Un camí per salvar el cinema català

9.02.2017

A la darrera editorial de Film Comment, una de les revistes de cinema més importants del món dels Estats Units, entre un reguitzell de noms que recapitulaven les pel·lícules més interessants del 2016, es menciona un català. Si us heu refiat dels guardons atorgats per les acadèmies, tant del nostre estat com del nostre país, segurament el nom us agafarà a peu canviat: La Mort de Louis XIV, del banyolí Albert Serra, és l’únic film de l’any passat que ha posat a Catalunya –i a Espanya- al mapa de la crítica internacional. El que podria ser un motiu d’orgull és, de fet, un mirall que ens posa davant de les nostres vergonyes. La trista realitat és que la darrera obra del cineasta català més reconegut a escala mundial no hauria estat possible sense l’impuls del model audiovisual francès.

Xavier Lardoux i Albert Serra | Foto: PAC/ Óscar Fernández Orengo

Com que La Mort de Louis XIV és només el símptoma de problemes estructurals molt profunds, Productors Audiovisuals de Catalunya (PAC) va organitzar el divendres 3 de febrer, amb la col·laboració del Clúster Audiovisual Català, un diàleg entre Xavier Lardoux, director de l’àrea de cinema del Centre National du Cinéma et de l’Image Animée (CNC), i el mateix Albert Serra, que presideix la PAC des del passat 20 de desembre. L’objectiu de la xerrada era conèixer els budells del model francès per, ras i curt, posar-lo com a exemple de tot allò a què el model català hauria d’aspirar.

L’acte va consistir en una entrevista clara i directa de Serra que, en un posat molt institucional, va fer que Lardoux expliqués exhaustivament el funcionament del CNC. No ens vam trobar amb un diàleg distès sobre cinema, sinó amb una exposició extensa i detallada de les polítiques que fan possible el sistema francès.

L’últim bastió de la diversitat

Poques superioritats morals estan tan justificades com la del model audiovisual dels veïns del nord. Es tracta de l’èpica de David contra Goliat o, en paraules de Serra, “l’últim gran bastió en la defensa de la diversitat de la cultura i contra l’embat del cinema comercial americà i la globalització”. En un context global en què el 90% del cinema que s’exporta es produeix als Estats Units, França –en el segon lloc mundial- és el referent espiritual per la resistència contra l’assimilació cultural.

El més important del miracle francès és que els secrets del seu èxit es poden explicar perfectament i, per tant, imitar-se. Lardoux de seguida va dir que els cineastes francesos no són ni més llestos ni més dotats que els altres sinó que, malauradament per ell, que hi ha de negociar cada dia, sempre han sabut organitzar-se. I és que les polítiques públiques sobre les quals s’erigeix el model audiovisual francès són la recompensa al compromís de tota la gent del sector que ha sabut articular les seves demandes de manera col·lectiva, construint lobbys efectius que s’han guanyat les complicitats socials i polítiques a còpia de lluitar per elles. Si Lardoux només pogués donar un consell als cineastes catalans, aquest seria “organitzeu-vos”.

Visca els impostos

La fórmula magistral del model francès és tan simple que espanta: taxar els grans difusors per reinvertir-ho en creadors francòfons. El recorregut que ha dut el cinema francès fins on és ara s’explica amb quatre impostos fonamentals: el 1948, any en què neix “un Pla Marshall per al cinema francès”, s’institueix una taxa sobre les entrades a les sales de cinema. Perseverant en la mateixa lògica, el 1984 es crea un nou impost sobre les cadenes de televisió tant públiques com privades. L’any 2000 arriba la taxa sobre les operadores de telefonia i internet i, tot just aquest 2016, el sector ha pogut celebrar la creació de la taxa YouTube, que grava les plataformes de distribució de vídeo gratuït que es financen amb publicitat. El futur d’aquesta èpica de la redistribució es preveu igual de saludable, si Lardoux i els seus aconsegueixen el proper objectiu que s’han marcat “aplicar una taxa a les xarxes, com Facebook i Twitter, que vaticinem que utilitzaran cada cop més el vídeo”.

