Tranquil·litat i humor quan tot cau

26.05.2017

You’re ugly too (2015) és el primer llargmetratge de Mark Noonan, un jove director irlandès –arquitecte de formació– que, després de realitzar alguns curtmetratges, va aconseguir que la seva òpera prima fos admesa a competició a la Berlinale del 2015, on va ser nominada en la categoria de millor debut. La seva carta de presentació: una petita història sobre com un tiet i una neboda que amb prou feines es coneixen són, de cop i volta, l’única família que es tenen. Una història senzilla en la seva premissa, de plantejament dramàtic, intimista, però on es filtra alhora la subtil musicalitat de l’humor.

You’re ugly too, de Mark Noonan

Ara que la pel·lícula arriba a les sales, aquells espectadors que hagin gaudit amb The Wire tenen l’oportunitat de retrobar-se, a la gran pantalla, amb el rostre de l’ambiciós alcalde Tommy Carcetti. En aquesta ocasió, però, Aidan Gillen ha deixat de fer carrera política als despatxos de Baltimore per ficar-se en la pell de Will, un convicte que, quan falten sis mesos per acabar la seva condemna, surt en llibertat condicional per fer-se càrrec d’Stacey, la seva insolent i malparlada neboda d’onze anys que ha quedat orfe recentment. De la manera que poden, els dos intenten començar una nova vida en un petit parc de caravanes, lluny de la gran ciutat, envoltats per un terreny de naturalesa vasta i diàfana –els Midlands irlandesos– on la virginitat del paisatge els recorda, potser, que tot està encara per construir. Mentrestant, però, les dificultats els sobrevenen: Stacey pateix una narcolèpsia que li impedeix escolaritzar-se i Will no pot desfer-se de la seva addicció a les drogues i la beguda, cosa que el situa en un clar risc de perdre la llibertat condicional que li ha estat concedida.

Tot i plantejar-se a priori desolador, el film s’esforça per desdramatitzar una història que podria caure en el fatalisme sense gaire dificultat. Per contra, Noonan allibera la narració de tots els elements que agreujarien el dramatisme de les accions, i ho fa ignorant-los, en bona mesura, a través d’el·lipsis i recreant les seqüències amb un sentit de l’humor que rebaixa la tensió en les escenes de més conflicte. En acabar la pel·lícula, tan sols es recorden un o dos moments de confrontació desbocada. La resta del film –la part més substancial– no és sinó una concatenació d’estones de tranquil·litat on els personatges dialoguen per anar deixant que l’espectador descobreixi el seu passat i afegir matisos a les circumstàncies que travessen. És en aquest punt, tanmateix, on la pel·lícula pateix un desajust i la seva vocació de mesura queda desencaixada.

A pesar dels apreciables esforços per a evitar el melodrama, l’intent de desdramatitzar la narració es veu desequilibrat per una excessiva afectació en l’expressivitat verbal dels personatges. Si el desig de Noonan era abordar la història des d’una òptica realista per fer-la propera i deslligar el cinema de clixés massa gastats, no hi ha dubte que hauria d’haver renunciat també a cert grau de lirisme que acompanya els diàlegs. La cinta, tan poc fonamentada en accions, posa tot el seu pes en ells, els carrega amb la responsabilitat de sostenir-ho tot; i de tot n’acaba resultant un conjunt de converses d’una impostació enemiga del naturalisme a què la pel·lícula aspira. La mà del guionista, arribats a un punt no gaire avançat del metratge, es comença a fer notar amb evidència: tot diàleg de la pel·lícula sembla destinat a contenir una revelació, a portar a la superfície –d’una manera pretesament poètica– una part de l’univers emocional dels personatges. Tot el que diuen està revestit d’una pàtina de reflexió, d’al·legories que passen per voler dir més del que expressen, com si haguessin de recordar-nos constantment que els protagonistes tenen un món interior dissortat i profund.

Tal efecte acaba per contrarestar l’equilibri del film. Si bé Noonan aconsegueix evitar els excessos melodramàtics, no es pot dir que sigui igual d’exigent a l’hora de posar límit a la superfluïtat del seu lirisme. El producte final és el d’una obra personal en què la visió de l’autor esdevé, sota un determinat criteri, en afectació excesiva, en una poesia forçada, infundada i, per tant, fallida. Potser emocionarà a alguns, però a d’altres els semblarà que quan una obra té la necessitat de ser manierista en algun punt és per distreure de les seves carències.