Un XXX Festival Internacional de Poesia reflexiu i pausat

Aleksander Kúixner, Mary Jo Bang, Mircea Cărtărescu, María Negroni, Antoni Clapés i Anna Montero van participar ahir al XXX Festival Internacional de Poesia de Barcelona, en un recital on els poetes van llegir pausadament els seus versos dins d’un Palau de la Música meditatiu i silent.

La veu prima de Joan Vinyoli -enregistrada l’any 1976 i difosa per la totalitat del Palau de la Música- va inaugurar el recital amb el poema “All time is unredeemable”. Tot seguit Antoni Clapés va pujar a l’escenari i va recitar “Solitud”, també dedicat a Vinyoli.  Amb la selecció dels seus versos, va reflexionar sobre el gust del silenci, les projeccions del passat i l’arquitectura de les paraules no dites: “Escriure és viure, confegir/ un llenguatge on habitar”. El públic el corresponia silenciós. Només el soroll de les pàgines del llibret amb els poemes, que el públic feia passar. Va recitar un poema inèdit “Godfriend Schalken s’emmiralla en la foscor” i va deixar pas al poeta rus Aleksander Kúixner, que va fer-nos arribar els seus poemes amb veu apassionada i cadenciosa. Vam retornar al regne dels records, al desamor, a la radiografia d’un present decebedor.

Més silenci. Tos. Va aparèixer Mary Jo Bang a la palestra. La poeta nord-americana va recitar un poema on hi apareix “un home amb un abric torrat i corbata de llaç que s’assembla molt a Kafka“; “La gent de vegades es pensa a si mateixa com una imatge/ acordada]/ a un afany inventat: un bosc de joguina, un grill desfigurat, un lotus/ més o menys preciós”.  Minuts més tard, va dir un poema inspirat en el gravat de Goya “El sueño de la razón produce monstruos”. El poema de Bang, però, es titula “El buit de la raó produeix buit”. Mary Jo Bang ens va confessar -llavors- que “els poetes no podem esperar que arribi la inspiració i, de vegades, fem petits jocs per escriure. En el meu cas, vaig triar algunes paraules de Mrs Dalloway, de Virginia Woolf, i vaig dedicar-li el poema “Ella era allà” a la Clarissa, la protagonista de la novel·la.

Al cap de poca estona Mircea Cărtărescu va irrompre a l’escenari amb una veu melòdica i àgil. Llegeix el poema d’amor que va dedicar-li a l’actriu Natalie Wood, també té versos pensant en l’absència de la mare i s’atura a homenatjar la llum de la lluna. Durant l’actuació de Cărtărescu sona un telèfon mòbil de manera insistent -diverses vegades- trencant el silenci permanent que hi ha al Palau, excepte quan algú tus. I arriba el torn de María Negroni, poeta argentina que explora les ferides invisibles, el sentiment de la por, la sorpresa d’allò excepcional i encadena diversos poemes gairebé sense parpellejar. Acaba amb un homenatge a Borges, amb un poema inclòs dins del seu recull Islandia: “Una vez enumerada la sentencia de Odin (que la condenaba al amor) Brunilda reclamó. Pidió que se la separara del resto, que círculos de fuego la rodearan, altos como torres, que el hombre que la quisiera no socavara su imagen. Que la amara como a una tierra extranjera, un sitio de resistencia, sin alardes, con una emoción que no se pase, con un amor absurdo como la necesidad de sufrir”.

Clou el recital Anna Montero, que dedica un poema a la ciutat de València, on resideix, un altre poema al seu fill i també un a la fotògrafa Diane Arbus. Llegeix la “[resposta pòstuma a valdemar gris]”, inspirada en Miguel Labordeta i acaba amb el poema “Teranyines”.

La reflexió poètica en comunitat continuarà a casa. Els llibres es tanquen. Les làmpades de mà tornen a la bossa. S’encén la il·luminació general i es forma una cua de gent que es disposa a caminar pels passadissos, esperant tornar cap a casa. A la sortida, sentim adjectius caçats al vol: “reflexiu”, “meditatiu”, “de ritme pausat”, “poc festiu”.