Un Festival Purcell amb algunes arestes

20.12.2016

Dins la temporada de música antiga de l’Auditori, hem tingut l’ocasió de sentir un concert dedicat íntegrament a la música de Henry Purcell, un compositor no gaire prodigat, de manera injusta. El conjunt francès Le Concert Spirituel, dirigit per Hervé Niquet, van oferir un programa que incloïa dues obres de la música que Purcell va dedicar a la reina Maria II d’Anglaterra, i una de les odes a Santa Cecília. Es tractava d’un programa molt atractiu i exigent, però que no va tenir un resultat prou lluït.

Hervé-Niquet. Foto: Eric-Manas

Hervé-Niquet. Foto: Eric-Manas

Arran de la Revolució Gloriosa de 1688 que va dur al tron Guillem III d’Orange i Maria II d’Anglaterra, Purcell va esdevenir el compositor predilecte del nou rei, que cada any li encarregava la composició d’una oda per a l’aniversari de Maria. Purcell en va escriure sis, una cada any, fins al 1694, any en què la reina va morir. Aleshores Purcell va escriure la música per al funeral de la reina, el 1695, atès que l’enterrament va ser el març de l’any següent. Irònicament, va ser el mateix any que va morir el compositor, enterrat a Westminster, a prop de la tomba de Maria II.

Hervé Niquet va aparèixer a l’escenari amb un aspecte i unes maneres força teatrals, gairebé versallesques, com escau al tipus de repertori en què Le Concert Spirituel està especialitzat. A la primera part del concert, centrada en la música dedicada a la reina, vam sentir l’Oda per a l’aniversari de 1694, l’última que el compositor li va escriure, titulada Come, ye Sons of Art, Z. 323, i després, la Música per al funeral de la Reina Mary. En l’Oda per a l’aniversari, una peça de caràcter alegre i festiu, vam copsar desajustos entre l’orquestra i el cor, manca de precisió i de cohesió entre els intèrprets. Quant al cor, a les veus femenines els faltava timbre i sonaven un punt blanques.

La segona peça, la Música per al funeral, va tenir una execució un pèl atípica. La marxa inicial, escrita per a quatre trompetes amb acompanyament de timbals, Niquet la va convertir en una peça per a corda, ja que era l’únic que se sentia, desvirtuant així el caràcter marcial i fred de la peça. En les parts següents, per a cor, va faltar elevació i espiritualitat. L’execució de Niquet va ser tenir un caràcter massa sec, poc legato, de manera que no va permetre explorar l’enorme transcendència espiritual de l’obra.

Ja a la segona part, la interpretació de l’Oda a santa Cecília, Z. 328, va ser més pomposa, més exuberant i més lluïda. L’orquestra va tocar amb més gruix de so, amb més amplitud, i l’obra va assolir l’expansió que requereix. Niquet havia abandonat en bona part l’estil sec i staccato perquè l’obra resultés més dolça, fins i tot més alegre i festiva.

És un autèntic goig que l’Auditori hagi programat un festival Purcell, amb tres de les seves obres més brillants, però potser la tria d’un conjunt francès especialitzat en el barroc francès no va ser l’opció més encertada per interpretar música del màxim exponent del barroc anglès.