Trencar el silenci de les biblioteques

Una bibliotecària nord-americana va decidir no comprar un llibre sobre l’homosexualitat després de llegir-ne una ressenya. Va traslladar la decisió al seu superior, que no hi va posar cap problema. A simple vista es tractava d’un fet anecdòtic i poc important: la bibliotecària, com qualsevol professional del sector, s’havia guiat per una informació i havia optat per no adquirir un títol. Al cap d’uns dies, però, la dona va començar a rebre anònims demanant-li que inclogués el volum a la biblioteca. “Jo i molta gent més necessitem llegir aquest llibre”, deia un dels missatges. Va ser aleshores quan va adonar-se que, inconscientment, havia practicat l’autocensura.

Aquesta és una de les nombroses històries que va exposar ahir l’especialista en censura a les biblioteques nord-americanes Valerie Nye durant la jornada Nihil Obstat, que s’emmarca en la Setmana de la Cultura Prohibida i es va celebrar a El Born Centre Cultural i Memòria. Nye, que dirigeix la biblioteca de l’Institut of American Indian Arts de Santa Fe, va utilitzar diversos exemples per evidenciar que la censura no és una qüestió obsoleta a aquestes institucions. “És cert que els llibres prohibits són cada vegada menors, però els bibliotecaris s’enfronten a desafiaments constants relacionats amb la censura“, va assegurar.

Nye va explicar que, als EUA, és habitual que la gent es queixi quan s’ofèn amb un document de la biblioteca. El procediment de les biblioteques nord-americanes passa perquè el lector faci una reclamació justificant la seva queixa. L’American Library Association (ALA) va rebre l’any passat reclamacions de més de 250 llibres, però Nye està convençuda que els títols relacionats amb la censura són més. Entre els volums conflictius n’hi ha de tant obvis com la Bíblia i Cinquanta ombres de Grey, però també algun de sorprenent, com ara El curiós incident del gos a mitjanit i la novel·la gràfica Persepolis. 

Els títols relacionats amb l‘homosexualitat, la religió, la política, la sexualitat i les drogues posen habitualment contra les cordes els bibliotecaris, sobretot si són llibres adreçats a adolescents. “Els volums per a joves d’entre 9 i 14 anys són els més censurats. És una època de la vida en què els pares deixen de tenir control dels fills, però proven de mantenir-lo prohibint els llibres que consideren inadequats”, assenyala Nye. Un dels casos més flagrants està relacionat amb el llibre Vamos a Cuba de José Sánchez-Boudy. Aquest volum es trobava a algunes biblioteques escolars fins que un pare va queixar-se que el llibre mostrava una imatge de Cuba “massa positiva”. L’home va desencadenar un grapat d’estira-i-arronses judicials que va arribar fins al Tribunal Suprem nord-americà. El cas no té un final feliç, ja que el llibre ha acabat fora dels centres educatius i, actualment, no està disponible a les biblioteques escolars.

L’aliment bàsic de la censura és el silenci. Probablement per això, a ulls d’algunes persones pot resultar més còmode recórrer a la via fàcil, és a dir, treure el llibre de la circulació, guardar-lo en una sala tancada al públic o fer que sigui poc accessible. “Hi ha molts casos de bibliotecaris que prefereixen callar perquè tenen por de perdre la feina. És el gran temor relacionat amb aquesta qüestió”, diu Nye, que reconeix que “l’autocensura és un fet comú”.

Al llibre True stories of censorship battles in America’s libraries, l’experta recull situacions de censura explicades per bibliotecaris, com també les emocions que van experimentar i com es va solucionar cada problemàtica. Tot i això, Nye es va mostrar optimista i creu que al batalla dels bibliotecaris contra la censura no està perduda. “Més enllà de protegir individualment els llibres, els bibliotecaris hem de fer de la biblioteca una terra neutral d’intercanvi d’informació“, va destacar l’experta, que defensa la figura dels bibliotecaris com a “guardians de la llibertat de lectura“.