Un aniversari criminal

Fa cinc anys que va néixer Crims.cat, i els de la Setmana del Llibre en Català no han dubtat a fer-los lloc a la Catedral perquè puguin celebrar-ho.

Crims.cat és una col·lecció impulsada per l’editorial Alrevés dedicada a la novel·la negra d’autoria catalana i estrangera, sempre i quan els textos estrangers siguin inèdits en català. Crims.cat també és un portal d’Internet per a fanàtics del gènere, i els autors que en formen part asseguren que tots plegats són una gran família. La primera trobada entre ells va tenir lloc en una terrassa de la Barceloneta, i a la trobada hi havia dues persones que ja no hi són, l’editor Josep Forment i l’autor Agustí Vehí, tots dos recordats amb emoció a La Setmana.

El nombre d’autors i traductors (traductors n’hi havia dos, Pau Vidal i Maria Llopis) és tal que han hagut de presentar les seves novel·les negres en dues tongades. Anaven tots vestits amb la samarreta negra de crims.cat, i els moderava l’Àlex Martín, director de la col·lecció i incansable incentivador de la negror catalanesca. “El futur és ben negre”, deia en l’entrevista que li ha fet la Clàudia Rius a Núvol.

El primer autor a presentar-se és Sebastià Bennasar, que abans de seure amb els companys de crims.cat ha entrevistat l’autora Elena Torres Girbau (que ha publicat la seva primera novel·la, La puta d’oros (Gregal), sobre la violència extremista de la Transició als setanta) i ha parlat sobre les Açores i Portugal, el seu país d’adopció. Per la col·lecció crims.cat ha publicat El país dels crepuscles i On mai creix l’herba.

L’entrada de Tià Bennasar és triomfal: “Serem un país normal el dia que els suecs llegeixin les nostres novel·les al metro, i també serem un país normal el dia que els manifestants de l’11 de setembre es passegin amb novel·les nostres a la bossa, en lloc de dur-hi una traducció castellana de qualsevol llibre de Paul Auster, que al capdavall escriu sempre la mateixa novel·la amb una portada diferent”. Només per aquestes paraules, jo ja li compraria una novel·la, a en Bennasar. Després ha parlat Rafa Melero, Mosso d’Esquadra des de fa vint anys i creador del protagonista Xavi Masip. Segons ha comentat el mateix Àlex Martín, La penitència de l’alfil (Alrevés Editorial, 2015) és el thriller que faltava a Crims.cat. Segons Melero, l’obra està inspirada en un cas d’assassinat múltiple a Barcelona en què mossos i guardia civil van haver de cooperar, amb totes les complicacions que això implica. Per ser escriptor, Rafa Melero és un home de poques paraules.

Ha tocat el torn als traductors. Pau Vidal és traductor del sicilià Andrea Camilleri i de Flavio Soriga. Vidal trenca el gel de la presentació així: “El gran debat sobre els traductors és si treballem vestits o en pijama. Està bé que ens treguin a passejar de tant en tant”. En relació a l’autor sard que ell fa temps que tradueix per la col·lecció, Flavio Soriga, assegura que “a Sardenya també es mata molt bé”, i proposa amb un somriure la possibilitat d’obrir una subsecció al portal de crims.cat, alguna cosa tipus crims.sard. Acte seguit qui parla és Maria Llopis, incorporada recentment a la “família de crimcatians”, tal com ells i elles mateixos s’anomenen. Llopis és traductora del marsellès François Thomazeau, i assegura que traduir-lo és “com pelar cebes: sempre acabes plorant a la cuina; he plorat força damunt del teclat”. No és sorprenent, perquè una de les característiques del gènere és la presència d’argot en abundància, gairebé com a element vertebrador.

Lluís Bosch és autor d’Aire brut, la història d’un policia falangista als anys quaranta. També va escriure Besòs Mar, ambientada als noranta. Àlex Martín el defineix com un bon creador d’atmosferes, un escriptor amb tocs gòtics. En aquest sentit, el director de la col·lecció Àlex Martín insisteix en la condició eclèctica del propi gènere negre, que abraça des de la novel·la gòtica fins al thriller o la novel·la judicial. Sobre els seus inicis en la professió de la ploma, Bosch sentencia: “Em va arribar que a la novel·la catalana no hi havia mala llet, i jo volia mala llet”. Anna Maria Villalonga també forma part de crims.cat des dels inicis. Ella és qui evoca la primera trobada del col·lectiu en una terrassa de la Barceloneta, entre cerveses. Villalonga aprofita per retre un homentage curt però contundent a Josep Forment, que en vida va ser l’ànima editoral del grup, i també a l’escriptor Agustí Vehí, en nom del qual hi ha una convocatòria de premi de novel·la negra i que “ens va deixar massa d’hora”, com diu Anna Maria Villalonga. Podeu llegir el blog de l’Anna Maria Villalonga aquí.