Fins divendres passat a l’Auditori de la Pedrera, mai havia pensat que una història sobre impostos seria capaç d’emocionar-me, però quan Lardoux va finalitzar la seva explicació entre el públic es respiraven ganes d’aplaudir. I és que aquestes mesures demostren una gran intel·ligència política que, amb la mirada post-crisi del 2017, es veu evident i necessària. Precisament perquè les mesures redistributives sempre s’hauran d’enfrontar a un exèrcit de propagandistes venuts, la via que ha seguit l’audiovisual francès és la que millor entén la psicologia social dels impostos: si vols aconseguir consens, no gravis la renda personal, sinó els beneficis de les grans empreses. Es tracta del mateix raonament de l’impost per a les teleoperadores aprovat pel Parlament de Catalunya i que va entrar en vigor el 2015 després d’una batalla política ferotge que esdevé ridícula quan posem les xifres sobre la taula: 20,5 milions d’euros per a un conjunt d’empreses que el 2013 van aconseguir 6.425 milions en beneficis.Gràcies a aquest sistema de taxació, el CNC compta amb un pressupost anual de 650 milions d’euros, 350 per al cinema i 300 per a la televisió, França té la xarxa de sales de cinema més voluminosa d’Europa, amb 5.700 pantalles i, el més important, les produccions franceses suposen el 40% del consum audiovisual del país (encara inferior a la del cinema americà que, fins i tot a França, ronda el 45%). Comparar és tan cruel com necessari: les ajudes per al cinema català, és a dir, el rodat en versió original en català,  van ser inferiors als 3 milions d’euros el passat 2016, i la quota de pantalla d’aquestes pel·lícules es va quedar en un apocalíptic 0,7%.

Això ens porta a la darrera especificitat del model audiovisual francès que caldria comentar: la seva plena autonomia pressupostària. El CNC gestiona la totalitat els 650 milions anuals al marge del ministeri de cultura, que només pot influir en les derives ideològiques, però que no té la clau de la caixa. Aquest privilegi sense parió que blinda la continuïtat d’aquesta història d’èxit serveix per entendre l’acceptació que s’ha guanyat el paradigma gal. Quan els deures estan ben fets, es crea un cercle virtuós i sembla que tot faci baixada: prestigi social que es tradueix en diners i diners que comporten prestigi social.

Després de l’acte, els assistents ens vam quedar amb sensacions contraposades: d’una banda, la tristesa per ser a anys llum d’un model increïble. De l’altra, l’alegria de saber que hi ha receptes per combatre el corró del cinema comercial americà i l’esperança que dóna saber que no calen ingredients secrets més enllà del compromís col·lectiu i una mica d’intel·ligència política. França ens mostra el camí, ara cal alimentar la voluntat per seguir-lo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Ja, però aquí l’impost a les operadores va destinat al cinema fet a Catalunya, no al cinema en català, que és minoritari. Així que encara contribuïm economicament a potenciar el cinema espanyol a Catalunya consolidant més el desequilibri i l’actual panorama del cinema en català. Res a veure amb els francesos.

  2. Quan vaig a anar veure la Mort de Lluís XIV, la pel·lícula havia desaparegut de la cartellera de Barcelona. Em sembla que va durar tres setmanes des de l’estrena. El fet defineix el nivell d’interès dels espectadors. Molt parlar dels reconeixement i del tros de director tenim, però no interessa. Molt friki, molt català, però no interessa´.

  3. Tirar diners en pel-lícules que no vol veure ningú…?
    El Serra aquest es un jeta que nomès vol viure dels nostres impostos.
    Per cert, s’han de tenir els collons ben grans per dir “La Mort de Louis XIV, del banyolí Albert Serra, és l’únic film de l’any passat que ha posat a Catalunya –i a Espanya- al mapa de la crítica internacional” el mateix any que hem tingut Julieta de l’almodovar (per espanya) i el monstre em ve a veure (per catalunya).