Una colla de Peter Pans i Ventafocs

14.11.2016

L’estrena oficial de la Sala Beckett al Poblenou s’ha fet en dos dies, diumenge i dilluns, per la gran quantitat de persones que el teatre ha volgut convidar. El diumenge va ser l’estrena per als companys de professió, i dilluns va tenir lloc la més institucional. Veïns, amics, mecenes, institucions i espectadors en general han passat per la sala del carrer Pere IV. I el text triat ha sigut La desaparició de Wendy, de Josep Maria Benet i Jornet. En aquesta entrevista Toni Casares ens explica el perquè d’aquesta elecció, i Oriol Broggi ens relata com s’ho ha fet.

Diana Gómez i Xavier Ripoll en un moment de 'La desaparició de Wendy'. © David Ruano

Diana Gómez i Xavier Ripoll en un moment de ‘La desaparició de Wendy’. © David Ruano

Si dilluns passat un Casares emocionat gairebé es trencava en recordar la visita del “Papitu” a un passi de La desaparició de Wendy, en aquesta entrevista ens explica els motius de la tria de l’autor i el text. La inauguració “no oficial” de diumenge va comptar amb un breu discurs del director artístic de la Beckett abans de començar la funció, on va voler agrair i al mateix temps donar l’enhorabona al gran nombre d’implicats que han fet possible la inauguració de la nova sala. Des dels treballadors i tècnics de la Beckett fins a tots els autors i equips humans que hi han passat, amb un especial i lògic homenatge a José Sanchis Sinisterra i el seu Teatro Fronterizo, que el 1989 va obrir un petit teatre al carrer Ca l’Alegre de Dalt. I també als veïns i comerciants del Poblenou, als antics socis de la Cooperativa Pau i Justícia i a l’Ajuntament de Barcelona, que va adquirir l’edifici.

Oriol Broggi explica en aquesta entrevista que ell ja havia treballat amb alguna obra de Benet i Jornet (Quan la ràdio parlava de Franco) i havia fet un taller amb estudiants de teatre amb la Wendy. El text parteix dels mites de Peter Pan (l’artista o la negació a créixer) i la Ventafocs (l’ovella negra de la família o de la societat) per fer una reflexió lúdica sobre el propi fet teatral. Broggi assegura que aquest text de Benet i Jornet té quelcom d’espriuenc, ja que l’autor escriu sobre la seva pròpia infantesa. Casares defensa l’elecció d’Oriol Broggi per a dirigir aquest espectacle perquè és “un fill de la Beckett”, on va començar la seva carrera professional, i perquè el director té una especial predilecció per retratar la infància (com va fer amb l’espectacle Adiós a la infància, una aventi de Marsé, que es va poder veure al Teatre Lliure el 2013).

L’espectacle sembla, en certa manera, una producció de La Perla 29 a la Sala Beckett. Però sense sorra, ni una olivera, ni els murs de pedra de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya. La desaparició de Wendy és un collage d’estímuls visuals, textuals i escènics, amb la música interpretada en directe per Carles Pedragosa (que voldríem veure més com a actor i no tant com a músic) i amb un Joan Anguera de mestre de cerimònies de cabellera einsteiniana. Broggi hi afegeix textos de Primera història d’Esther de Salvador Espriu o un poema llegit per Ovidi Montllor, que fa que el ja de per si text multi-capa de Benet i Jornet acabi resultant un xic embafador. Una companyia eclèctica però entregada dóna tot el que pot en un muntatge molt coral, on destaquen un Armand Villén com a tècnic i pare antològic i una Antònia Jaume desaprofitada que canta Somos jóvenes, del Duo Dinámico. Xavier Ripoll és un Peter Pan convincent, amb una mirada permanentment entre flipada i foteta, amb la Wendy de Diana Gómez i la germanastra de Mar del Hoyo com satèl·lits que voleien al seu voltant. Josep Sobrevals exerceix múltiples papers amb destresa, i toca tant la guitarra com la bateria o el trombó, com fa d’indi apatxe o de príncep blau.

El muntatge de Broggi té de tot: alguns moments divertits, alguna imatge brillant, i força escenes fluixes. Potser la crítica principal que se li pot fer és que el director no sap si fer un espectacle de La Cubana (de fet l’obra va d’una companyia de teatre a la que tot li surt malament) o un espectacle poètic. Aquesta indefinició acaba perjudiant el propi espectacle, on s’agraeixen (i molt) les píndoles d’humor i la bogeria que hi va apareixent de forma esporàdica. La desaparició de Wendy també és un d’aquests espectacles amb falsos finals, fet que pot inquietar fins a l’espectador més expert. Però quan el final de veritat arriba li perdonem tot a Oriol Broggi. Perquè l’homenatge és múltiple: a Josep Maria Benet i Jornet, a la Sala Beckett i al teatre en general.

I és que no som, tots plegats i en definitiva, una colla de Peter Pans i Ventafocs, a dalt i a baix de l’escenari?