“La bateria d’autors i directors de col·leccions locals podem competir amb els forasters. El fet que hi hagi una col·lecció de llibres de crim aglutinadora també és símptoma de normalitat. El que ens falta són lectors”. Qui parla és el també autor crimcatià Jordi de Manuel, el pare creador de Sergiot, un detectiu que fa vuit novel·les que aguanta i que ja es “fa gran”, segons diu l’escriptor. Sergiot bat el rècord de veterania en el camp de protagonistes negres a Catalunya. En la darrera novel·la, Foc Verd, el barceloní Sergiot surt per primera vegada del país perquè l’autor se l’emporta a Galícia (on es veurà implicat en un crim incendiari). Moviment de micròfon. És el torn d’Albert Figueras, a qui podeu trobar també sota el pseudònim de Pop Negre, és el crimcatià que va gestar i parir el protagonista i periodista de successos Fèlix Barba.

“M’agrada matar, hauríeu de provar-ho”, etziba Silvestre Vilaplana. La seva última obra se situa a València a la fi de la Guerra Civil i té per títol Els ossos soterrats. Tant en aquesta novel·la com en les anteriors, Vila Plana es declara un escriptor de novel·la negra amb marca històrica. Després de Vilaplana parla Josep Torrent, l’última novel·la del qual és 996. Una platja. Un mort amb les mans tallades, sense que se’l pugui identificar. També apareixen l’amo d’una bodega que existeix de debò, i el fons ambiental és l’Espluga de Francolí. Sorprenent. El temps s’escola, Àlex Martín no dóna l’abast a fer-los parlar a tots, sembla una passarel·la. Sebastià Jovani és dels últims a parlar i assegura que si ell és allà ha estat pura casualitat, ell passejava per la fira i l’Àlex Martín l’ha enxampat i li ha fet posar la samarreta crimcatiana. Jovani, que sembla que és l’autor més experimental de la col·lecció, lloa l’existència del valent Àlex Martín (perquè us en feu una idea us diré només que és professor de llengua i literatura catalanes a Salamanca. Un heroi) i també lloa l’editorial Alrevés, disposada a arriscar-se per autors de collita pròpia. Jovani defineix Crims.cat com la visió de la criminalitat que tenim a casa nostra i afegeix, en referència a l’hegemonia del mercat de novel·la negra: “Així (amb la creació de col·leccions i portals com Crims.cat) es genera un cànon alternatiu, una altra hegemonia”.

Rafael Vallbona és el penúltim crimcatià a parlar. És autor de dues novel·les protagonitzades pel detectiu Sergi Palau, i recorda davant dels oients la vegada que Àlex Martín va convèncer-lo per escriure i publicar des de l’interior d’un bar qualsevol dels que hi ha pel barri xino (“aquest era un barri del temps analògic, avui ja no existeix”, diu amb raó). Vallbona es declara defensor de la idea que la novel·la negra és novel·la social, i ho fa amb una referència a l’excel·lent trompetista de jazz Miles Davis. Davis, quan li deien que havia revolucionat el jazz, s’enfadava i deia que per ell no es tractava de jazz, sinó de social music. “I jo vull fer el mateix amb la novel·la negra: jo no faig novel·la negra estricta, això ja ho fa molt bé l’Andreu Martín…”. I Andreu Martín inicia l’última intervenció de la vetllada. L’autor es declarà un “talibà de la novel·la policíaca”, i si busqueu el seu nom a Crims.cat trobareu que hi té publicada Història de Mort.

Xavier Massip, Sergiot, Damià Surrey, Fèlix Barba. Són els nostres detectius, i es passegen per la nostra negra ciutat comtal sense que ningú no els conegui gaire. Com s’ha dit, el que cal a la novel·la negra catalana són lectors. Lectors com jo, que he llegit Petros Màrkaris i Jonathan Lethem (tots dos molt recomanables, dit sigui de passada) però no he tingut mai a les mans una obra de Bennasar. Lectors com vosaltres, que potser seguiu enganxats a Dashiell Hammett o James M. Cain. Donem-nos l’oportunitat de tenir policies i criminals propis, de comprar producte de proximitat.