Ulrich Beck, in memoriam

4.01.2015

Ulrich Beck va morir als 70 anys l’1 de gener del 2015 d’un infart, segons publica aquest diumenge el diari alemany Sueddeutsche. Beck va ser un sociòleg alemany, professor a la Universitat de Munic i la London School of Economics i va basar el seu estudi en aspectes com la modernització, els problemes ecològics, la individualització i la globalització. Beck va contribuir a la creació de nous conceptes en l’àmbit de la sociologia, com societat del risc, terme que fa referència a la societat globalitzada, o segona modernitat. En aquest article recollim alguns fragments que giren entorn del seu pensament.

Ulrich Beck | Foto: Sueddeutsche / Robert Haas

Ulrich Beck | Foto: Sueddeutsche / Robert Haas

A l’article “Genealogia portàtil de la flexibilitat”, d’Eudald Espluga, on aborda el terme de la flexibilitat, explica, basant-se en les teories de Bauman i Beck, que “la necessitat d’innovació, l’alta tecnologia i la velocitat de les comunicacions són tres motius bàsics que Sennett considera basamentals de la societat reticular i fragmentària en la qual el lèxic de la flexibilitat s’ha tornar visible i determinant. Però aquests són els mateixos motius que pensadors com Zygmunt Bauman o Ulrich Beck identifiquen com a causes principals de la flexibilització de les relacions interpersonals: la flexibilitat esdevé la lingua franca del declivi de la modernitat, de la caiguda moral, de la pèrdua de caràcter o de la dissolució de les relacions amoroses denses”.

També es va recordar d’ell en una entrevista a Eloy Fernández Porta, en parlar del terme que Fernández Porta encunya en la seva última obra, Consenso Nacional Deseante. Espluga el vincula a la noció de contractualisme, “en un moment en el qual, com diuen alguns sociòlegs, l’amor ha estat democratitzat”. I continua: “És el cas d’Ulrich Beck, el qual no amaga que aquesta democratització va de la mà del triomf de l’Estat del benestar. En aquest sentit, ell considera que l’èxit dels discursos d’autoajuda, del coaching, de la psicologia social, etc., es deu principalment a les creixents llibertats i a l’individualisme hegemònic”.

Agustí Pons, a l’article “Qui té por d’Angela Merkel?”, on parla de La via alemanya. Viatge per les terres luteranes de la conca de l’Elba, de Martí Anglada, cita textualment, en un moment de l’article, un fragment de l’obra d’Ulrich Beck, Una Europa alemanya: “Els alemanys equiparen l’economia amb la moral” i creuen que “la prosperitat només s’aconsegueix amb virtuts morals, com l’estalvi, l’esforç, el sacrifici diari i l’austeritat […] Els anglosaxons, en canvi, consideren que l’economia és un sistema amb crisis i solucions funcionals que no són pas de caràcter moral. De la visió alemanya es pot arribar a deduir que la ruïna ve del pecat financer i que per sortir de la crisi s’han de purgar, per tant, els pecats financers”.

En el seu últim llibre, un recull dels articles que havia publicat al diari Der Spiegel, criticava el paper d’Alemanya durant la crisi de l’euro i va batejar Angela Merkel amb el nom de Merkiavel. A una entrevista al diari Ara, Ulrich Beck afirmava: “Merkiavel és la combinació perfecta de la teoria del poder de Maquiavel i la situació de crisi que viu Europa. L’actitud natural de Merkel en política és no decidir, esperar, i, quan totes les opcions són sobre la taula, tria la més pràctica, la que li aporti més beneficis. La resta de països queden atrapats pendents de Berlín. És maquiavèlic que Merkel —que no pretenia convertir-se en la princesa d’Europa— utilitzi aquest poder per imposar el seu model d’estabilitat econòmica”. En aquesta mateixa entrevista també va afirmar que, per a ell, “ser europeu” equivalia a “superar el racisme del passat alemany”: “és la superació de l’experiència del nazisme, que ens va ensenyar els perills del nacionalisme. Avui ho veiem als carrers de Grècia”.