Un programa popular de sarsuela i òpera conquereix la Casa Elizalde

14.11.2016

La programació de música clàssica de la Casa Elizalde ens havia de dur un concert titulat Retrat d’un contratenor, amb Víctor Jiménez Díaz com a protagonista, acompanyat pel pianista Jordi Romero. Però el cantant va causar baixa per malaltia i es va optar per substituir-lo pel tenor colombià Carlos J. Muñoz, que va oferir un recital d’àries d’òpera i sarsuela, acompanyat igualment per Jordi Romero. Va ser un concert en què va destacar la complicitat entre el cantant i el públic, gràcies al bon humor de Carlos J. Muñoz.

Carlos J. Muñoz

Carlos J. Muñoz

La primera part del recital va estar dominada per la cançó espanyola i la sarsuela, que Carlos Muñoz va interpretar amb sentiment i passió. Cal remarcar també l’estil amb què va cantar, força depurat, amb un fraseig notable. Però des de bon principi se li van endevinar alguns problemes de base tècnica, com ara un vibrato excessiu, resultat d’una projecció incorrecta de la veu. Muñoz és un tenor líric que tenia dificultats a l’hora de fer frases llargues sense haver-les de tallar per respirar. Són obstacles que es poden corregir i superar perquè, d’altra banda, la veu és bonica, l’estil, elegant, i els aguts, suficients.

De tota manera, Carlos Muñoz, des de la segona peça, es va posar a la butxaca el públic de la Casa Elizalde amb la seva simpatia. Al llarg del concert, entre peça i peça, va anar explicant les peces que cantava i va fer riure el públic, especialment al final, quan va comminar els assistents a cantar amb ell l’última peça del programa, la famosa cançó “Sole Mio”.

Les dues úniques àries d’òpera que va cantar, les de Tosca, no van ser tan lluïdes com les de sarsuela que havia interpretat anteriorment, i és que la veu de Muñoz és lírica i no té prou amplitud per abordar un paper de tenor spinto com el de Cavaradossi. Sorprenentment, al programa figurava “La donna è mobile”, que Muñoz es va escapolir de cantar. Segurament li hauria anat millor per a la seva veu.

El pianista, Jordi Romero, va fer el sempre difícil paper d’acompanyar cantants. Més difícil en aquest cas, que per causa de la substitució havia de tocar un repertori completament diferent del de contratenor. Però Jordi Romero es va mostrar molt bregat en l’ofici i va excel·lir en la versió per a piano sol de l’Intermezzo de Cavalleria rusticana.

El final, com ja hem apuntat abans, va estar marcat pel bon humor i la sintonia amb el públic de Carlos Muñoz, que va fer cantar els assistents amb ell. Amb aquest gest i un programa llaminer i popular, el públic va sortir divertit i satisfet de la vetllada a la Casa Elizalde.