Un Rigoletto metamòrfic

29.03.2017

El passat dimarts 21 de març, el Gran Teatre del Liceu va estrenar la producció de Rigoletto, de Verdi. En el repartiment, hi havia Carlos Álvarez, en el paper principal, Javier Camarena debutant en el rol de Duc, Désirée Rancatore, encarnant Gilda, i Ante Jerkunica com a Sparafucile. Ricardo Frizza és qui dirigeix en aquesta ocasió l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu, i Conxita Garcia, el Cor del Gran Teatre del Liceu. La direcció escènica va a càrrec de Monique Wagemakers.

Rigoletto|Foto: Javier del Real

Rigoletto|Foto: Javier del Real

Giuseppe Verdi va escriure Rigoletto, amb llibret de Francesco Maria Piave, basant-se en Le Roi s’amuse de Victor Hugo. La història de l’òpera és una aventura en si mateixa: la situació política va fer que s’enfrontés amb els censors, que estaven en contra del retrat d’un governant immoral. Això va fer que l’obra patís diversos canvis argumentals substancials, com ara canviar el rei de França pel duc de Màntua. L’òpera es va estrenar a La Fenice l’any 1851, i es va representar 250 vegades en els deu anys següents.

A l’òpera s’estableix una tríada entre el Duc de Màntua, Gilda i Rigoletto, i en la funció de dimarts dos d’aquests personatges van complir amb escreix del seu paper. Carlos Álvarez, com a Rigoletto, va fer una actuació espectacular. Va lluir una veu sòlida, profunda i versàtil, i un timbre molt bonic i metamòrfic, adaptant-se a l’expressió de la psicologia del personatge. Va demostrar que a més d’un gran cantant també és un molt bon actor, emocionant i emocionant-se.

Javier Camarena va començar amb alguns petits desajustos amb l’orquestra i uns greus correctes, però de seguida va despuntar per la qualitat dels seus aguts. Ben aviat es va posar al nivell al qual ens té acostumats, amb una tècnica acurada, bon gust musical i un timbre molt clar. Va superar amb èxit els obstacles que li posava la direcció escènica, com va ser el cas de “La donna è mobile”, que va haver d’interpretar estirat a terra, com si llegís i escrivís un text, coartant d’aquesta manera l’expressió que hagués pogut oferir vocalment. Es va mostrar sensual i juganer, atributs que van manifestar-se encara amb més gràcia quan Ketevan Kemoklidze va entrar en escena, actuant com un suport perfecte.

Désirée Rancatore, al paper de Gilda, va començar bé però aviat va mostrar problemes vocals, especialment en la potència i els aguts, així com en l’afinació. Tampoc va destacar per la seva musicalitat: un dels exemples va ser la interpretació de la famosa ària “Caro nome”, que les exigències de la direcció escènica, que demanaven que la cantés estirada en unes escales, tampoc li van facilitar.

Entre els personatges secundaris, l’Sparafucile d’Ante Jerkunica va ser musical i potent, amb uns greus sorprenents i molt a l’alçada de la partitura. Gianfranco Montresor, com a Monterone, també va fer una bona actuació, convincent i amb presència. En el paper de Maddalena, Ketevan Kemoklidze es va mostrar completa tant en l’àmbit vocal com en el dramàtic: amb uns greus potents i bonics, va convèncer gratament tot i la curta durada del seu paper.

Pel que fa a la part orquestral, la lectura que Ricardo Frizza va fer de l’obra va ser discreta, amb alguns moments especials en què vam sentir l’agrupació rugir. Sobretot va destacar per la seva eficiència acompanyant els cantants. El cor, dirigit per Conxita Garcia, va ser una vegada més un dels punts forts de la producció.

L’element que va generar més controvèrsia va ser la posada en escena, que emfasitzava l’abús d’una manera explícita. La proposta de Monique Wagemakers es construeix en una tríada de colors: el vermell, lligat a la cort i la perversió, el blau, vinculat amb Gilda i la innocència, i el negre, emprat quan els cortesans o el Duc decideixen dur a terme una mala acció. Sparafucile i Maddalena van vestits de blau metàl·lic i verd, respectivament. D’aquesta manera, els colors van apareixent en escena per emfasitzar elements de l’acció, com la mofa dels companys del Duc envers Rigoletto, o bé els canvis psicològics d’aquest. En aquest context, els moviments dels personatges no sempre tenen sentit ni afavoreixen el cant, fet que planteja la qüestió de si fan justícia a la perceptística teatral que tant cuidava Verdi.

L’òpera transcorre al voltant d’una plataforma mòbil il·luminada que, en alguns moments, és molt eficient, com ara quan Rigoletto és humiliat i tothom qui se’n riu està assegut al seu voltant, com si es lamentés dins un ring. No obstant això, altres vegades el seu ús és forçat, com en el cas de la casa del bufó, o al final de l’òpera. El més exitós del muntatge és la il·luminació i l’element fotogràfic: el canvi d’espais deixant caure una tela, l’ús del cor com a element del decorat, i el millor exemple, la simetria de l’acció entre les parelles al tercer acte.

Finalment, cal donar l’enhorabona a l’elenc de grans músics que fan honor a l’obra mestra de Verdi, que sempre és meravellós sentir.