Una dona neda durant la Segona República

1.03.2017

L’onada literària que arribarà a la costa la setmana de Sant Jordi ja comença a agafar embranzida. El sector del llibre prepara el terreny amb previsió i mesura per no arribar amb l’aigua al coll a la cita antonomàstica. És el cas, especialment, de les cases editorials, que presenten aquestes setmanes les seves apostes. Bromera ho ha fet aquesta mateixa setmana a la llibreria La Central. En una cita amb periodistes culturals, l’editorial valenciana va desvelar quines són les seves fitxes del joc.

Maria Carme Roca | Foto: Galera Editorial

Maria Carme Roca | Foto: Galera Editorial

A la prestatgeria de narrativa estrangera, la casa d’Alzira hi afegeix obres de Pierre Lemaitre (Recursos inhumans), Leïla Slimani (Una dolça cançó, darrer Premi Goncourt) i Benjamin Black, pseudònim de John Banville, que torna amb el suspens de Fins i tot els morts. L’editorial també ha editat, per aquestes dates, De sang gitana, obra pòstuma de Dario Fo. A la divisió de literatura catalana, arriba Amics per sempre de Lluís-Anton Baulenas, una història de resiliència que inclou una reprovació a l’actitud passiva de la societat davant la guerra dels Balcans durant els mesos previs als Jocs Olímpics de Barcelona. A Baulenas l’acompanyen la dramaturga Marta Buchaca (Una família normal), l’assagista Jaume Subirana (Cafarnaüm) i la historiadora Maria Carme Roca amb La noia del club, aquesta última una de les apostes més singulars de la primavera de Bromera.

A La noia del club, Roca ens ocupa amb la història de la Flora, una jove que vol obrir-se pas en el món de la natació però que topa amb certes dificultats que faran trontollar seriosament la possibilitat de complir el seu comés. Dificultats, per un cantó, econòmiques: haurà de combinar les hores d’entrenament amb la feina. I d’altra banda, dificultats socials: haurà de fer front a les complexitats que implica la relació sentimental que manté amb en Romà, noi de família opulent a qui l’entorn de la Flora, de criteri anarquista, acollirà amb renitències.

De fet, les amistats de la Flora són una de les claus de la novel·la. Roca ha col·locat els personatges al tauler estratègicament. Així li ha disposat a la Flora unes amistats que li serveixin de via a altres contactes. La millor amiga de la Flora és la periodista Irene Polo, la via perfecta per connectar-la amb l’esfera intel·lectual de la Barcelona dels anys 30, la mateixa esfera que freqüenten Rosa Maria Arquimbau o Anna Murià. Per a Roca, ha estat una manera de fer justícia, de “posar en el seu lloc”, a unes cronistes i escriptores “encara escassament reconegudes”. També apareixen altres figures com Tísner o Josep Maria Planes –amic de la parella de la Flora–. Tot plegat, un joc literari “engrescador i treballós” que ha permès a l’autora retre homenatge al periodisme d’investigació. Cada capítol és encapçalat per un breu fragment de textos apareguts en diaris i revistes d’aquell moment.

L’altra matèria de pes de la novel·la és l’àrea de moviment de la Flora: el Club Femení d’Esports. Que la Flora sigui aspirant a nedadora durant la primera meitat dels anys 30 concedeix a Roca l’oportunitat de treure a l’estrada un camp específic poc treballat en ficció: la dona que participa de l’esport i la cultura durant la Segona República. En el cas de La noia del club estaríem parlant del primer i segon bienni (1931-1935), del qual Roca en destaca “l’efervescència i l’obertura social que va facilitar a les dones fer realitat el desig de dedicar-se a l’esport, fins aquell moment una aspiració molt difícil de dur a terme”. Destinar temps a l’esport en aquells anys significava, a més, la manera de fornir altres apoderaments com, per exemple, la possibilitat d’establir vida social fora de la cotilla que suposava la vida familiar. I també té rellevància l’atenció a la salut i al cos: “La dona vol fer-se una dona sana. Una dona amb salut era sinònim d’una família amb salut”. La natació modela la imatge de la Flora que esdevé una persona “moderna i trencadora però també femenina”. En definitiva, que la Flora vulgui professionalitzar la seva afició és una forma d’activisme discret que reivindica la vàlua de la dona.

Però no són tot flors i violes i les dificultats irrompen. Esculls lligats al rol femení de l’època. La dona es veu en la tessitura de triar entre la pràctica de l’esport –i la dedicació considerable que demanen els entrenaments–, la regència de la família o la feina. Moltes abandonen el vaixell. Per atendre els pares, per exemple. A la baixada del suflé també hi contribueix que l’any 1933 comença a desinflar-se l’eufòria social i política que havia propiciat el canvi de govern del 1932. Les dades, tal com apunta Roca, demostren una davallada de la participació de la dona en activitats de tirada esportiva. “La Guerra Civil serà la falconada fulminant a les aspiracions de les joves com la Flora”, conclou l’autora d’A punt d’estrena.

Com a apunts finals, cal destacar dues particularitats del llibre. Una és la funció de “crossover” que té la novel·la. Bromera publica La noia del club a la col·lecció Trànsit. Això ubica el llibre en una teulada de públic que tant pot inclinar-lo pel cantó juvenil com per la banda del lector adult. El segon detall és una portada magnífica, obra del cartellista valencià Josep Renau. A la coberta hi apareix una nedadora voluptuosa sota uns trampolins. Són els antics saltadors del balneari de Les Arenes de València. Una bonica llicència de l’editor Gonçal López-Pampló ja que el seu avi va ser nedador professional.