Un moment de poesia autèntica

16.09.2016

En el marc de PUNK. Els seus rastres en l’art contemporani, el MACBA va celebrar dijous passat un seminari conduït per David G. Torres, comissari de l’exposició, que comptava amb les classes magistrals de l’escriptor i crític nord-americà Greil Marcus i de la filòsofa catalana Marina Garcés.

No Future, 2006, Jordi Colomer|MACBA

No Future, 2006, Jordi Colomer|MACBA

Greil Marcus va irrompre a l’auditori en qualitat de rockstar del pensament —Slavoj Zizek ha demostrat que els crítics culturals poden arribar a tenir un punt d’estrelles pop— i va fer una xerrada erudita i plena d’humor que girava al voltant de la tesi que “les idees viatgen serpentejant a través de la història de maneres que no entenem”. Greil s’ha dedicat a seguir els rastres d’una d’aquestes idees que navega en el temps: el punk.

Lipstick Traces: A Secret History of the 20th Century (1989), és el llibre que inspira l’exposició que ha comissionat Torres. Així doncs, érem davant del pare espiritual de la iniciativa. Al llarg de 500 pàgines, Greil va descriure el punk com un fenomen cultural transhistòric que podia connectar filosòficament els Sex Pistols amb els dadaistes, els surrealistes o fins i tot amb heretges de l’època medieval. L’exposició del MACBA ha fet seva aquesta visió i ha seguit el rastre del punk fins al 2012, amb la irrupció de les Pussy Riot a la catedral de Notre Dame mig despullades davant del papa Benet XVI. “Punk ja no és un gènere musical, sinó un adjectiu qualificatiu”, va dir David Torres.

I què diu el crit del punk que ressona per tota la història? Doncs que “tot allò en què creus està malament”. I segons defensa el filòsof parisenc Guy Debord, fundador del situacionisme, la força d’aquestes idees és que no tenen res de nou. Aquesta veueta que protesta no la van inventar els dadaistes, ni els punks, sinó que ha estat amagada a la rerebotiga de l’imaginari col·lectiu des del principi dels temps. Segons Greil, un cop la sentim, la nostra reacció no és un “De què m’estàs parlant?” sinó “Oh! tens raó, en realitat ho havia sabut des del principi”.

“Un moment de poesia autèntica fa que tots els deutes pendents de la història tornin a entrar en joc”. Greil Marcus va repetir diverses vegades aquesta frase de Debord, negant-se a explicar-ne el contingut. Marcus és el tipus d’intel·lectual que prefereix citar a pontificar. Potser perquè és un historiador de les idees punk i l’essència d’aquesta corrent és el rebuig a la intel·ligibilitat. Cal tenir una ploma molt fina per trobar el sentit a aquells que tenen com a missió principal rebutjar tota mena de sentit. I, en certa manera, Greil sembla creure que l’única forma d’explicar el punk i fer-li justícia és deixar espai a la lliure interpretació.

El detall més brillant dels que havia recollit Greil per il·lustrar la seva xerrada és un fragment d’un programa de televisió banal de finals dels 80 on hi sortia Marie Osmond, una cantant i actriu absolutament prescindible que havia basat la seva carrera musical en les lletres ensucrades i que es trobava en ple declivi. En aquella edició del programa, Osmond es disposava a llegir el poema “Karawe“, del dadaista Hugo Ball. Es tracta d’un poema en un idioma inventat sense cap tipus de significat que havia de servir per omplir un espai del programa sense cap mena de transcendència. Si mireu el vídeo que us enllacem, podreu veure que Osmond, sense cap justificació aparent i causant un astorament general, va llegir aquell poema sense sentit declamant-lo com si fos un monòleg shakespearià ple d’infelxions irades que se li escapava per la boca, tot per acabar retornant a la seva cara de maniquí somrient com si no hagués passat res.

Això és el que Greil entén que Debord volia dir quan parlava de “moments de poesia autèntica”. Com també ho era Johnny Rotten cantant Anarchy in the UK a un bar de mala mort a Londres. “Per descomptat, no importa que ni Osmond ni els Sex Pistols feien el que feien perquè se sentissin part d’una tradició”. El que compta, segons Greil, és que ells són la prova vivent que l’esperit del Punk viatja a través del temps i emergeix amb diferents noms. Però es va repetint la mateixa sensació que alguna cosa no rutlla al món i que, com creia Debord, cada cop que emergeix en forma poètica fa que tots els deutes pendents de la història tornin a entrar en joc. Signifiqui el que això signifiqui.

La xerrada de Greil i el vídeo d’Osmond serveix també per marcar el contrast amb l’exposició que la filòsofa i activista Marina Garcés va fer a continuació. Garcés va fer una classe magistral en què, a la greiliana manera, buscava les continuïtats filosòfiques entre l’emprenyada punk i la història del pensament occidental, en figures com Nietzsche, Diderot o Artaud.

Garcés va connectar el sentiment d’alienació que motivava el punk amb les iniciatives anticapitalistes de l’univers del 15M i de la PAH. I aquest és un moviment filosòfic tan interessant com complicat. Perquè, si bé Greil s’havia guanyat el públic amb la seva lleugeresa i el seu sentit de l’humor, Garcés va situar-se als antípodes: una profunda seriositat. Era una solemnitat sòlida i argumentada, moguda per la profunda convicció que el sistema econòmic i polític que ens regeix és dolent i que cal repensar-lo i combatre’l. Però, a mesura que escoltava els exemples i els arguments de la filòsofa, jo només podia pensar que allò no era punk.

Un Pressentiment, una pamflet crític que Marina Garcés va posar com a exemple de l'herència de l'esperit punk.

Un Pressentiment, una pamflet crític que Marina Garcés va posar com a exemple de l’herència de l’esperit punk.

Escolteu les lletres del punk i intenteu imaginar a Johnny Rotten fent activisme. És clar que el punk convida a un crit ple de ràbia però sembla que, quan el crit es fa sonor, ho fa amb l’esperit de Marie Osmond, és a dir, sense finalitat de construir. El moment de poesia autèntica, des d’Hugo Ball a les Pussy Riot, es caracteritza per la reacció que produeix: aquell tipus de riallada que deixa anar l’aire i fa “pfff“, esclatant davant l’absurd i la manca de sentit del que acabem de presenciar. Una riallada gamberra que no sacseja les consciències des de la seriositat, sinó des de la lleugeresa.

El contrast entre les dues xerrades em van deixar la sensació que el punk és efímer perquè no es pot articular políticament. Que l’egoisme adolescent que el defineix i que el fa divertit l’exclou de la immensa tasca de canviar la societat. Quan es va obrir el torn de preguntes, la majoria dels assistents van parlar fent eco de les reflexions de Garcés, preguntant-se on havia anat a parar aquest esperit combatiu i què es podia fer per reanimar-lo. Un home d’uns 60 anys, que amb la primera persona del plural se situava com un anticapitalista d’esquerres, va fer una pregunta molt senzilla: “Com és que sempre fracassem?”. Marcus Greil va respondre “Oh, jo no diria pas que el punk va fracassar: va deixar moltes cançons meravelloses”.