Un Sant Jordi multitudinari i ventós

24.04.2012
Sant Jordi

Dilluns 23 d’abril. Cel ennuvolat, vent fresc. Somriures a la cara i les primeres roses desfilant pels carrers, en mans de venedors ambulants, floristes i els més matiners. Al migdia, un sol tímid comença a il·luminar els carrers i les places. La gent continua anant i venint d’entre les paradetes de llibres, exposats a la vista de turistes, ciutadans que surten de la feina i cambrers de cafeteries que avui faran l’agost. A la tarda les multituds es multipliquen. El passeig de Gràcia sembla un niu d’abelles. No s’hi cap. Molt a prop de La Pedrera hi ha un estand de la llibreria Laie on Ferran Torrent hi signa Ombres en la nit. “N’he signat bastants, tot i que el meu llibre no és estrictament una novetat”, just després ve una noia que li diu: “Vinc carregada!” i treu tres volums de la bossa i li explica que és de la vila de Pego. “Ah, així que ets de Pego, tu?” li diu Torrent. “Aquest és per al meu nebot, que es diu Dani, l’altre per a la meva cosina…” fa ella, i mentrestant  Joan Carreras també atén als lectors de Carretera secundària, al costat de Pere-Albert Balcells, autor de Escoltar La flauta màgica de Mozart. Torrent explica algunes anècdotes de la diada: “Aquest matí una senyora d’avançada edat no es decidia entre comprar el llibre del Sardà o el meu”-diu Torrent- “I jo li he dit: el meu no el compri, que és de terror”, explica rient.

Ferran Torrent

Baixo pel passeig de Gràcia i creuant el pas zebra em trobo amb l’actriu Anna Barrachina, acompanyada del seu fill Jordi i uns amics.  Sento com tradueix un poema de Manuel Forcano, al seu amic, que ve de França: “L’amor és pujar o baixar l’escala interna d’un gratacels que comunica el soterrani amb el terrat. El sexe, l’ascensor”.  La paro per xerrar i m’explica que no ha trobat el llibre de poesia de Forcano que estava buscant a La Casa del Llibre. “De poesia, en tenen francament poca cosa” i diu enriolada que quan passava per davant les botigues s’ha format una corrua de gent i es respirava molta excitació i nervis. Llavors ella ha vist a qui s’esperava amb tanta expectació: “Ana Obregón, Arantxa Sánchez Vicario i Risto Mejide”, confessa amb una riallada. “Aquests sí que mouen masses de gent!”.

Anna Barrachina_Sant Jordi

L’espai es va atapeint i arribo a Plaça Catalunya. Marees de gent caminant en fila índia, i nens empaitant coloms a la plaça. Altaveus a tota castanya i Periodistes de BTV, TV3 i de Catalunya Ràdio fent programes especials.  Toquen els Mishima en directe al programa ‘La Tribu’ de Catalunya Ràdio. Enamorats que es besen. Empentes. Plors infantils. Intento atansar-me a algun estand. Impossible. Hi ha cues immenses i  personal que va repartint post-it amb el torn per accedir a que els signin els llibres.

roses

Cada cop costa més avançar. Exèrcits d’individus amb roses a les mans fan el que poden per posar un peu davant de l’altre. Les roses que ells han d’entregar, encara semblen tractades amb delicadesa; les roses que elles duen a les mans, sovint ja han rebut massa cops i empentes. Els floristes criden les rebaixes de l’última hora. La llum es va emblavint. I quan desfaig el camí de tornada a casa, de nou, un embús humà. Dues àvies es barallen: “Escolti, no m’empenti. Aquí van en filera índia, i vostès van de quatre en quatre!”, mirades de perplexitat dels testimonis oculars del succés. Riures per sota el nas. Algú que li diu a algú altre: “No et maregis, tu, ara, eh?” i converses inacabades i que es barregen pels carrers.  És llavors quan un noi intenta lligar-se a una noia que es creua, fent el camí invers, a Rambla Catalunya. Li diu, mentre tots estem embotits dins del carrer, sense poder-nos moure: “Això és com estar al Festival de Benicàssim” i ella se’l mira amb un somriure críptic. L’amiga que té al costat riu sense embuts. I ell, contraataca. “O com el Sònar”. Llavors l’amiga respon: “Ah, el Sònar ja ens agrada més”. Quan sembla que les masses es mouen de nou i podem avançar, ell diu: “Encantat d’haver-te conegut” i se’n va.  I és que quan són gairebé les vuit del vespre comencen a entrar-li les presses a tothom per –si no han regalat o rebut la rosa i el llibre de rigor- lliurar-se a l’intent.