Una (a)phònica de luxe

L’any que ve atacaran novament però, i aquesta veritat sonarà a tòpic, no gaire millor. És impossible

La Plaça Major no tolera més gentada. Les terrassetes dels diferents locals tampoc donen l’abast. Són les set del vespre i el nucli de la vila emana vida. Tot això és normal quan arriba l’(a)phònica. El Festival de la Veu de Banyoles va tancar el passat diumenge 26 la seva 13a edició, que ha portat a la capital del Pla de l’Estany una quarantena d’artistes de varietat musical inacabable.

Maika Makovski a l'(a)phònica | Foto: Agus Izquierdo

El dissabte banyolí es va veure sorprès per l’americà Micah P. Hinson, un personatge en perill d’extinció. Amb aires d’Elvis Presley, recita amb una veu única que es pot comparar amb la de Chris Martin amb una ressaca monumental. Tan peculiar és, que sortí a l’escenari amb un bastó, un parell de pomes i una ampolla, no de Jack Daniel’s sinó de suc natural. Precisament vitamines necessitava part del públic que, estupefacte, no sabia com reaccionar.

A més es va presentar amb una guitarra i temes tan profunds com “Seven Horses Seen”, “Close Your Eyes”, “Beneath the Rose” o “God is Good”. Amb només això, Hinson va produir una confluència de sensacions a l’Auditori de l’Ateneu que es va quedar aviat sense butaques lliures. Avorriment, admiració, decepció i incredulitat eren part de l’ambient de la sala.

El texà bé podria passar per un estudiant d’Erasmus que abraça la guitarra una nit qualsevol i toca davant els companys de residència. No cal malinterpretar el símil: el cantautor enlluerna per la seva sinceritat i espontaneïtat, que alhora es tradueix en autenticitat compositiva. Senyores i senyors, les cançons de mister Hinson tenen el poder de travessar l’ànima i tornar-la a travessar amb efecte boomerang. El de Memphis va finiquitar la vetllada amb un bis versionant “This land is your land” de Woody Guthrie. Veure’l en directe va ser una experiència luxuriosa i immillorable.

La nit va ser completada per les actuacions de Pulmón Beatbox i Oques Grasses. Aquests últims aportaren el toc de gràcia d’un dissabte rodó.

El diumenge  es va presentar més relaxat, amb menys afluència de públic però amb un interès igualment intens. Maika Makovski va protagonitzar la clausura del festival. Amb aquest concert, la mallorquina va estrenar a les comarques gironines el seu setè àlbum Chinook Wind (Warner Music, 2016).

La compositora balear va oferir un espectacle íntim juntament amb el Quartet Brossa. Makovski, que cada cop sona més fort a les sintonies del país, es va endur a la butxaca uns oients extasiats.  Si algú opta per l’escepticisme davant aquestes paraules, que es dirigeixi a Desaparecer (2011) o Thank You for the Boots (2012). La seva trajectòria és indiscutible.

El Festival de la Veu de Banyoles perdura des de 2004 i des de llavors no s’ha aturat. Des d’aleshores, per la capital del Pla de l’Estany han passat Standstill, Mishima, Jorge Drexler, Roger Mas o Christina Rosenvinge, entre d’altres.

No és d’estranyar que l’organització i el servei del festival fos de luxe. L’any que ve  atacaran novament però, i aquesta veritat sonarà a tòpic, no gaire millor. És impossible.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació