que hi caben a la sala. Primer comença a parlar Ramon Andrés, i el segueix Marià Corbí. El discurs és ple de referències filosòfiques, d’anàlisis sobre la condició humana, i de radiografies sobre la realitat on vivim. Les frases s’encadenen a una velocitat considerable, i si et distreus, et perds, com ara. Ens hem quedat pensant en la frase anterior i se’ns ha esmunyit la present.

Sort de les metàfores. Els ponents les fan servir per exemplificar el que volen expressar. Sembla una competició de troballes plàstiques. Ens afanyem a anotar-les sense saber qui n’és el guanyador.

Som ànsia i comptabilitat

En un món modern té importància la tècnica, el progrés. Som comptables de nosaltres mateixos, dels nostres èxits, estem constantment sumant, restant, multiplicant, dividint. I, per altra banda, volem donar plenitud a aquesta ànsia (desig d’eternitat) per camins que fins ara no han estat articulats. Els camins tradicionals, els passats, ens són intransitables.

Les tombes estan plenes de biografies i no de restes

Darrere d’aquesta angoixa i comptabilitat, l’individu cerca ser diferent a la resta, no hi ha un projecte comú, és inviable un fi col·lectiu. Es competeix per obtenir resultats, es persegueix la perfecció, vivim ocupats en ser un altre (futur), per així morir essent reconeguts no només com un cos. Té prestigi la mort, no el present on es viu.

 

Caminem amb l’ego entre les dents com si fos un ganivet

La por de l’anonimat ens fa ser ambiciosos, volem destacar, resultar diferents davant dels altres. Això trenca qualsevol projecte col·lectiu. El repte és desconstruir una utopia que ens ha portat a la més absoluta misèria, una dependència davant d’un món material sense precedents.

 

Beure el vi dels nostres avantpassats sense conservar-ne la copa

Podem beure del vi (saviesa) dels nostres avantpassats, però no podem fer-ho amb la mateixa copa (religions). S’ha de crear un nou saber per crear maneres de viure col·lectives al ritme que marquen les transformacions de la ciència, la tecnologia. Les copes tradicionals no acaben d’omplir la nostra ànsia de forma satisfactòria.

Totes aquestes metàfores fan referència a la condició humana i a la seva evolució. De Déu se’n parla poc. El protagonista és l’ego. Per arribar a l’espiritualitat hem de renunciar a aquest sentiment d’autosuficiència, callar-lo en totes les seves dimensions: desitjos, records, expectatives. Romandre en silenci, però amb lucidesa.