Un Simon accidentat, però potent

L'estrella de la nit va ser Leo Nucci, un Simon Boccanegra musicalment excel·lent, sorprenent per la seva capacitat dramàtica.

Dimarts 12 d’abril va tenir lloc la primera funció de la temporada de  Simon Boccanegra de Verdi, amb llibret de Francesco Maria Piave al Gran Teatre del Liceu. El repartiment va comptar amb Leo Nucci com a Simon Boccanegra, Barbara Frittoli en el paper d’Amelia i Josep Bros com a Gabriele. En els papers antagonistes de Fiesco i Paolo hi va haver Vitalij Kowaljow i Àngel Òdena. Massimo Zanetti va dirigir l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, i la direcció d’escena  va anar a càrrec de José Luis Gómez.

Imagen 1

Simon Boccanegra és una òpera situada a Gènova durant el segle XIV i que gira al voltant de la política, el poder i les relacions parentals. Es tracta d’una de les obres que més implicació va rebre per part de Verdi (1813-1901): en va idear l’argument relegant Piave (1810-1876) al paper de versificador i dedicà nombroses revisions a la partitura al llarg d’una vintena d’anys, aconseguint un resultat que deixa entreveure elements visionaris per la seva època. A la vegada, també és una mostra de la implicació del compositor en la política: Boccanegra fa del missatge de pau el seu estendard sobreposant-se a consellers i nobles. És un governant que no tem al poble que, al seu torn, se sent lliure d’exigir-li el que creu convenient i que és encarnat per uns cors magnífics.

El ventall de registres vocals de l’obra és diferent dels que trobem en les que havia escrit anteriorment: només hi ha dos personatges femenins, un d’ells secundari, i gran part dels masculins són de registre greu. Això és un reflex de la llibertat amb què comptava gràcies a la confiança i suport de les classes benestants.

Aquest dimarts, l’encarnació d’aquest repartiment va ser accidentada i tanmateix molt potent. Fabio Sartori no va poder fer el paper de Gabriele per raons de salut i Josep Bros, debutant en el paper, el va substituir amb seguretat, potència i carisma: es va posar el públic a la butxaca, que va interrompre la funció amb aplaudiments després de l’ària Sento avvampar nell’anima i el va ovacionar quan va sortir a saludar. Barbara Frittoli, que havíem vist l’any 2012 amb una molt bona Adriana Lecouvreur, va ser Amelia Grimaldi. Aquesta vegada va tenir problemes visibles en l’inici de la funció, i tanmateix es va sobreposar oferint una actuació física i vocal admirables per la condició en què es trobava.

L’estrella de la nit va ser Leo Nucci, un Simon Boccanegra musicalment excel·lent, sorprenent per la seva capacitat dramàtica, especialment a partir de l’escena de la cancelleria. El paper de Jacopo Fiesco, que permet menys expressivitat a nivell dramàtic que el de Boccanegra, va anar a càrrec de Vitalij Kowaljow. La veu de l’ucraïnès va ser plena i profunda en tots els registres, i va ser l’antagonista perfecte per Nucci. Pel què fa a Paolo, Àngel Òdena va ser absolutament expressiu en l’àmbit musical i dramàtic, creant una trista empatia amb el personatge.

L’escenografia, reposició de l’any 2009, destaca per la seva austeritat. El paper protagonista el tenen unes grans vidrieres mòbils que creen ambients diferents amb les llums i els reflexos (per exemple, s’aprofita l’opulència de la sala per recrear el palau de Boccanegra). Pensada amb intel·ligència, creix sobre ella mateixa, deixant veure la maquinària, una metàfora de la tensió creixent de l’argument. El muntatge resta amplitud al gran escenari del Liceu, però en mostra una perspectiva diferent a la que estem acostumats. No es pretén una unitat o coherència temporals: el vestuari, que es correspon a èpoques diferents, és utilitzat com a eina per marcar la distinció social i fins i tot les emocions dels personatges.

L’actuació de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu no va ser tan brillant com l’hem vist en altres ocasions en aquesta temporada, i va acompanyar els cantants amb molt de respecte sense sobrepassar-se en cap moment. La direcció de Zanetti va ser discreta, oferint tanmateix moments molt intensos i rics en matisos. Pel que fa al Cor del Gran Teatre del Liceu, com tantes altres vegades, va ser l’encarregat d’expressar les emocions col·lectives i traduir-les tan a nivell musical com visual, i no va decebre: la qualitat no va diferir de la que hem vist al llarg de la temporada, van tornar a mostrar la seva musicalitat, i intel·ligència i sensibilitat artística.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació