Sr. Chinarro: “Un llibre és com un test, quan germina només cal veure’l créixer”

13.05.2012

Sr-Chinarro

Fotos: Luis Díaz

 

De la seva americana de vellut blau, en treu un anell de plàstic que fa llumetes. El va comprar ahir a la nit -no recorda a on ni a qui- quan va sortir de festa per Barcelona. Antonio Luque, eminència de l’escena musical independent estatal quan s’amaga rere l’àlies de Sr. Chinarro, està a la ciutat per participar en el cicle Primera Persona, festival literàri-musical, on presenta la seva primera novel·la, Exitus (El Aleph, 2012), relat que bascula entre l’hiperrealisme de Balzac, el surrealisme de Kafka i un protagonista que ens remet a l’entranyable Ignatius Reilly d’Una conxorxa d’enzes (Balzac i Kafka poden ser una murga, però si encara no has llegit l’obra mestra de John Kennedy Toole que un virus entri ara mateix al teu ordinador i es carregui el disc dur).

Barbut, melenut i canós, l’artista sevillà té pinta de professor universitari enrotllat, més encara quan amb la seva veu cavernosa confessa que té ressaca. És l’última entrevista del matí, però ni el mal de cap ni les sempre reiteratives i tedioses preguntes de la premsa -incloses les meves- li treuen les ganes de parlar de la meravellosa totxana de 500 pàgines que acaba de publicar.

Quina importància tenen les paraules de l’escriptor a l’hora de promocionar el seu llibre?

Cap. El text hauria de funcionar per si mateix. Sí que m’agradaria saber què pensa tota la gent que ha llegit “Exitus”, saber com han afectat aquestes paraules en la ment de totes aquestes persones. Per això entro en el joc de la xarxes socials, on sembla que té més pes les paraules dels seguidors que les de l’autor. Sé que he de dir coses de la novel·la, per ajudar a que es vengui més, però, francament, en la meva ment ja no tinc “Exitus”.

Potser perquè la vas escriure el 2009.

Per això. Parlaré amb gust del que pugui sobre ella, però …

A més, els periodistes som tan avorrits que ens retroalimentem els uns als altres i sempre fem les mateixes preguntes.

Però aquesta és la nostra feina, la dels escriptors o els músics, inventar en cada entrevista alguna cosa nova a dir. Fins i tot en entrevistes consecutives, a les mateixes preguntes donar respostes diferents. Si més no, sempre ho he intentat.

Una entrevista pot ser un exercici de creativitat?

Sempre ho he considerat així.

Parlàvem de les xarxes socials, en les que tu ets molt actiu. Un tuit també pot ser una mostra de talent creatiu?

Per descomptat. Passa que amb l’assumpte que ara tot és gratis i que tots els diners se’ls emporten les companyies telefòniques, cada vegada m’agrada menys de fer internet un lloc atractiu i dotar-lo de continguts pels quals no rebré cap tipus de remuneració. Per això vaig deixar d’escriure al Facebook, on, pràcticament, estava publicant una altra novel·la. Tothom paga ADSL per tenir Facebook i Twitter, descarregar quatre llibres, sis pel·lícules i vuit discos, i tots aquests diners van a parar a Telefónica. Jo, en canvi, em nego a ajudar a Telefónica a enriquir-se amb la meva activitat a la xarxa.

Lluitem per la gratuïtat de continguts a la xarxa, però no ens queixem dels preus abusius i els paupèrrims serveis d’ADSL que tenim.

Ningú ho fa! I aquests mateixos que reivindiquen els continguts gratuïts a internet, són el que es passen tres dies treballant de cambrers sense cobrar perquè han de passar un període de prova, o entren a fer de becaris a un diari a canvi de tres entrades per als concerts que hi hagi en la seva ciutat. Em sembla molt bé que la gent vulgui ser gilipolles treballant sense cobrar, jo no vull ser-ho.

De fet, la teva sempre ha estat una lluita per no ser gilipolles.

I em sembla que he perdut (riu). La gent em pren per gilipolles per les coses que dic, però són raonaments meditats.

Un antiheroi que ha acabat triomfant?

No m’agrada això de triomfar.

Si més no, vas deixar la fàbrica de Bollycao on treballaves i has aconseguit viure de la teva creativitat..!

Em trec un sou, sí.

D’alguna manera això és triomfar, no?

Un sou que, he de reconèixer, és millor que el que em treia quan treballava fent bollycaos, on era encarregat de línia i, per tant, el meu no era el sou base. Des d’aquest punt de vista sí que és un triomf. Però, vaja, que si em comparo amb l’Antonio Orozco o els Vetusta Morla… Ni tan sols he arribat al punt del meu amic J de Los Planetas de vendre 50.000 discos. Per tant, això de triomfador ho poso una mica entre cometes, encara que no em queixo.

T’has sentit temptat de fer algun tema descaradament comercial, en la línia de l’Antonio Orozco?

De fet, “Presidente”, el meu anterior disc, el va mesclar el mateix paio que ha mesclat els discos de Antonio Orozco!

De fet és el teu disc més … “comercial”.

Sí. Passa que la producció i la mescla estaven fetes des d’aquesta perspectiva, però la composició tenia la meva personalitat, i sembla que la suma dels dos elements no va acabar de funcionar. Sigui com sigui, agraeixo a la gent que ve als meus concerts i compra els meus discos i els meus llibres, perquè són els que em permeten que em tregui el sou. Però encara hi ha molta gent que segueix creient en això de la cultura gratuïta. I està molt bé, i quan muntem un sistema comunista com el de Cuba ja ho regalarem tot. Encara que jo he estat allà i puc dir que la cosa no va molt bé. Allò era un desastre, però si hi ha algú que creu que pot funcionar… Si no es premia el treball, tothom tendeix a treballar menys. Una teoria de barra de taverna, molt simple, però que ningú aconseguirà rebatre’m.

No obstant això, tu vas ser sindicalista en el temps que vas estar a la fàbrica de bollycaos.

Sí, i algunes de les persones que eren al sindicat em semblaven bons paios i les seves intencions eren bones, però després, a l’hora de la veritat, n’hi havia que aprofitaven les hores de dret sindical per anar a veure futbol o fer partides de cartes . I si a la màquina empaquetadora faltava gent perquè un s’havia posat malalt i hi havia el camió esperant per emportar-se un carregament de mil dotzenes de bollycaos a Còrdova, ells estaven a l’habitació del sindicat sense fer res. Imagino que els diners que cobraven a final de mes venien de la Bollycao i no de Lenin, però estaven millor tocant-se els ous (riu).

Part de tot això que expliques queda recollit a la novel·la.

Simplement, jo ho he viscut. Ara semblo l’Esperanza Aguirre, però tota la novel·la és una gran caricatura, tot està exagerat per fer-me el graciós.

Tenia un professor de grec que deia que una novel·la t’havia d’atrapar amb la primera frase, en el teu cas, escrius: “José dejó el periódico sobre la mesa de la cocina y fue al dormitorio a ponerse el pijama y las zapatillas”.

Recordo que hi va haver una editorial a la qual li vaig proposar un llibre que només fossin primeres pàgines de novel·la. Els va semblar una idea flipant i em van dir que m’ho publicarien, però no vaig ser capaç de fer-ho (riu). A mi em va costar molt, la primera frase, i la primera pàgina. Li vaig donar moltíssimes voltes. Això mateix ho deia Baudelaire.

Llavors el meu professor de grec s’ho va copiar de Baudelaire i va vacil·lar les nostres ments joves i poc cultivades…

Deia que l’important era que la primera pàgina d’una novel·la fos bellíssima, o alguna cosa similar.

Un cop vas superar aquesta primera frase vas quedar totalment atrapat en el procés d’escriptura. D’aquí aquesta frondosa barba que llueixes des de llavors, oi?

La veritat és que vaig començar més d’una novel·la, però com deia en Fante, em van caure de les mans. Un llibre és com un test, quan germina només cal veure’l créixer.

L’escriptura és una droga per a l’autor?

Sí. Un cop has entrat en el món literari que has creat, et sents fora de perill. El teu univers desapareix i ja no tens por de res, perquè tu ets qui decideixes. Fins i tot, jo vaig deixar de dutxar-me.

No havies experimentat res semblant amb la música?

No, perquè amb la música tens una idea, la portes a terme i ja està.

Quan va aparèixer la temptació d’escriure?

La gent sempre m’ho deia: “Chinarro, molen les teves lletres!”, i jo el que pensava era que el que se suposava que havia de molar era la música (rialles). Imagino que havia d’arribar un dia en què demostrés que si les lletres molaven més que la música era per alguna cosa.

De fet, declaraves recentment que preferiries que se’t recordés com un escriptor que té una banda, que no com un músic que escriu.

Per la novetat, perquè queda com guai (riu). L’important és anar fent bolos, perquè amb la literatura -tret que vengui 100.000 exemplars- no em faré ric. Però mola que, en un d’aquests festivals on hi ha tants grups, em pugui tirar de la moto i dir que sóc escriptor (riu). Que consti que és broma, eh! Que jo no vaig per la vida dient que sóc més llest que la resta.

Li donem massa importància als fets, als nostres èxits?

Imagino que qui ha volgut tenir un grup i no ha pogut, o qui ha volgut escriure una novel·la i no ho ha aconseguit, ho veurà com una cosa increïble. Però no sé si serà per la meva sang jueva o alguna cosa així, a mi les alegries em duren molt poc. Quan em va arribar el llibre a casa, al cap de deu minuts ja m’havia passat l’eufòria.

A Exitus se l’ha comparat amb Una conxorxa d’enzes. Suposo que no t’haguessis suïcidat com en Kennedy Toole, però què hauria passat si ningú no t’hagués publicat la novel·la?

De fet, hi va haver una època en què vaig creure que ningú no me la publicaria. Fins i tot abans de publicar el recull de contes Socorrismo, vaig estar negociant amb una altra editorial, però pels motius que fos, no ho van veure gaire clar i vaig passar una època força xafat. Va ser aleshores, però, que vaig entrar en contacte amb el que és el meu agent literari. Li vaig enviar el manuscrit, i al cap de poques setmanes tenia diverses ofertes. La veritat és que vaig sentir una gran alegria, fins i tot vaig deixar anar alguna llagrimeta.

Hi ha res pitjor que sentir-se un artista incomprès?

És molt xungo. Jo m’he sentit així durant molt de temps, sobretot al principi de Sr. Chinarro, quan sortia a tocar per menys de 50 persones. Moltes vegades la gent m’ha recriminat que sortia a tocar borratxo i que ho feia molt malament, però és que si m’emborratxava i tocava molt malament, era perquè venia molt poca gent. Era com viure en un pervers cercle viciós. Després veia a gent que tenia molt més èxit que jo, com El Niño Gusano -que s’ho mereixien- perquè Sergio Algora, que en pau descansi, era molt bo, però creia que jo era millor que ells. I si hi havia un festival a un poble prop de Sevilla, ells cobraven 250.000 peles i jo 30.000. O la banda El Inquilino Comunista, que no m’agradava gens i tothom flipava amb la seva música. O actualment els Vetusta Morla, que omplen cinc nit seguides la sala La Riviera de Madrid i a mi m’agrada infinitament molt més el que jo faig que el que fan Vetusta Morla, però en canvi m’he de conformar amb quasi omplir la Joy Eslava. Fins i tot ara, quan faig una gira, no tinc garanties que acabi sent rendible. M’estic adonant que estic parlant massa de diners al llarg de l’entrevista, però és una manera de contextualitzar tot allò que afecta la vida del músic.

Parlaves de El Niño Gusano, El Inquilino Comunista… Com recordes els anys 90 i aquella incipient escena independent?

Malament. Jo pensava que tothom era idiota, que ningú no m’estimava i que tots em tenien mania (riu).

Ets obsessiu?

Probablement. La meva xicota, que és psiquiatra, ja em diu que tinc quelcom de compulsiu. Espero no tornar-la boja.

Per què es tendeix a elevar a un grau cultural superior la literatura per sobre de la música pop?

Segurament perquè moltes de les cançons que escoltem a la ràdio o la televisió són per sentir vergonya aliena.

Alguns dels llibres que es publiquen, també.

