Tres nits a Vilabertran

El baríton Matthias Goernealemany és capaç de convertir en or tot el que canta. Artista incommensurable, plora, riu i s'emprenya amb la força d'un cant que és prolongació de la seva persona. Perquè Goerne és el Lied en si mateix. Va actuar dos cops.

Ja són 23 edicions. I la Schubertíada segueix marcant fites històriques al pacífic poble de Vilabertran: quan arriben els darrers dies d’agost, aquest petit racó de l’Alt Empordà acull cada any una petita comunitat d’acòlits, fidels a la causa de bona música escoltada amb el recolliment propiciat per la romànica Canònica.

Matthias Goerne | Foto: Guillem Riera Miralles

El silenci de l’auditori al llarg dels concerts és un dels signes d’identitat d’un Festival únic, si bé enguany també ha arribat la plaga dels impertinents telèfons mòbils: se’n va sentir un. I força estona, mentre el grup instrumental dirigit per Josep Pons interpretava l’arranjament que Schönberg havia fet del Prélude à l’après-midi d’un faune de Debussy. I un altre en el recital de Matthias Goerne. Mals menors, en tot cas, en el conjunt dels tres concerts als quals ha pogut assistir qui signa aquestes línies.

La Schubertíada aplega enguany disset concerts concentrats en deu dies, amb propostes que van des de les clàssiques Liederabend fins a actuacions de conjunt de cambra, passant per les sis suites per a violoncel de Bach que Arnau Tomàs ha interpretat en dues sessions matinals. I amb el complement de tres conferències, una de Xavier Cester sobre la cançó anglesa (27 d’agost) i les dues, ja impartides, per dues col.legues “ennuvolades” com Sílvia Pujalte i Aina Vega Rofes. Es pot demanar més?

Vetllada inaugural

El dijous 20 d’agost era el dia de la primera sessió. Tres quarts de públic va ocupar la Canònica per escoltar el debut a Vilabertran de la soprano canadenca Measha Brueggergosman. La versatilitat és el que sintetitza les maneres de fer d’aquesta cantant, que combina el Lied amb l’òpera amb valoracions excel·lents per part de la crítica internacional. A Vilabertran ho va demostrar amb escreix, si bé els quatre primers Lieder de Schubert de la primera part no semblaven arrencar el vol. La cosa es va posar a to a partir de Suleika I (D. 720). A la segona part, Brueggergosman va actuar sense partitura i va demostrar que la sensualitat i el sinuós orientalisme del cicle Shéhérézade de Ravel li escauen com anell al dit. També aquí el piano de Justus Zeyen va trobar l’encaix perfecte amb la soprano.

El plat fort el constituïen els cinc Wesendonck Lieder que Richard Wagner va escriure sobre textos de la seva amant, Mathilde Wesendonck. Els aires tristanyescos presideixen pàgines com “Im Treibhaus” o “Träume”, i Brueggergosman va deixar molt clar que aquest és el terreny en què trepitja fort, amb irisacions de colors i amb enfosquiment del registre per amotllar-se a les ressonàncies més introspectives de les pàgines wagnerianes. I per si això no fos prou, i després del primer bis amb un Barber impecable (Sure on this shining night), l’espiritual negre cantat a capella va acabar per posar dempeus l’auditori.

De la terra al Liederkreis

Si hi ha un nom propi vinculat estretament a la Schubertíada és el de Matthias Goerne. El baríton alemany és capaç de convertir en or tot el que canta. Artista incommensurable, plora, riu i s’emprenya amb la força d’un cant que és prolongació de la seva persona. Perquè Goerne és el Lied en si mateix. No tan sols pel fraseig -immaculat- i per l’instrument privilegiat que té entre mans (o entre cordes vocals), sinó per la seva implicació emocional i intel·lectual. Cadascuna de les frases emeses per aquest liederista de pedra picada denota un estudi aprofundit de cada síl·laba i de cada fonema. Una mica com un dels seus mestres, el gran Dietrich Fischer-Dieskau, però sense la intel·lectualitat distant del seu mentor.

Alexander Schmalcz

Un any més, doncs, Goerne ha estat capaç de mostrar el seu carisma indiscutible amb una Liederabend centrada en Robert Schumann, agombolada pel pianisme exquisit d’Alexander Schmalcz. Els dos Liederkreis (op. 24 i op. 39), a més de dos Lieder de Myrten, op. 25 i de Sechs Gesichte aus dem Liederbuch einer Malers, op. 36 van constituir les peces integrants de la segona vetllada amb presència de Goerne a Vilabertran.

Ple absolut per a una tarda -la cosa començava a les set- intimista, amb aquella capacitat que té Goerne de cantar fent que cada espectador es pensi que el baríton alemany ho fa per a cada oient, individualment, amorosint i frasejant amb canvis de registre totes les inflexions musicals de les frases.

La primera actuació de Goerne, però, va integrar-se en el que per a molts -i m’hi incloc- ja és un dels concerts més rellevants de l’any. Una sessió amb diversos al.licients, més enllà de Goerne. El primer dels quals, escoltar les versions arranjades per Arnold Schönbeg del Prélude à l’après-mid d’un faune. de Claude Debussy i de Das Lied von der Erde, veritable simfonia cantada de Gustav Mahler. Les versions de Schönberg, estrenades en ocasió de les sessions a la Societat per a Audicions Privades de Viena, permeten prendre contacte amb l’essencialitat de les peces, amb el seu esquelet, cosa que en revela la genialitat.

Per a l’ocasió, Josep Pons i el director artístic de la Schubertíada, Jordi Roch, van seleccionar curosament els catorze instrumentistes. I el resultat ha estat senzillament extraordinari. L’esperit de la desapareguda i enyorada Orquestra de Cambra del Teatre Lliure va presidir bona part del concert, atès el clima comunicatiu entre els músics i la qualitat dels resultats obtinguts. El gest de Pons, precís, clar i expressiu, va possibilitar part del miracle. Però també, és clar, les dues veus per a la interpretació de Das Lied von der Erde. El tenor Charles Reid va exhibir un volum generós, quasi es diria estentori, de projecció impecable, per fer front a les inclemències d’una tessitura impossible, de ressonàncies straussianes. Per la  seva banda, Goerne va mostrar tots els seus potencials abans al·ludits, fins al punt de fer-nos oblidar per uns minuts l'”Abschied”, incomparable, de la gran Kathleen Ferrier. Especialment emotiu va ser el silenci còmplice que va complementar, com la millor música, la fosa de veu i orquestra després dels “Ewig….” conclusius de la partitura de Mahler. “Per sempre… per sempre…” quedarà en el nostre record un concert d’aquestes característiques.

Fes-te subscriptor de Núvol

Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges

  • Participa en sortejos setmanals i guanya llibres

  • Rep la revista anual en paper

  • Accedeix a la Biblioteca del Núvol

  • Aconsegueix descomptes culturals

Subscriu-t'hi ara!
Torna a dalt
Núvol utilitza 'cookies' per millorar l'experiència de navegació. Si continues navegant entendrem que ho acceptes.
Accepto Més informació