Tu creuaràs la rosada

5.11.2012

Quarts de vuit de la tarda. Un dimecres de Barcelona. Al fons del bar Horiginal preparen l’escenari fidels a la cita setmanal amb la poesia. Demà serà Tots Sants. Avui toquen els panellets, les castanyes, el vi ranci… Recordar-nos dels qui no hi són. Dels nostres morts.

 

Recital de Koulsy Lamko a l'Horiginal | Foto Víctor P. de Óbanos

 

Tot i així, el tràfec és l’usual. La barra està preparada per atendre als assedegats. Les taules, les cadires, disposades perquè els espectadors puguin escoltar confortablement. Proves de so. Els focus. Els faristols. La disposició d’una petita escenografia: un cubell amb aigua.

No és un dia com els altres, no. No és un dimecres com els altres. Just al costat de l’escenari, un parell de cartells del PEN Català. L’organització dedicada a ser ambaixadora de la cultura, de les lletres catalanes, al món. I no fa pas quatre dies. Enguany celebren els 90 anys de compromís amb la llibertat i la solidaritat.

Va arribant la gent. Alguns se saluden. Demanen a la barra. S’asseuen a les taules esperant que hi passi alguna cosa a l’escenari. Com cada dimecres, vaja.

Tú conocerás la noche, abrázala por mi.

Es presenta l’acte. Se’ns diu que l’actuació que estem a punt de presenciar, forma part de la commemoració del Dia Internacional de l’Escriptor Empresonat. Se celebra anualment a tot el món el 15 de novembre en record de tants escriptors que encara pateixen presó per motius polítics.

S’abaixa la llum. A l’escenari hi ha un parell de violoncels. Unes projeccions. L’home que surt i que es planta davant el micròfon, desgrana el seu dolor. No forma part de la nostra cultura. Sap que avui, nosaltres, ens recordem dels morts. Dels nostres difunts. Dalt de l’escenari, en espanyol, en mbai i en francès, els poemes són dits amb la vehemència de qui es va tancar, després d’una pèrdua punyent, a escriure’ls per fugir, potser, del dolor. Per exorcitzar-lo.

Dalt l’escenari sentim Bach i El cant dels ocells. No forma part de l’espectacle original. S’han fet algunes adaptacions per tal d’encabir-lo a aquesta actuació d’avui.

La persona amb qui el rapsoda es retroba amb la seva veu, la podem veure a les projeccions. Hi veiem una òpera filmada. Es titula Du Sahel. Va tenir molt d’èxit a Holanda, a França i a diversos països africans. Qui ens diu, qui ens parla, n’és el seu autor. La protagonista, una bonica noia de pell bruna i de cabells encucats. N’és l’objecte del seu dolor, dels versos que a nosaltres en llega.

Tú conocerás las estrellas, salúdalas por mi

La noia es diu Djenebá Koné. A la pantalla només té setze anys. Després participarà en diverses pel·lícules. Tots diuen que té una gran veu. Un gran futur. Malauradament les esperances queden truncades massa aviat. Un fatídic accident de cotxe. No va arribar a fer els vint-i-cinc. Qui diu els versos l’havia adoptada. Era la seva filla.

Com fulles d’aquesta tardor encetada, els fulls que el poeta, novel·lista, narrador, actor i ballarí declama, van caient a terra. Fins que els seus seus peus queden coberts de la dissort compartida en forma d’elegia per la Djenebá. Hi ha una pausa. Després només diu “gràcies” i la gent sap que ha d’aplaudir per desprendre’s d’alguns dels mots que ens ha dit Kously Lamko aquesta nit i que s’han escolat, probablement, en algun recinte amagat del que som. En algun recinte on tenim les palanques que accionen la memòria d’aquells que nosaltres també trobem a faltar.

Kously Lamko va néixer al Txad el 1959. Va haver de fugir a Burkina Faso degut a la guerra civil del seu país. Allí es va formar. Home de teatre, va viatjar per diversos països fins que va descobrir, el 2003, Mèxic. En una entrevista ens dirà que va trobar en la gent d’aquell país la bonhomia de la seva gent africana. Des del 2009 dirigeix la Casa Hankili Africa, un espai per a la llibertat que ell mateix va fundar.

L’espectacle que hem pogut veure es diu Pois Sucré, Polvo de vida i va sorgir després de la mort de la seva afillada. Va presentar-se a principis de mes a Mèxic dins els Festival Voz Alta. Palmira Telésfora n’és la directora artística. N’hem vist una versió reduïda adaptada a les condicions de l’Horiginal. Han acompanyat al Kously amb els seus arquets, la Clara Vallès i el Marc Sendra.

Tú cruzarás el fuego, acarícialo por mi

En Kously és un home compromès amb la llibertat. No concep la seva obra sinó té un sentit social. Abomina els intel·lectuals i escriptors que no s’impliquen en el que fan, que reben premis des de l’alçada de la seva torre d’ivori. En Kously seguint la tradició oral del seu país en la qual existeix una figura que quan parla no pot ser interromput o censurat ni pel govern, s’erigeix com el poeta que ara ens canta el dolor per la pèrdua. El temps que fuig i passa.

En Kously demà ha d’agafar un vol molt d’hora. No se’n va amb les mans buides, però. Han estat uns dies on l’escriptor, convidat pel PEN Català, ha participat en taules rodones i xerrades a Mallorca i a Barcelona i on a més, ha estat guardonat amb el III Premi Veu Lliure instituït pel mateix PEN Català i que vol reconèixer la tasca dels escriptors que lluiten per la llibertat.

De tota manera, tot i el guardó, tot i els actes, sabem pel somriure que llueix en Kously després de baixar de l’escenari, que són els nostres aplaudiments, per a ell i per a la seva Djenebá, allò que veritablement s’emportarà amb més satisfacció al seu Mèxic adoptiu i que guardarà com el millor trofeu. No farà tornar la Djenebá, però almenys, durant més o menys una hora, l’ha feta menys absent escampada en milers de gotes de rosada damunt les nostres ànimes.

Tú cruzarás el rocío, dile de mi amor

Etiquetes: