Una bogeria

30.11.2016

La Casa Elizalde tancava dilluns passat el seu cicle de tardor de música clàssica amb el vuitè concert de la sèrie, a càrrec de la mezzosoprano Montserrat Bertral i la pianista Raquel Portales. El fidel públic d’aquest centre cívic va acollir amb interès la proposta del duo protagonista, un programa de cançó titulat “La bogeria”. Un experiment ben boig, però reeixit.

Raquel Portales i Montserrat Bertral a la Casa Elizalde

Raquel Portales i Montserrat Bertral a la Casa Elizalde

Confesso que tenia curiositat per conèixer el contingut del programa, que les intèrprets es van reservar fins a l’últim moment. Si “La bogeria” encapçala un recital d’òpera és fàcil d’imaginar-se un munt de peces que s’hi podrien encabir; si encapçala un recital de cançó, com era el cas (tot i que amb un parell d’incursions operístiques) no ho és tant; no és que entre les cançons no vaguin personatges trastornats, és que no són tan evidents. El programa elaborat per Montserrat Bertral i Raquel Portales es movia entorn de la desdibuixada línia que separa ser-hi de no ser-hi tot; ell mateix era ben bé una bogeria, però ja anava d’això, la cosa. Perquè us feu una idea de la seva diversitat, el pròleg era Yo soy la locura, d’Henri du Bally, i l’epíleg Balada para un loco, d’Astor Piazzola. Sóc conscient que els centres cívics treballen amb pressupostos minsos, però hagués estat bé disposar dels textos o, si més no, una explicació del programa que fes de suport a la feina feta per les intèrprets. I, ja que estem amb el “contorn” del concert, i relacionat amb el que deia fa uns dies sobre el recital de Simon Keenlyside al Liceu, el coordinador del cicle va demanar abans de començar que no aplaudíssim fins al final de cada grup de cançons. I tot va anar com una seda. Fàcil, oi?

Montserrat Bertral és una cantant de veu fosca i vellutada, que va entomar amb valentia els continus canvis d’època i estil entre peces; per exemple, al segon grup de cançons, dedicat a les “Meravelloses imatges impossibles”, anaven seguides una cançó de mitjans del segle XVIII, I’ll sail upon the Dog-Star, de Henry Purcell, i una de fa dos dies, El maestro irracional, de Victor Carbajo. Va semblar trobar-se més còmoda en les cançons menys “ortodoxes” (per dir-ne d’alguna manera); malgrat que va fer una bona interpretació dels dos Lieder d’Alma Mahler, Die stille Stadt i Bei dir ist es trau (incloses en el primer grup de cançons, “Ombres i clars de la ment”) les seves millors interpretacions van ser, en general, les de cançons de caire més popular, com Alfonsina y el mar i El testament d’Amèlia. Cantades amb un registre greu seductor i un bon us de les mitges veus, va transmetre a totes dues cançons de manera convincent el drama de les dues protagonistes. Deia abans que hi va haver un parell d’incursions operístiques, dues àries d’Orlando finto pazzo de Vivaldi i Xerxes de Haendel, abundants en coloratura, que Montserrat Bertral va cantar amb molt bona tècnica i (aparent, com ha de ser) facilitat, enlluernant el públic. Aquestes quatre peces formaven part del darrer grup de cançons, “Turments de l’ànima”, i juntament amb l’esmentada Balada para un loco, cantada per Bertral buscant l’equilibri entre l’estil cambrístic i el més popular, van tancar el programa deixant-nos una bona sensació; com a propina, més bogeria per amor (alienació mental transitòria?), amb un nou canvi d’estil, les coples de La petenera.

Pianista i cantant van tenir algun desencontre en les entrades al començament del recital; un cop retrobades, es van entendre bé durant la resta del concert, i Raquel Portales va contribuir no poc al seu èxit; molt bé el seu intens acompanyament a Gretchen am Spinnrade, que va comunicar perfectament l’angoixa del personatge, i molt bé també, tot seguit, en contrast, la delicadesa bressolant la moribunda Amèlia.

Tot plegat, una bona manera d’acostar un repertori no gaire habitual a un públic que potser no hi està gaire avesat; bona feina, la de Montserrat Bertral i Raquel Portales i la dels centres cívics.