Un camí de llibertat

8.06.2012

L'exposició Barcelona- París, un camí de llibertat es pot visitar fins el 30 de setembre.

Barcelona homenatja l’artista Javier Vilató (1921-2000) en cinc espais de la ciutat, mostrant en cadascun d’aquests espais artístics una temàtica especialitzada del pintor. Al Museu Picasso, el tema principal és la gent, al Museu Frederic Marès, ho són les obres en bronze. A la Fundació Vila CasasEspai VolArt2, les bestioles i els animals. A la Sala Dalmau, els objectes. I finalment a la Galeria Joan Gaspar, les obres en paper. És una exposició comissariada pel fill de l’artista, Xavier Vilató, amb la coordinació de Pilar Velez i amb el suport de l’Ajuntament de Barcelona. Fins el 30 de setembre sou a temps d’entrar en l’univers de Vilató durant els anys 1921 fins el 2000 i veure l’exposició Barcelona-París. Un camí de llibertat’.

Vilató va tenir una llarga carrera d’èxits a París. Pintor, gravador i escultor, s’hi va traslladar el 1946 gràcies a una Beca de l’Institut Francès – Cercle Maillol. Hi va residir fins el 1970, quan va tornar a Barcelona i va intervenir en la donació d’obres de Picasso al actual Museu.

Côte à côte, II Date 1974

Côte à côte, 1974.

Les obres exposades de Vilató a les sales del Museu Picasso estan acompanyades per una vitrina amb  documentació: cartes, revistes i fotografies, escenes de la vida familiar i artística, i la seva implicació en les avantguardes. La obra pictòrica de Vilató, de gran format, ressalta pel treball cromàtic dels ocres. La obra La chamber i també els retrats de Germaine i Adela o les escenes de platja, on grups de persones dansen entorn del foc en un moviment performatiu que recorda a Matisse (La Dansa) són les obres clau. S’exposa també la parella espanyola, un binomi home-dona, també amb tons ocres i una altre parella, la dona-esquelet. Una dualitat molt present en la obra de Javier Vilató.

Al Museu Frederic Marès s’hi poden veure exposades vuit o nou peces en bronze. Totes elles treballades a partir de la forma cúbica, on el bloc en un pas més cap a la resolució del detall, floreix en l’ornament. Entre la modernitat i l’avantguarda, són els bronzes que Vilató treballa els darrers anys de la seva vida, del 1997 fins el 2000.

'Liseuse en robe de soie', abril del 1955

A la Fundació Vila Casas – Espai VolArt2, s’exposa la selecció Bestioles, que ocupa part de les dues plantes de la Fundació amb una selecció de més de cinquanta obres, on els protagonistes són sempre animals: els seus gossos, Blanquito i Canela, els ases o els mosquits, la puput. Destaca l’obra Dragons II una pintura amb formes properes al surrealisme de Tanguy, formes inconnexes, desconjuntades. Un altre estil en la obra de Vilató està en Ocell i Sol” amb formes més properes a Miró. De les obres amb figuracions animals, elefants, tortugues, ocells, en destaca una de l’agost de 1968 que trenca la monotonia lineal de formes allargassades i angulars, per aproximar-se al realisme o formalisme màgic molt propi de Henri Rousseau. En canvi, a la sèrie del cavall, aconsegueix realitzar aquest assaig per a la pintura cubista, més clàssica, clarament influït per Picasso. També, d’excel·lent qualitat, “Canela” que obre la sèrie de gossos, treballant el fons cromàtics li serveixen a Vilató per experimentar amb el gruix del color i la línea. La obra Animal de mar” de 1979, és molt pròxima a Magnelli, el futurista italià. Per acabar, destaquen els dos cranis, un de 1978, l’altre de 1988, un assaig per la llum com gradació del color.

A la Sala Dalmau, la pintura de Vilató exposada es concentra en la representació la llum del mediterrani. A partir de natures mortes: gerros, fruiteres, guitarres, violins, i també cranis i canelobres, una  trentena d’obres mostren com Vilató està plenament interessat en representar la densitat de la llum. Cal destacarNatura morte au compotier”, un oli sobre tela del maig 1947, col·lecció particular Paris.

Le Pan du mur Date 1968 - janv.

Le Pan du mur, gener del 1968.

A la Galeria Joan Gaspar es presenta l’obra en paper. Els gravats d’un estil proper a les suites de Picasso es caracteritzen per un erotisme entre la forma i la matèria, mentre que els retrats apareixen amb un fons molt dens, un estudi de la llum, molt proper a l’estil de Paul Klee. Els gravats, aiguafort i punta seca són més de 30 peces. Gran obra és la il·lustració de la poesia de Lorca, Chant fúnebre pour Ignacio sanchez mejias” de 1950, són deu dibuixos d’un estil proper a Gauguin. Es tracta d`un llibre il·lustrat del poema de Federico Garcia Lorca, la traducció és de Guy Levis Mano – Editions GLM, París. Finalment, en la obra Le Pan de Mur” torna a aquesta representació de cossos entre el buit i el tot, entre la llum i l’ombra. Es troben més aiguaforts d’insectes, paisatges i marines. L’estil segueix entre formes mironianes i Picasso.