Francesc Parcerisas. Un cos que surt de la camisa.

Dilluns 19 de gener l'Arts Santa Mònica va acollir una nova sessió de Dilluns de Poesia, dedicada a Francesc Parcerisas. Gemma Casamajó va ser l'encarregada de presentar el poeta i ho va fer amb el poema "Un cos que surt de la camisa", que podeu llegir aquí.

Dilluns 19 de gener l’Arts Santa Mònica va acollir una nova sessió de Dilluns de Poesia, dedicada a Francesc Parcerisas. Gemma Casamajó va ser l’encarregada de presentar el poeta i ho va fer amb el poema “Un cos que surt de la camisa”, que podeu llegir aquí.

Francesc Parcerisas | © Manu Manzano

Un cos que surt de la camisa

Els teus poemes tenen cos,

un cos secret i amic alhora:

la galta que s’afaita davant del mirall,

els pits com llimones,

el panxell de les cames,

la Boca de plor,

les aixelles i els malucs

un dissabte d’estiu a Barcelona.

I tenen urpes mítiques de ferro

però també mans que allarguen el braç

per abastar els estels com raïms d’or.

I la mirada esporuguida d’un infant

en descobrir branquillons

que delaten un parany que tots teníem.

Tenen Homes que es banyen,

que són homes que viuen i es renten

de les males passades del món.

Tenen Natura morta amb nens

que pedalen sense mans.

I tenen dones que són cases

que es fan a poc a poc.

¿I en cos de camisa els escrius

aquests cossos que són nostres?

Ara el verd d’aquest cos és dolor. Ara, esperança.

La llarga cabellera

dels teus versos és el temps.

El triomf del present,

Focs d’octubre,

Dos dies més al sud,

L’edat d’or.

Als primers, la vida et crema!

Als darrers Seixanta-un poemes,

molta vida s’ha esfumat. On han anat les hores?

Et sents com la dona de Lot que mira enrere:

toques les formes del passat,

recordes el volcà de foc en cada peix vermell

i tibes una mica més encara aquest poc temps,

poruc de tot, content de res.

El pam de barba

dels teus versos són les veus.

Compte!, no despertis cap veí.

Qui és aquest?, què és això?

Qui vol orella de tocino?

A mi també m’agrada.

I el jo poètic és a voltes un tu temptador

que interpel·la el lector,

que es contempla al miralli no es reconeix.

I a altres voltes és un altre, aquest tu,

el teu interlocutor:la dona que estimes,

el teu fill assegut en un racó

d’un restaurant d’aquí a cinquanta anys.

Mira’l. Sigues pacient. Escolta.

El muntanyós palmell

dels teus versos és l’encontre

de cada cosa amb totes les altres,

això és, l’analogia.

Traces un imaginari compàs,

punxa i mina molt separades;

claves la punta al cercle de la vida

i dibuixes una gran rodona

entre l’ocell i el poeta.

Entre la terra de l’hort que es cova a poc a poc

i l’ofici de mare.

Entre el festeig de dos joves

i l’albada que penetra per les escletxes silencioses.

Entre l’esquelet senzill de l’estenedor

i la vida mateixa.

“Igualar és comprendre”, va dir Foix.

Tu iguales i comprens

i l’efecte inesperat

de les teves analogies,

dels teus“correlats objectius”, que deia Eliot,

esdevé un disparador d’emocions perfecte.

Diana!

La proporcionada esquena

dels teus versos és paisatge

interior i forà:

el parc d’atraccions al migdia,

el pis buit a l’estiu,

els grans magatzems atapeïts,

les sales de la NationalGallery,

un mas a la Provença.

I animals, en aquest paisatge

-un drac, un unicorn,

un porc senglar, un ocell mort…-

que esdevenen a voltes

bèsties dissecades.

I el camp obert de bat a bat:

l’espiga i la rosella enamorades,

el camí dels xiprers que calla l’òliba,

el vent verd que sempre neix

al punt més llunyà del mar

i indrets remots com la mar Roja,

la Xina o Flandes, que sempres’apropen

a una cambra interior

amb l’home que jeu al llit

i escala pits

i llepa l’ombra de l’altre cos.

Hi ha molt desig, en aquests versos.

I moltes dones i més noies que fan goig.

L’apomada panxa

dels teus versos són detalls:

un tall de carn a la boca del gos,

els mitjons blaus de perlé teixits a França,

el raspallet de les dents.

I el safareig que ens era un oceà desmesurat

o les fulles dures del ficus que ens fan degran timbal.

I en els detalls, com diu Flaubert, hi ha la veritat

de l’experiència. Una veritat universal

que tu ja escrius. Que cal.

Una veritat que té fondària. Filosofal.

Leopardi ho sap:“Poetes i filòsofs

poden intercanviar amb èxit

les seves preocupacions.”I tu, com ell, ho encarnes.

Tens el cos de poeta, professor, crític i traductor,

i l’ànima de filòsof. Però no parlem de tu,

sinó dels teus versos.El bon poeta és el capaç

d’escriure versos que cobrin vida pròpia, independent,

separada de la personalitat que va esculpir-los.

Els teus, ja ho veus, tenen ampla cabellera,

pam de barba, proporcionada esquena,

muntanyós palmell i apomada panxa.

Els teus poemes tenen cos,

un cos secret i amic alhora.

Un cos que et surt de la camisa.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació