Tres aniversaris sense felicitats

12.05.2017

Està l’ésser humà predestinat a la infelicitat? Per què els humans ens qüestionem tant la nostra existència, la nostra autorealització, la nostra vida? Per què no ens limitem a viure intensament cada minut, en lloc de lamentar-nos pels moments no viscuts o somiar constantment en els moments que vindran? Ens entestem en pensar sempre en les possibilitats i virolles que la vida ens depara. No podríem simplement viure? Ara bé, viure no és gratuït, cal esforçar-se, cal treballar-s’ho i no n’hi ha prou en deambular pel món, cal guanyar cada moment de felicitat i al mateix temps gaudir de cada segon com si fos el darrer.

Boladeras, Pagès i Alarcón, les tres germanes de ‘Els tres aniversaris’. © Jordi Egea

La Irina (Rosa Boladeras) intenta celebrar en tres ocasions el seu aniversari, però tots tres intents són un autèntic despropòsit. Ella no se sent realitzada amb les festes, diu, però en el fons el què li passa és que ella no és feliç. No té cap mena d’aspiració a la vida, ni ella ni les seves germanes i per què? Perquè li van robar la infància. El resultat d’uns pares intel·lectuals que volíen que els seus fills fossin els més erudits del món, uns pares que no van tenir criatures, van creure tenir mini-ells. Uns pares que van aniquilar tota esperança de viure aventures amb la imaginació, tota esperança de jugar a fet i a amagar. L’únic objectiu era l’excel·lència, però quan això es fa en base a la ignorància de l’edat de l’infant, tot plegat s’estronca.

Les germanes i el germà resten submissos en un passat on tot els venia fet i donat i immersos en un present en el que no saben viure, en el què res no els omple, res no els fa feliços i es dediquen a destrossar-se la vida de manera inexorable. Suïcidi, deutes, enveges, infidelitat i sobretot infelicitat, molta infelicitat!

I la criatura, la petita criatura que arriba a la llar i que suposadament hauria de despertar els gèlids cors adormits de la parentel·la, una criatura que intenta exercir el seu paper al món, però que lluny d’alegrar la rutina, l’entorpeix, la dificulta i genera animadversió cap a unes persones que desconeixen del tot què significa estimar, respectar o simplement, tractar amb un infant. I no ho saben, bàsicament, perquè ells no van tenir infància.

Joan Negrié i Albert Triola són els dos homes de ‘Els tres aniversaris’. © Jordi Egea

En tot aquest panorama desolador, l’humor hi fa de fil conductor i és una pena, perquè la intensitat dels personatges, la cruesa de les seves realitats i la duresa de les respectives situacions vitals costa que l’espectador se les cregui amb l’excessiva dosi d’humor que conté l’obra.

Cal destacar el gran paper que juga en tot el xou la Rosa Boladeras. Està increïble i tot i ser la més despenjada de totes, probablement és la qui més hi toca de tota aquella patoleia. Ella excel·lèix per damunt la resta d’actorada i no és un repte senzill, ja que comparteix escenari amb Victòria Pagès, Joan Negrié, Albert Triola, Anna Alarcón i Miranda Gas. Tots ells interpreten magistralment els caràcters perturbats que ha dissenyat la dramaturga Rebekka Kricheldorf i que ha orquestrat en Jordi Prat i Coll.

L’obra et permet marxar cap a casa reflexionant sobre el què acabes de veure i tot i que l’últim tram d’espectacle es fa una mica llarg, el resultat final ens permet dir felicitats!