Un Wagner simfònic molt espectacular però poc vibrant

11.03.2017

La temporada de l’OBC ens ha portat música de Wagner, concretament fragments simfònics ben destacats de les seves òperes, com Tannhäuser, Lohengrin, Tristany i Isolda, Siegfried, El capvespre dels déus i Els mestres cantaires. Dirigida pel seu titular, Kazushi Ono, l’OBC va fer una interpretació meritòria però no prou reeixida, que va anar millorant en el transcurs de la vetllada. Wagner és un compositor marcat per l’espectacularitat, però també per l’espiritualitat i el misticisme.

Richard Wagner

El programa era ben llaminer. La primera part estava integrada pel Preludi de l’acte I de Lohengrin, l’Obertura i bacanal de Tannhäuser i el Preludi i mort d’amor, de Tristany i Isolda. La interpretació de l’OBC es veia carregada d’entusiasme i de bona voluntat, però no va assolir aquell punt elèctric que té la música de Wagner. Va faltar intensitat, no tan sols en els fragments èpics, sinó també en els lírics, com els preludis de Lohengrin i de Tristany i Isolda.

La corda, tan omnipresent en el preludi de Lohengrin, va tocar mancada de brillantor, amb un so poc compacte i no prou penetrant. En la peça següent, l’espectacular obertura de Tannhäuser, el vent metall va eclipsar una secció de corda molt nodrida. L’equilibri tímbric va quedar malmès per un domini abassegador del metall, que no era gaire nombrós, sobre la corda. Aquest és un problema que l’OBC arrossega de fa molts anys i que només s’aconsegueix resoldre en determinades ocasions, segons la batuta que dirigeix. El Preludi i mort d’amor de Tristany i Isolda no va tenir cap problema tècnic; va ser una execució correcta, però massa igual, com si fos un so que no prengués forma. Tristany es caracteritza per una gran intensitat lírica i mística, a la qual Kazushi Ono no va saber arribar.

A la segona part va arribar L’anell del Nibelung, amb El murmuri al bosc de Siegfried i El viatge de Siegfried i la Marxa fúnebre d’El capvespre dels déus. A partir d’aquestes peces l’OBC va fer un tomb notori, especialment a partir de la Marxa fúnebre, en què l’orquestra va prendre més força i determinació i el metall va sonar amb una correcció màxima. Era com si l’èpica comencés a sorgir. Wagner va prendre vida i intensitat, i va culminar en una interpretació molt meritòria del Preludi d’Els mestres cantaires, on la corda va agafar protagonisme i va superar el vent. Així doncs, després d’un periple irregular, Kazushi Ono va poder cloure el concert de manera brillant.

La música simfònica de Wagner és complexa perquè en molts casos es tracta dels fragments on hi ha la càrrega més important d’intensitat musical. Van ser fragments de sis òperes diferents, que representaven cinc mons diferents (L’anell del Nibelung n’és un de sol), i cadascun requereix una exploració diferenciada i a fons. A l’OBC li va mancar penetrar més endins de cadascun dels universos wagnerians.