Una cort de porcs deshumanitzada

5.11.2012

Dissabte passat, coincidint amb les Fires de Sant Narcís i dins la programació del Festival Temporada Alta, la companyia andalusa La Zaranda va estrenar la seva última producció teatral: El Régimen del Pienso.

 

El régimen del pienso | Foto de Víctor Iglesias

 

L’obra pretén ser una crítica dura però tragicòmica del món empresarial contemporani i de la burocràcia del segle xxi. Aquest plantejament, junt amb el fet que al llarg de l’obra els humans són sempre comparats amb els porcs, és atractiu i encertat.

Ara bé, hi ha un problema: el fet d’unir el món empresarial amb el món dels funcionaris no encaixa. L’estètica de funcionari franquista dels actors i tota la paperassa que omple l’escenari (una paperassa característica de l’era pre-internet) no serveixen per criticar el món empresarial actual.

Així doncs, d’una proposta atractiva i encertada, passem a una obra més aviat oportunista (amb els ressons de la crisi i de l’anomenada grip porcina de fons), un xic pretensiosa (podríem fer bona la dita castellana de “quien mucho abarca poco aprieta”) i amb una certa hipertròfia conceptual (sobretot quan els actors reflexionen sobre conceptes amb un deix inequívocament postmodernista, com ara simulacre, deconstructivisme, etc.)

La voluntat de crítica a un món deshumanitzat hi és tan evident que l’obra, en comptes de suggerir i deixar als espectadors que en treguin les seves pròpies conclusions, s’entesta a voler conscienciar el públic amb parlaments-monòlegs dels actors, això és, píndoles didàctiques que, de tant òbvies, fan que l’espectacle esdevingui superficial i un pèl alliçonador.

No es pot dir que El Régimen del Pienso sigui una mala producció. Seríem injustos, si ho afirméssim. Ara bé, no aconsegueix els seus propòsits i, en aquest sentit, és una obra no reeixida. És una obra que, per dir-ho d’alguna manera, no ha sabut estar a l’alçada dels temps i s’ha quedat a mig camí.

 

El régimen del pienso | Foto de Víctor Iglesias

 

Tenint en compte que una de les paraules que es repeteix més a El régimen del pienso és “pocilga”, podem comparar-la, per exemple, amb la pel·lícula Porcile, de Pier Paolo Pasolini, que es va estrenar l’any 1969.

Amb els films Porcile, Teorema i Salò, el director italià va posar en tela de judici la societat italiana dels seixantes i principis dels setantes i, per extensió, l’Europa capitalista que aixecava el cap sempre sota l’ombra de la política internacional dels EUA. Tant Teorema com Porcile mostraven un malestar profund que entroncava amb el maig del 68 francès (si bé Pasolini va criticar aquella revolució per considerar-la una revolució de nens benestants i cursis), amb l’ocupació de Praga per part dels tancs soviètics i amb els excessos de Mao a la Xina comunista.

I és precisament aquesta capacitat de Porcile per entroncar amb la problemàtica del seu present (anys seixantes i setantes) que fa de la pel·lícula una obra reeixida. Per contra, El Régimen del Pienso és un barrig-barreig d’estètiques, tendències i reflexions que, lluny d’aconseguir funcionar com una crítica global de la societat contemporània, descarrila a mig camí.

És una obra que es deixa veure, certament, encara que només sigui per la il·luminació, la posada en escena, els moviments fantasmagòrics dels actors, el simbolisme dels objectes i alguns diàlegs absurds i hilarants. Ara bé, promet més del que ofereix.