Un Lockenhaus d’esperit lliure i divertit

15.12.2016

En el marc de la temporada de cambra de l’Auditori, el proppassat dia 11 vam poder sentir un concert d’allò més original. Només hi havia anunciada la segona part del programa: el quintet La truita, de Schubert. Per a la primera part deia: Improvisació a l’estil Lockenhaus. Lockenhaus és el nom del poble austríac on se celebra el festival d’estiu de música de cambra que porta el seu nom. Dels cinc músics que van actuar, el contrabaixista, Knut Erik Sundquist, va ser l’encarregat d’explicar abans de començar el concert en què consistiria aquella primera part misteriosa. El resultat va ser genial i divertit alhora.

Knut Erik Sundquist, contrabaix

Knut Erik Sundquist, contrabaix

Els cinc músics que havien d’interpretar La truita van anar sortint de mica en mica per tocar, ara dos, ara dos altres, ara un de sol, les obres que havia anunciat Sundquist de manera informal. Van ser peces de Bartok, Dvórak i algunes de pertanyents al folklore escandinau, atès que Sundquist és noruec i el violinista, Pekka Kuusisto, és finès. Tot plegat va ser una barreja de música culta i popular, diferent i graciosa, sempre tocada amb un alt grau d’excel·lència. Ja en aquesta primera part vam copsar el gran nivell de tots cinc músics. Quan ja semblava que la improvisació s’havia acabat, Sundquist va tornar a aparèixer a escena i va explicar que ell mateix tocaria una altra peça, titulada Failing, del compositor Tom Johnson. Failing implicava que l’intèrpret havia d’anar dient un text alhora que tocava el contrabaix. El text, carregat d’ironia, en realitat era un metatext que parlava en to de broma de les dificultats d’executar correctament aquella peça. D’aquí el títol, Failing (Fracàs). Va ser una broma molt original i molt ben rebuda pel públic.

A la segona part tot va canviar. El quintet, format per violí, viola, violoncel, contrabaix i piano, va interpretar La truita, de Schubert, un quintet que té exactament aquesta distribució instrumental i que el compositor va escriure a partir del seu Lied homònim. Al costat de Sundquist i Kuusisto hi havia Lily Francis a la viola, Nicolas Alstaedt al violoncel i Alexander Lonquich al piano. Tots cinc es van mostrar del tot compenetrats i units des del primer compàs. Potser l’únic element dissonant que podríem assenyalar és que el piano a vegades sonava massa fort i arribava a eclipsar la corda fregada. Lonquich va fer gala de molta sensibilitat, però hi havia passatges en què tocava amb un staccato excessiu.

La truita és una peça que podria entrar perfectament en l’apartat de música descriptiva, ja que l’Andantino, el moviment integrat per les variacions sobre el tema del Lied Die Forelle, descriu de manera graciosa els saltirons de la truita pel riu. Va notar-se un contrast important entre l’agitació de l’Scherzo, en què va faltar un punt de precisió en l’ajustament entre els músics, i l’Andantino, molt més subtil i delicat, que convidava a tancar els ulls i imaginar-se els moviments gràcils de la truita. En el moviment final, el Finale: Allegro giusto, els intèrprets devien sentir-se tan eufòrics que van fer el da capo de la segona part no una, sinó dues vegades. Els ho podem perdonar, tot i que aquesta repetició excessiva va trencar una mica l’equilibri de l’obra de Schubert.

Visiblement contents i satisfets, com a bis van tornar a tocar el moviment que donava títol al concert: l’Andantino de La truita. L’èxit va ser esclatant.