No n’estic tan segur. Sí que n’hi ha que et fan sortir els colors a la cara, però menys. En aquest món de la música passa -tot sovint- que la gent munta un grup, agafa la guitarra i escriu lletres de pressa i corrents, a última hora just abans d’entrar a l’estudi. Els músics donem massa importància a com han de sonar els acords de guitarra i les notes del baix, quan això no deixen de ser palles mentals. La gent vol escoltar lletres determinants, i moltes de les que s’escriuen, incloent-ne algunes meves, fan –de nou– vergonya.

Et penedeixes de moltes de les cançons que has fet?

Em comparo amb el que escolto a la ràdio i penso que potser no està tan malament el que faig. I és per això que té més prestigi la literatura, perquè crec que qui es posa a escriure un llibre ho fa per veritable amor a les paraules, exceptuant alguns casos de músic com jo mateix o Franco Battiato. I no és que vulgui comparar-me amb ell, però m’agraden les paraules, m’interessen com a símbol.

La literatura t’ha despertat voracitat creativa. D’un temps ençà que no pares d’escriure cançons noves, oi?

Sí. Escriure una novel·la té alguna cosa de gimnàstica mental, de gimnàstica amb les paraules. I de sobte t’acostumes a veure una possible història en qualsevol cosa que passa al teu voltant. Allò de: “què passaria si…”. Quelcom que pots transformar en una novel·la o en una cançó, perquè al cap i a la fi jo sóc autònom per a la Seguretat Social i els autònoms, ja se sap, agafem tota la feina que podem i més, pencant de dia i de nit, a casa, de festa, bevent… No paro.

Pot semblar que escriure una bona cançó requereixi un major exercici de creativitat per haver d’encapsular una història en poc més de tres minuts, però omplir 500 pàgines de paraules -com en el cas d’Exitus- tampoc no ha de ser fàcil.

Són coses diferents. L’important es fer-ho tot bé i amb estima. En J ja ho diu sovint que ell és com és per les lletres de les cançons que ha escoltat. I si aconsegueixes escriure una bona història en poc més de tres minuts i que a més estigui embolcallada d’una bona melodia, ja tens la batalla guanyada.

Seguint amb aquesta etapa prolífica, també acabes d’editar el llibre Marchito azar verdiblanco, on parles de la teva relació amb el Betis.

El Betis, sobretot, és un record d’infància i, finalment, són els records els que perduren. Per això dic que també sóc una mica del Racing de Santander i del Córdoba, pels colors. Si el Betis canviés ara la seva samarreta o se n’anés a jugar a l’estadi de La Cartuja, deixaria de ser-ne seguidor.

Recordes la primera vegada que vas anar al Benito Villamarín?

El meu pare m’hi duia de ben petit. Sí que recordo un partit contra l’Osasuna on hi jugava un paio que duia bigoti (riu). I un Betis-Sevilla, quan encara jugava en Biri Biri. El meu ídol era un argentí, Gabriel Humberto Calderón. Em fascinava com tirava les faltes, encara que ara tenim en Beñat, que també ho fa molt bé.  De totes maneres, i això també surt a la novel·la, penso que amb el futbol el que s’aconsegueix és que tothom estigui entretingut.

Pa i circ.

Però ja no només em refereixo a que la gent no protesti, no surti al carrer. Hi ha alguna cosa més greu que l’actual situació econòmica i és que sigui com sigui, acabarem morint i necessitem alguna cosa que ens distregui per no passar-nos la vida pensant que mica en mica ens anem consumint.

Tens por de la mort?

Sí. De fet penso que no moriré mai (riu).

D’alguna manera, a través dels teus discos, dels teus llibres, ja ets immortal…

Potser per això ens posem a crear, per deixar alguna cosa. I potser per això també tenim fills, quelcom que ens consola. Jo moriré i ell continuarà aquí, i això sí que ens fa ser una mica més eterns. Amb tot, em preocupa més la destrucció dels recursos naturals que la pròpia mort, perquè l’absència de recursos naturals implicaria la nostra desaparició i destrucció com a espècie humana.

Twitter d’Oriol Rodríguez: @365d365e