Traducció i censura

26.10.2012

Els dies 17 i 18 d’octubre de 2012 es van celebrar a la UAB les Cinquenes Jornades sobre Traducció i Literatura, que cada dos anys organitzen la Càtedra Jordi Arbonès i el Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC), amb la col·laboració de la Facultat i el Departament de Traducció i d’Interpretació d’aquesta universitat. Enguany es van centrar en la traducció i la censura franquista, amb un programa de luxe obert a tothom.

Francesc Vallverdú

Francesc Vallverdú, cap de redacció i editor d’Edicions 62 durant més de trenta anys, va oferir la primera ponència, titulada «La traducció i la censura franquista: la meva experiència a Edicions 62». Vallverdú va abordar la censura franquista, exercida per la dictadura, i no l’autocensura o la censura editorial, i va establir cinc etapes, entre els anys 1939 i 1976, per explicar l’evolució de la censura, que va començar amb la voluntat de destruir el llibre i el públic lector català, i que no va desaparèixer mai del tot, sinó que es va institucionalitzar. Crida l’atenció la por del règim envers el libro regional i les línies temàtiques de censura: la història d’Espanya (particularment, la Guerra Civil i el franquisme), les ideologies vençudes, la sexualitat, els textos religiosos, la moral i els bons costums, i els autors «maleïts», sobretot els exiliats. Pel que fa a la traducció en el mateix període, va establir tres etapes de desplegament de la censura, anomenades «desert», «rauxa» i «seny i mesura», d’acord amb els alts i baixos de l’edició de traduccions en català. A l’últim, va compartir amb el públic la seva experiència personal entre 1965 i 2003 com a cap de redacció d’Edicions 62, va distingir entre les obres prohibides i les obres publicades amb retocs i supressions, i va suggerir que els editors actuals haurien de recuperar i publicar les obres sense els retocs dels censors.

Xosé Manuel Dasilva, professor del Departament de Filologia i Traducció de la Universidade de Vigo i estudiós de l’autotraducció i la censura, va intervenir amb la ponència titulada «La traducción al gallego y la censura franquista». Va exemplificar, amb diversos títols, que els editors actuals encara publiquen les obres amb retocs de la censura franquista. Va remarcar que, a part de les línies de la censura típiques per a totes les obres espanyoles (pensament polític, doctrina catòlica i moralitat), es censuraven les obres en gallec perquè aquesta llengua es reduïa a la condició de vernacla o dialectal, només apta per a usos folklòrics, sense arribar a prohibir-la de manera explícita. Per consegüent, hi havia tres resolucions de les autoritats: l’autorització tàcita, l’autorització expressa i la prohibició.

Ibon Uribarri, professor de Facultat de Lletres de la Universitat del País Basc i traductor del basc, va intervenir amb la ponència titulada «Censura(s) en la traducción al/del vasco». Va recordar que la censura ja havia existit abans del franquisme i que després de la Guerra Civil es va partir d’una destrucció de les infraestructures i d’un monopoli del discurs públic espanyol, especialment advers per a les províncies on el basc es parlava més. Va fer esment dels estudis de Joan Mari Torrealdai i va establir una gradació de la censura, de 1936 a 1983, en tres èpoques: la depuració, l’augment de l’activitat cultural amb prohibicions i modificacions, i la normalització. A diferència del gallec, durant el franquisme hi va haver ordres explícites per a prohibir la llengua basca, censurar la història basca i imposar un model de llengua. A més, sovint els censors no llegien els textos originals, sinó les traduccions fetes per altres censors que en molts casos no coneixien el basc corrent, sinó el folklòric, la qual cosa implicava una gran quantitat d’incorreccions.

Finalment, Jordi Cornellà-Detrell, professor d’estudis hispànics a la Universitat de Bangor, va presentar la ponència «La persistència de la censura: traducció i polítiques editorials dels anys 60 ençà», tot i que es va centrar en el període democràtic, a partir de 1978. Va exposar que sempre s’estudia la censura de 1938 a 1978, però que l’abolició de l’aparell de la censura i l’arribada de la democràcia no van aturar la producció ni la lectura d’obres censurades. Va declarar que actualment encara es troben a les biblioteques versions censurades a l’època franquista i va oferir una explicació detallada de les quatre estratègies que les editorials han adoptat pel que fa a les obres censurades: no publicar-ne noves edicions, tornar a publicar els llibres censurats, publicar-los incloent-hi els fragments censurats o tornar a traduir les obres. Per concloure, va suggerir que seria interessant de recuperar les versions originals i que la censura podria ser un bon reclam editorial.

Maria Josepa Gallofré, professora de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB i membre del grup GELCC, va presentar «Autarquia i localisme: les traduccions a la immediata postguerra». Després de fer esment del professor Jordi Castellanos, va exposar la política d’espanyolització de la cultura i el procés de purga de llibres que hi va haver a partir dels anys quaranta. Les autoritats van perseguir les traduccions catalanes, perquè tenien por que introduïssin la ideologia exterior.

Eusebi Coromina, professor de la Facultat d’Educació, Traducció i Ciències Humanes de la Universitat de Vic, va intervenir amb la ponència titulada «Censura de l’amoralitat femenina d’una peça teatral de postguerra». Va explicar els processos de censura de 1949, 1955 i 1960, que va patir l’obra Senyora ambaixadora, de Xavier Regàs. Els censors més destacats van ser Manuel Villares i José María Cano Lechuga, els quals van titllar l’obra de frívola i poc moral, perquè tractava les qüestions del matrimoni civil, les relacions extramatrimonials o el criteri propi de les dones. Finalment, però, es va representar amb supressions.

 

Jordi Jané-Lligé és traductor de l'alemany

 

Jordi Jané Lligé, professor del Departament de Filologia Anglesa i Germanística de la UAB, va presentar la ponència titulada «Narrativa alemanya de postguerra: autors traduïts i censura». Es va centrar en la traducció al castellà i al català de les obres de Heinrich Böll i Günter Grass. Va destacar que, malgrat l’aparent obertura del règim durant els anys seixanta, els censors espanyols temien l’entrada d’ideologia exterior contrària a la unitat nacional. Va afegir-hi que és difícil discernir si les modificacions de les obres s’havien fet per motius de censura o de criteris literaris i estilístics de l’època. A l’últim, va mostrar diversos expedients i informes de censura d’obres de Böll i Grass, per explicar que el catolicisme del primer autor en va afavorir la publicació de traduccions, mentre que les del segon es van prohibir.

Ramon Farrés, professor de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la UAB i traductor de l’alemany, va presentar la ponència titulada «A la paret escrit amb guix: una antologia de poesia alemanya de combat censurada». Aquesta antologia, traduïda per Feliu Formosa i Artur Quintana, havia estat publicada l’any 1966 a la col·lecció «Els Llibres de l’Óssa Menor». Inicialment contenia dos poemes de Kurt Tucholsky i Wolfgang Borchert, que van ser censurats a causa de l’antimilitarisme i la rebel·lió que traspuen. Farrés va apuntar que caldria restablir els dos poemes en una reedició.

Enric Gallén, professor de la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Pompeu Fabra, va presentar la ponència «Traduir teatre sota la fèrula de la moral i la censura franquistes». Va recordar que la censura es va aplicar tant en la representació com en l’edició de textos dramàtics i que, fins l’any 1946, les representacions de teatre català, tant culte com popular, van estar prohibides.Va posar èmfasi en la tasca que va desenvolupar l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, entre 1957 i 1962, en l’àmbit del teatre no professional, amb Frederic Roda com a director. Va fer una exposició, amb exemples d’obres censurades, de les normes de representació d’obres estrangeres traduïdes al català que, des de l’any 1957, es van aplicar en l’àmbit del teatre professional: estrenar una traducció estrangera per cada quatre estrenes d’obres originals d’autors catalans, esperar dos anys des de l’estrena de l’obra al país d’origen, demanar permís al traductor de l’obra al castellà per a estrenar-la en català, i no estar més temps en cartellera que les obres originals.

Finalment, Mireia Sopena, editora i estudiosa de la història editorial, va presentar la ponència titulada «Con vigilante espíritu crítico» i es va centrar en l’anàlisi dels informes de censura, dels anys 60 i 70, de les traduccions d’Edicions 62, per descriure el perfil dels lectors censors i el seu pensament. Els censors tenien en compte l’autor, la temàtica, la presumpta perillositat, l’expertesa i la professionalitat dels escriptors que valoraven. Així, va esmentar censors més o menys cultes, com ara Fernández Jardón, el pare Álvarez Turienzo o Mampel. Tot i que van evolucionar cap a posicions més liberals, no van traspassar els límits del reconeixement nacional i la llibertat moral.

 

Mireia Sopena

 

Com a cloenda, Montserrat Franquesa va llegir un fragment de l’Epistolari Jordi Arbonès – Manuel de Pedrolo, a cura de M. Elena Carné i editat per PUNCTUM & GETCC, en el qual Pedrolo assegurava a Arbonès: «Ben mirat potser és preferible dir una mica ara que esperar a dir-ho tot el dia de demà, quan les circumstàncies ja seran unes altres i molts dels nostres llibres tindran únicament un valor històric, si és que en tenen cap». Franquesa va expressar el compromís, de la Càtedra Jordi Arbonès i del grup GETCC, de restituir el llegat d’aquells anys foscos.

 

Lídia Arumí Cardoner és Membre del Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània (GETCC)

Universitat Autònoma de Barcelona – Octubre de 2012