Triomf de Werther al Liceu

16.01.2017

Piotr Beczala ha triomfat al Liceu com a Werther, un rol que, com passava a La Scala amb la Violetta Valery de la Callas, el Liceu indentifica necessàriament amb la figura llegendària d’un Alfredo Kraus que havia protagonitzat, amb resultats memorables, les tres darreres produccions importants al teatre Barceloní. I Beczala ho ha fet amb els seus propis recursos i la seva pròpia personalitat, embolcallat d’una producció efectiva i que aportava elements molt interessants, d’un equip vocal sense punts febles i d’una versió orquestral que, si bé no va ser el súmmum de la fantasia, va tornar a posar de manifest la millora ostensible del color orquestral.

Werther al Liceu

Werther al Liceu

Werther és un paper complex tant psicològicament com vocal. Com tots els tenors comenten, cadascuna de les frases té un sentit, un pes en la construcció d’un personatge hipersensible i autodestructiu. Des d’un punt de vista vocal, en canvi, la dificultat ve donada per la intensitat dramàtica en totes les seves intervencions i per la densitat orquestral, que pot acabar fatigant l’intèrpret. Per aquests motius, tradicionalment, hi ha hagut diverses perspectives vocals per afrontar el paper de Werther. D’una banda, la del tenor dramàtic, gairebé el Heldentenor wagnerià. En aquesta línia hi trobem dos grans, el mític Georges Thill i, avui dia, Jonas Kaufmann. D’altra banda, els tenors lírics també s’han apoderat d’aquest rol. Ho va fer Tito Schipa als anys 30, Roberto Alagna en l’actualitat i, és clar, Alfredo Kraus qui, a falta de la bellesa del timbre dels anteriorment citats, hi aportava un profund alè malaltís, pertorbat, que va esdevenir la clau de volta de la seva creació.

Beczala no s’apunta a cap d’aquestes dues tendències interpretatives sinó a una tercera, que tindria com a referent a Nicolai Gedda. No es tracta d’una veu fosca ni d’un timbre lluminós, com en els dos casos esmentats, però l’adequació estilística és absoluta, el fraseig impecable, la tècnica, malgrat algunes apertures en la zona de passatge (com en el cas de Gedda), absolutament canònica i efectiva, i la interpretació és tant intensa com elegant. El triomf de Beczala es va anar construint a poc a poc, a partir d’un bon primer acte, al qual li va mancar certa efusivitat extàtica en el duo del “Clair de lune”, un segon ben resolt, sobretot en la primera ària -l’agut d'”Appelle-moi” en la pregària final va ser simplement suficient-, per lluir-se en el tercer amb un bis -poc reclamat, tot sigui dit- esplèndid de “Pourquoi me réveiller”. A partir d’aquí van arribar els millors moments de la seva actuació, amb un recital de mitges veus en l’acte final veritablement colpidores. En definitiva, un Werther de gran alçada, només comparable en l’actualitat amb el de Jonas Kaufmann.

Al seu costat, Anna Caterina Antonacci va confirmar les previsions i va fer una Charlotte de gran personalitat teatral, però inadequació vocal. El paper li queda clarament greu i, a més, els moments més dramàtics de Charlotte tendeixen al greu i no a l’expansió aguda, fet que complica encara més la seva tasca. Tot i això, és tan bona actriu – molt millor que Beczala, per exemple – i té un instint dramàtic tan potent, que va oferir algunes perles només a partir de dir el text, esdevenint un dels motors de la funció.

Una funció que va funcionar a gran nivell gràcies a la proposta escènica de Willy Decker, qui aconsegueix un fet molt important i poc habitual en aquesta obra, que és donar rellevància a cadascun dels personatges, sense que cap quedi desdibuixat. La idea de convertir a Johann&Schmidt en una mena de demiürg que va construint la trama és brillant teatralment i molt eficaç dramatúrgicament perquè, de retruc, permet incorporar molt més a l’escena els drames personals d’Albert i Sophie.

L’altra virtut de la proposta de Decker és l’acurada direcció d’actors. En aquest sentit, i més enllà dels dos protagonistes, Antoni Comas i Marc Canturri van estar esplèndids com a Johann&Schmidt així com Stefano Palatchi, que va donar més humanitat de l’habitual al Bailli. Joan Martin-Royo, en el marc d’un nivell vocal general de gran nivell, va oferir una prestació com a Albert una mica irregular. Va començar molt bé, mostrant molt clarament un personatge i va dibuixar amb subtilesa la seva evolució, però al final, en l’aspecte teatral, va pecar de certs excessos melodramàtics que van perjudicar el resultat final. Aquest desdibuixament final del personatge em va semblar percebre’l també en altres detalls, com si, pel motiu que fos, al final del tercer acte i el darrer, hi manquessin un parell d’assajos més. Potser és només una impressió, o potser és conseqüència de tractar-se de la primera funció i la cosa millorarà amb el pas de les funcions.

Des d’un punt de vista vocal, l’elegància en la línia de cant i la perfecta dicció és el segell de Joan Martín-Royo, i va esculpir frases magistrals, tot i que la veu resulta un xic lleugera pel rol. En canvi, Elena Sancho Pereg té la veu ideal per a Sophie, així com el caràcter. Va ser una germana impecable que no va caure en la indiferència habitual, en bona part gràcies als plantejaments de Decker, que posa accent en l’atracció de la noia per Werther. Una soprano, per tant, a tenir molt en compte i que, si segueix en aquesta línia, no dubto que aviat serà una cantant de màxim nivell.

L’obra de Massenet, autèntic virtuós de l’orquestració, requereix una versió orquestral com a mínim consistent, i això és el que van oferir Alain Altinoglu i l’Orquestra del Liceu, que continua, graó a graó, pujant ostensiblement el seu nivell. En aquesta ocasió, al marge de no tenir grans errors (malgrat les dificultats pel gran protagonisme dels metalls, i més en dies de fred) van exhibir un so càlid i expressiu. Com en el cas de Beczala, Altinoglu i l’orquestra van anar escalfant-se i, després d’un preludi i un duo del primer acte massa tebis, van augmentar el voltatge fins a moments del tercer i quart acte, en els quals, per un moment, un no podia deixar de dubtar que aquella fos la mateixa orquestra de fa un parell d’anys.