Traduir Georg Trakl

30.09.2012

Adesiara Editorial recupera tota l’obra poètica de Trakl en un sol volum. El traductor, Feliu Formosa, que ha treballat en aquestes traduccions des dels anys setanta, ens parla de Trakl.

 

Feliu Formosa

 

Georg Trakl, «el més gran poeta en llengua alemanya del segle XX» (en mots de Claudio Magris), va publicar en vida un únic recull de poemes (Gedichte) i en tenia a punt un altre (Sebastian im Traum) quan va morir en un hospital militar de Cracòvia a conseqüència d’una dosi excessiva de cocaïna. Tenia vint-i-set anys. La curta vida de Trakl és marcada per una radical inadaptació al medi: ni en l’aspecte familiar i afectiu, ni en l’aspecte professional, ni en la seva vida de relació social arriba a assolir mai una relativa comoditat. Trakl és el producte més pur d’aquest grup d’escriptors de l’imperi austrohongarès que viuen i expressen d’una manera o altra la disconformitat amb el «món feliç» de la burgesia d’entreguerres, de l’època que precedeix el desastre de 1914-1918. És al mateix inici de la contesa que Trakl pren la dosi de cocaïna que li fou fatal, després de la batalla de Grodek (ha estat impossible saber si fou un acte intencionat o un accident). Abans, la por, el sentit de culpabilitat, la incapacitat d’establir unes relacions habituals amb el seu entorn, ja l’havien dut al límit de la normalitat. A partir d’un primer «pecat», Trakl es converteix en un «errant» i se situa en una mena de «més enllà» que anul·la i nega el seu món immediat. Per això, després de la seva mort, fou sotmès a una mena de magnificació religiosa, principalment pels continuadors de la revista Der Brenner, on ell havia col·laborat. Aquest Trakl pretesament «místic» no fa més que indicar, en definitiva, fins a quin punt és suggestiva la seva obra.

Com a «visionari» que «crea» un món nou, supera els corrents postromàntics o simbolistes de la poesia alemanya, i d’aquí ve la seva gran importància. I no és estrany que hom el relacioni amb Hölderlin. Un dels seus principals biògrafs, Otto Basil, ens diu: «Les fantasies de Trakl, comparables a faules o mites pel caràcter clos del seu contingut simbòlic, però que personifiquen els destins interns d’una única individualitat i per això permeten reconèixer la continuïtat de tota una evolució personal, ofereixen gairebé la imatge ideal d’un sistema neuròtic: això s’estructura en aquest cas, principalment, a través de dues dades: la genialitat i un pecat sexual de joventut.» És a dir, Trakl és un transgressor de les «lleis de la normalitat» (com diu Peter Weiss de Strindberg).

Com Robert Musil (nat el 1880) i Franz Kafka (nat el 1883), Trakl (nat el 1887) pertany a aquest grup d’escriptors que no triomfen en vida, que no obtenen un reconeixement que els permeti de viure amb una certa seguretat. Musil seria el gran cronista de la decadència: L’home sense qualitats ens donaria el marc que Trakl va odiar i dins el qual va desplegar totes les seves formes de protesta a un nivell moral i utilitzant la lírica per fer justament una mena d’anticrònica, per operar a base d’eliminacions i reduir la temàtica al mínim, a un tema únic: el de la mort assumida en cadascun dels actes quotidians i tractada com a procés. És per això que la trajectòria creadora de Trakl és una dolorosa recerca on l’inconscient té un paper important (cada poema representa per a ell un sofriment intens) i esdevé una elaboració minuciosa i pràcticament inacabable del llenguatge.

La gran quantitat de segones i terceres versions i de variants són recollides dins l’edició crítica de Killy i Szklenar, que citem més avall i que podem considerar modèlica. Els dos investigadors publiquen també la correspondència del poeta, llevat de la que va sostenir amb la seva germana Margarethe. La família n’ha impedit la publicació per raó del caràcter peculiar que van tenir les relacions entre tots dos germans. El tema de l’incest (recordem la relació Ulrich-Agathe a l’obra capital de Robert Musil), o bé —sense anar tan enllà— el tema de la germana com a confident dins el nucli familiar i social hostil, apareix també en Kafka. És ben sabut el paper important que té en la vida del narrador txec la seva germana Ottla. Si en Musil la germana és una creació literària —que ens permet aquesta reflexió—, i si en Kafka la germana és com un pont amb la realitat que l’escriptor no domina, en el cas de Trakl, la relació amb la germana es produeix a tots els nivells: en la vida del poeta no hi va haver altra dona que la seva germana Grete, la qual es va suïcidar a Berlín, només tres anys després que el poeta.

Sembla que, als divuit anys, i després de fracassar com a estudiant, Trakl ja havia adquirit l’afició a les drogues: l’èter, el cloroform, el veronal, la cocaïna i l’alcohol l’acompanyen tota la vida. La seva professió de farmacèutic li facilitava l’accés a aquestes drogues. La inestabilitat professional i el desequilibri afectiu poden explicar-se per aquesta fidelitat a un món de sensacions i d’imatges adquirit en plena adolescència, a partir d’una infància ben atesa, però mancada de calidesa, i a partir de tots els enfrontaments a què ja ens hem referit abans. Això explicaria la introversió malaltissa de Trakl i una insatisfacció profunda que el portaria a escriure: «Massa poc amor, massa poca justícia i compassió, i sempre massa poc amor; massa duresa, orgull i tota mena de crims…, aquest sóc jo». L’allunyament d’una normalitat afectiva —o simplement de relació humana— va acompanyat per la voluntat d’aferrar-se a la pròpia creació literària, que, en aquest cas, consisteix en una exploració lírica de tots els elements de contrast i de negació respecte al món circumdant. Per això l’obra de Trakl no té, absolutament, cap element èpic o narratiu, i opera sobre un material que, a primera vista, sembla d’una migradesa, d’una exigüitat sorprenents, que fins i tot han estat interpretades com una rèplica al barroquisme que hom respira a les ciutats austríaques i que redueix al mínim les referències urbanes.

Dins el món crepuscular de Trakl —crepuscular o capvespral és un dels seus mots clau— apareixen i reapareixen temes i figures amb una estranya insistència: el «sant» o el «germà sant», el «monjo», la «germana» o «l’ombra de la germana», el «solitari», l’«orfe», el «noi», el «novici», el «foraster», el «leprós», els «amants», els «ancians», els «malalts», etc., etc., que es mouen entre roques, murs enrunats, bardissers, arbres, astres que cauen, vinyes i boscos, avencs, estances, jardins, claustres, tombes, etc. Vull dir que la poesia de Trakl és una poesia de presències inquietants, que es mouen en un món oníric que suggereix, alhora, la intensitat i l’esquematisme cromàtic de la pintura expressionista germànica i nòrdica. Però no es tracta solament d’un món oníric, sinó d’un món on l’alienació és màxima, i també ho és, doncs, la denúncia, i l’enorme importància de l’obra que se’n deriva. Claudio Magris s’expressa en aquest mateix sentit: «[Trakl] sent que representa la seva època, que l’encarna i l’assumeix en totes les seves laceracions, precisament pel fet que se sent deslligat de tot vincle (“dissolut”), eradicat de tot context social i estranger a la pròpia casa, a la civilització, al món.»