La gelatina és tova i fàcilment digerible; mai diríem que és un aliment rígid. I en canvi, el MACBA acull una mostra que es diu Gelatina dura. I que no parla de menjar, sinó de política, societat i art. L’exposició mostra la visió dissident de la transició, la cara amarga dels discursos que l’han volgut presentar com un canvi modèlic. Li queden pocs dies: s’acaba el 19 de març. Parlem amb la seva comissària, Teresa Grandas.
“Dels anys 80, es parla d’una sèrie d’idees bastant establertes”, explica Teresa Grandas, comissària de Gelatina dura, “a nivell cultural es fa referència a la movida madrileña, i a nivell social i polític es parla d’un pas cap a la democràcia, d’un país que es construeix amb una modernitat i una visibilitat internacional”. Però la comissària no volia quedar-se només amb això. Va reunir 200 obres que contrarestessin el relat hegemònic de l’estat espanyol durant la transició.
Dissidències, discrepàncies, crítiques, moments difícils. Durant la transició, segons Grandas, es van aconseguir consensos i pactes però també va haver-hi moltes pèrdues, moltes desmemòries. Gelatina dura contraposa aquestes situacions. La intenció del MACBA és posar junts una sèrie de materials i crear diversos relats que l’espectador pot anar interconnectant i que no cal que segueixi de forma lineal.
Tantes obres i amb tants missatges darrere poden costar de digerir. Per aconseguir una revisió pausada i completa del material de la mostra, l’entrada per veure l’exposició permetia visitar-la gratuïtament durant un mes. Ara, a l’exhibició li queden pocs dies de vida: s’acaba el 19 de març. La seva comissària espera que en aquest temps encara hi hagin persones que gaudeixin de la mostra i “siguin capaços de fer-se moltes preguntes”.
Vídeo: Ester Roig