Un Nadal de conte?

El Liceu programa aquestes festes Cendrillon, el “conte de fades” de Jules Massenet. Una òpera per a tota la família que fins ara no havia estat representada a casa nostra. A partir de divendres 20, i fins al dia 7 de gener, el Liceu vol esmenar aquesta injustícia històrica amb una producció que vol emfatitzar el caràcter romàntic del conte. Un bàlsam per a les hores baixes del teatre. 

El 4 d’octubre passat, Roger Guasch assumia la direcció general del Gran Teatre del Liceu que, des del juliol, havia quedat orfe d’aquest càrrec, fins llavors ocupat per Joan Francesc Marco. No era l’única novetat: el seu director artístic, Joan Matabosch, anunciava que el gener de 2014 s’incorporava a la direcció artística del Teatro Reial de Madrid i José Luis Basso, després de deu anys com a director del Cor del Gran Teatre, assegurava que la temporada vinent dirigiria el cor de la llaminera Opéra de París. Sembla que només Josep Pons, director musical, es mantenia fidel a l’emblema de l’òpera catalana. En aquest mateix mitjà, l’exmembre de l’orquestra del Liceu, Dorothea Biehler, publicava un article (Els fantasmes de l’òpera) que treia a la llum molts draps bruts que, pel que sembla, aquest Nadal, la música ensucrada de Massenet vol dissoldre per art de màgia.

Joan Matabosch va conduir dimarts la seva última conferència de premsa amb la presentació de Cendrillon, acompanyat d’Ewa Podleś (Madame de l’Haltière), Alice Coote (El príncep blau), Annick Massis (La fada), Laurent Naouri (Pandolfe) i Joyce DiDonato (Cendrillon), membre del patronat de la Liceu Barcelona Opera House Foundation, formació creada amb la voluntat de recaptar diners per al teatre i de projectar la seva imatge internacional als Estats Units. Una iniciativa que esdevé un contrapunt positiu a la crisi institucional del teatre que, com és habitual, ofereix una coproducció amb el Covent Garden de Londres i que, en aquest cas, s’hi afegeixen el Théâtre Royal de la Monnaie (Brusel·les) i l’Opéra de Lille.

Jules Massenet insisteix en anomenar la seva obra “conte de fades” en quatre actes, de la mateixa manera que el Parsifal de Wagner és un Bühnenweihfestspiel, “Festival Sacre Musical” en tres actes. El llibret d’Henri Cain és molt fidel a La Ventafocs de Charles Perrault. A diferència de La Cenerentola (1817) de Rossini, que dóna poca transcendència a la història d’amor en la seva opera buffa, Massenet aposta per explicar una autèntica Love Story plena de màgia a partir de personatges arquetípics com els dos amants, la madrastra cruel, el pare bondadós, les germanastres estúpides i la fada que converteix els desitjos en realitat. En el tractament de les veus i les situacions, Massenet mostra un coneixement enciclopèdic de la història de la música per adequar-la a allò que vol expressar.

Sorprèn que el paper de príncep el dugui a terme una mezzosoprano, però Alice Coote explica que ha representat sovint homes al llarg de la seva carrera i gaudeix amb el dramatisme que aporten els gestos masculins de la veu. Insisteix en què Cendrillon és obra mestra, perquè combina la senzillesa amb la bellesa i la màgia, punt que remarcaren tots els cantants. És interessant també de sentir el testimoni d’una veu  -la d’Ewa Podleś- que s’ha metamorfitzat quant a repertori: “He passat de cantar dones joves a bruixes malvades”, va declarar.

Aquesta injustícia històrica és una de moltes que s’han hagut d’esmenar. Sense anar més lluny, no fou fins l’èxit del film Amadeus que l’òpera més coneguda, el conte musical per excel·lència, La Flauta Màgica (1791) de Mozart, no féu pòsit en l’imaginari col·lectiu. Però hi ha d’altres contes que han esdevingut òpera, com el Hänsel i Gretel (1893) de Rachmaninov o els més cultes Els contes de Hoffmann (1881), de Charles Offenbach, o La dama de piques (1890) de Txaikovsky, basada en un conte de Pushkin. D’altres han esdevingut contes a posteriori, en la línia de La Flauta Màgica, com Turandot, Madam Butterfly, Orfeu i Eurídice, La Traviatta, Les Noces de Fígaro o el Barber de Sevilla. En qualsevol cas, l’òpera, com art més complet de tots –l’autèntica Gesamtkunstwerk wagneriana-, sempre s’ha nodrit de la literatura i les diferents mitologies fins al punt que, de vegades, dubtem qui és l’ou i qui és la gallina.

Històries a part, trobem un encert que s’hagi programat una òpera d’aquestes característiques pels volts de Nadal, que convida a tot tipus de públic a omplir les butaques del teatre. La producció i les veus prometen, i estem segurs que a la batuta de Sir Andrew Davis no li caldrà cap polsim màgic per garantir la màxima qualitat artística. Restem a l’expectativa, doncs, frisant perquè s’aixequi el teló.