Últimes funcions de ‘Litus’

2.11.2012

Això del teatre és estrany. Mai saps què passarà. Les sensacions que cadascú té durant el procés d’assajos d’un muntatge són molt variades i poden passar de l’eufòria col.lectiva a la crisi existencial neuròtica (molt pròpia dels actors) en qüestió d’hores.

 

 

Seré sincer. Jo no m’esperava l’èxit de Litus. Més endavant definiré el que significa èxit per a mi. Simplement no esperava res. Vaig confiar des de l’inici en el que la Marta Buchaca m’explicava i més concretament en el que no m’explicava, que era molt. Però no vaig qüestionar-ho, vaig pensar que era la seva responsabilitat, que si ella donava una premissa i em demanava que mantingués un secret durant els dos mesos d’assaig, valdria la pena. Que era cosa seva resoldre-ho, donar-li un sentit.

I així vam anar fent, dia a dia, sense massa escarafalls, sabent el contingut de tres quartes parts de l’obra i reservant-nos (els actors) la sorpresa de descobrir el final de l’obra a quinze dies d’estrenar.

 

 

Jo tenia dubtes sobre el meu personatge. No tenia clar el recorregut, no entenia els perquès del seu comportament, però no m’importava gaire, vaig creure que la Marta sí que sabia el que es feia. Fa poc em va reconèixer que no sempre va ser així, que ella també dubtava, però que tot i axí ens en sortiríem.

I ho hem fet. Litus és una obra íntima, emocionant i molt humana. No tenim efectes especials ni una gran escenografia i a la sala només hi caben quaranta persones. Els actors, guiats pel text, intentem explicar cada nit el que significa una pèrdua per nosaltres, el que significa Litus. I això tothom ho entén, tothom ha perdut algú més o menys proper. Tothom té el seu propi Litus.

Fa poc vaig estar en un muntatge on un parell d’actors de renom em van dir que em desenganyés, que la gent no va a aprendre res al teatre, que només cerquen entreteniment. I que nosaltres els actors som els bufons de la cort, els pallassos. No vull pensar així. Encara no. M’agrada pensar que el que fem als escenaris serveix a la gent perque puguin assajar les seves vides. Que el comportament que nosaltres mostrem ajuda a poder-nos entendre millor, a aprendre tots de tots, a reconèixer els nostres errors.
Els actors que fem Litus tenim aquesta sensació quan s’acaba la funció, tenim la sensació d’haver explicat el que significa per nosaltres haver perdut a algú, des de l’honestedat, des de la senzillesa i també des de l’humor. Aquest és el nostre èxit. Un èxit que té el gust amarg de parlar sobre la mort però que també traspua certa valentia, la d’uns personatges que s’atreveixen a parlar sense embuts del que per a ells significa l’amistat, del que per a ells significa estimar.

 

Marta Buchaca

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Recomano fervorosament aquesta obra a tothom! Ahir vaig tenir el plaer d’anar-hi i vaig sortir-ne molt satisfeta.

  2. Retroenllaç: El club de la parella | Núvol