Trinxeres: caminant per les restes de la Guerra Civil

6.02.2017

Aquest diumenge TV3 ha estrenat Trinxeres, una sèrie documental en què tres amics recorren a peu els 350 quilòmetres de l’últim gran front de la Guerra Civil a Catalunya. Són els periodistes Carles Costa, Eloi Vila i Marc Juan. Cada episodi correspon a un tram del viatge, que té com a objectiu reviure la memòria a través de les marques físiques que encara queden al territori i dels darrers testimonis vius.

Trinxeres és un programa excel·lent i un exemple paradigmàtic de tot allò a què hauria d’aspirar una televisió pública. Després de molts anys de sobreexplotació, les maneres d’explicar la Guerra Civil semblaven esgotades, però la nova sèrie de TV3 posa al·licients interessants sobre la taula. El secret es troba en el matrimoni perfecte entre memòria històrica i road movie, un gènere que permet lligar la divulgació a una aventura personal que progressa narrativament i que ens involucra amb les vivències dels seus protagonistes.

La gran virtut del format és la seva gestió de les emocions. Tal com vam veure al primer episodi, ja siguin de la mà dels que van viure la guerra directament o dels seus descendents, l’autoritat dels testimonis és tan forta que segresta la càmera. Carles Costa sap conduir el cabal dramàtic d’aquestes situacions sense resultar invasiu i deixar que els entrevistats s’expliquin tal com volen. El resultat són unes converses sòbries que, si ens duen a la llàgrima, no ens faran sentir ni manipulats ni tous, sinó ploradors ben dignes. Normalment s’intenta afegir sentimentalisme allà on no hi ha contingut, però Trinxeres fa tot el contrari: perseguir els fets en lloc dels impactes emocionals.

En una road movie, a vegades l’itinerari esdevé secundari i es posa el focus en el viatge en si. Això no passa a Trinxeres, que mai oblida la història com a epicentre narratiu. Vila i Costa no tenen cap afany de protagonisme: tots dos transmeten un sentit de responsabilitat adequat a allò que estan fent, sense posar-se ni més transcendents ni més frívols del que demana cada situació. Les estaques que claven a terra per recordar als caiguts dels dos bàndols, acompanyades de les històries personals pertinents, carreguen el viatge de sentit, creant una bona síntesi entre geografia i història i entre passat i present. Al final de l’episodi, l’espectador aprecia el valor de fer el viatge a peu.

A cadascú el que li pertoca: el programa és un calc de la sèrie belga Ten Oorlog, sobre la primera i la segona guerres mundials, emesa per la televisió pública flamenca. Es tracta d’una adaptació que l’equip del programa català explica i reconeix justament, ja que en un format on la idea base és tan important, cal valorar l’originalitat dels creadors. Vaig tenir la sort de veure un episodi de Ten Oorlog fa 2 anys al MINIPUT, la mostra de televisió de qualitat que organitza el CCCB i, a grans trets, la producció belga optava per un estil molt més low cost en els aspectes formals i narratius, intentant reforçar la sensació de viatge autèntic, aconseguint un producte més fosc i introspectiu que el de TV3.

És en aquesta comparació on es pot fer una petita crítica Trinxeres. En el seu afany blanquejador, el programa prioritza un pla bonic a una conversa natural. En altres paraules, no s’acaba d’entendre per què els presentadors intenten explicar-nos que les trobades amb altres persones són inesperades per via d’una mena de teatret que intenta simular l’espontaneïtat. Potser això es corregeix en futurs episodis, però crec que hauria estat més interessant dedicar els esforços de guió a la relació entre els tres protagonistes i com el viatge els afecta.

Dit això, Trinxeres suposa una bafarada d’aire fresc en l’univers del documental històric que troba l’equilibri entre pedagogia i entreteniment adequat per a TV3. A El Impostor, l’escriptor Javier Cercas diu que l’expressió “memòria històrica” li sembla contradictòria perquè, mentre que la història aspira a l’objectivitat, la memòria és necessàriament subjectiva. Trinxeres demostra que, si bé la síntesi entre els dos extrems potser és impossible en el pla teòric, quan baixem a la terra es tracta de l’única manera que tenim per entendre la història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Sí, quin boníssim inici. Tenia Carles Costa per un periodista frívol i els seus ulls i la seva tendresa em van captivar.

  2. Sento discrepar sobre l’excel.lència del programa. La idea és molt bona, tocar el tema de l’oblidada Guerra Civil també em sembla molt encertat i interessant. Els periodistes viatgers tenen bon tarannà. Ara bé, el temps dedicat a les vicissituds del viatge és excessiu. Veure com caminen, practiquen esports d’aventura, baixen barrancs, mengen, dormen, etc… no m’interessa en absolut. Les entrevistes, poques i curtes. Esperava veure molt més contingut.