Perdona, com et dius?

17.11.2012

Joel Joan protagonitza i dirigeix al Teatre Goya Codorniu la comèdia francesa ‘El nom’, una obra que dramatitza de manera còmica els dilemes a què s’enfronten les parelles quan han de posar nom als seus fills. De l’èxit de Joel Joan, ja n’hem parlat aquí, amb articles de Mariona Sanfeliu i Andreu Sotorra.

 

 

El registre civil no és impermeable als fluxos de la moda, ans al contrari: és un termòmetre viu de les dèries i excentricitats de cada moment. Amb els noms ha passat el mateix que amb els productes del supermercat. S’han multiplicat com les marques. Abans et deies Josep o Maria, Pere o Mercè, Joan o Montserrat. Ara, els noms són vistos com un ingredient decisiu de la futura marca personal de l’individu. Això fa que es busqui cada vegada més la diferenciació, la singularitat. Tothom vol ser original i és així com acabem desembocant en el kevinisme o el jenifferisme.

Si Catalunya obté algun dia la independència, canviaran els noms que ara posem a la canalla? Pocs pares saben que tenen al seu abast un gavadal de noms catalans medievals als arxius i a les genealogies dels nostres primers comtes. Qui es vulgui distingir amb un nom que dringui diferent, en té per triar i remenar. Ramon Pujades, arxiver de la secció de Reial Patrimoni de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ens ajuda a repassar noms medievals oblidats als qui vulguin noms ben especials.

Els noms a l’edat mitjana ja fluctuaven segons les modes i el lloc. “Els antropònims varien molt d’una ciutat a una altra. L’ús de determinats noms depèn de la veneració religiosa de cada lloc. Així, als arxius de Barcelona trobaràs centenars d’Eulàlies i a Girona no en trobaràs cap”.

Hi ha noms que curiosament estan vinculats a sants inventats al segle XIV. És el cas de Magí. és aleshores també que es posen de moda els noms dels arcàngels, Gabriel i Miquel són molt del XIV. Rafel, en canvi, arriba més tard de la Itàlia renaixentista, més cap al XV.

 

Ramon Pujades, arxiver de l'Arxiu de la Corona d'Aragó

 

Domènec, en canvi, és un nom importat del castellà. Ens arriba quan s’escampen els ordes mendicants, franciscans i dominicans. Francesc també ve de la devoció per sant Francesc, com passa amb santa Clara. Quan Clara s’eleva als altars, la devoció s’escampa de seguida.

Després vénen Pere, Jaume, Pau, Mateu, Lluc, tots els noms de deixebles i apòstols són molts comuns al llarg de l’edat mitjana. Un cas curiós és el de Jesús, un nom ben comú avui però que no existeix fins al segle XIX per respecte a la figura del Messies.  Manuel, en canvi, ja es documenta al segle XV, és la forma hebrea del nom de Jesús.

Un cas ben singular és Jordi, un nom rar fins al segle XV, que és quan esdevé el patró de la noblesa a Catalunya. Al segle XIV Jordi era un nom més propi d’esclau. Georgius o Iorgos eren noms eslaus, considerats de baixa estofa fins que sant Jordi es converteix en el patró de la classe nobiliària i protector de Catalunya.

Ara bé, de noms estrictament catalans n’hi ha pocs. Uns serien Ramon i Ramoneta, molt comuns a l’època de Ramon Berenguer, comte de Barcelona. En català és Ramon i no Raimon. I avui Ramon està molt en desús.

“I amb les dones ocorre el mateix”, ens explica Pujades des de l’Arxiu de la Corona d’Aragó. “Del segle IX al XIII el panorama canvia molt i l’antroponímia es modifica molt al ritme de les modes i la devoció”. A l’alta edat mitjana, per exemple, hi ha molts Guillems. I molts noms que abunden en aquella època, com Ot,  Guifré, Berà, Rampó, Oliba, Sunifred, Radulf, Miró o Rostany, posteriorment es perden. Guillem, Bernat o Ramon també els trobes a la genealogia dels comtes de Besalú i s’han mantingut vius fins avui.

Ramon Pujades ens ajuda a repassar noms de reines, comtesses i amistançades reials per si poden inspirar algú. “Hi ha el nom de Mafalda, que és d’arrel visigòtica, i que el porta alguna comtessa d’Empúries. També corre alguna Mafalda per Sicília”, recorda Pujades.

Entre les reines podríem destacar: Violant d’Hongria (esposa de Jaume I), Sibil·la de Fortià (dona de Pere el Cerimoniós), Blanca d’Anjou (dona de Jaume II), Elionor de Sicília (també dona del Cerimoniós, que va tenir quatre esposes), Elisenda de Montcada (dona de Jaume II), Margarida de Prades (dona de Martí l’Humà), Sança de Castella (dona d’Alfons I), Constança de Sicília (dona de Pere, fill de Jaume I, reina de Sicília; per allò de que Jaume I va partir els seus regnes entre els fills) i la reina Maria (l’esposa d’Alfons el Magnànim).

 

El nom al Teatre Goya Codorniu

 

Si parlem de les comtesses, la cosa es posa més lletja perquè com més enrere anem en el temps, més es gotitzen els noms i surten extravagàncies com Mafalda o Almodis. Aquí tenim a Almodis de la Marca (dona de Ramon Berenguer I), Ermessenda de Carcassona (dona de Ramon Borrell), Guisla de Lluçà (dona de Ramon Benreguer I), Mafalda de Pulla-Calàbria (dona de Ramon Berenguer II) i Dolça de Provença (muller de Ramon Berenguer III).  “De les filles dels comtes, hi ha un nom que m’encanta: Sança de Barcelona; aquesta és filla de Ramon Berenguer I i Almodis de la Marca i, com que es va casar amb Guillem I de Cerdanya, era comtessa de Cerdanya i Berga. Per això, l’única Sança que conec (un nom preciós) és una nena de Berga que té quatre anyets”, explica Pujades.

Entre les amistançades, la més famosa és sense dubte Teresa Gil de Vidaure, l’oficial del Jaume I i amb la que va tenir algun fill i tot.

Entre els noms de dones del poble pla que apareixen a la documentació medieval trobem poca varietat i la majoria van amb diminutiu. Predominen Isabel, Ramoneta, Bernarda o Bernadeta o Berenguera, entre d’altres. Curiosament els diminutius tenen aparença d’augmentatiu, tant en el cas dels homes (Joanot) com en el de les dones (Claró, Agnesó, etc…), però són diminutius.

Ramon Pujades ens diu que no és especialista en antroponímia. No sé què ens hauria explicat si ho hagués estat. Abans d’acomiadar-nos li preguntem quin nom triaria si hagués de batejar la seva filla amb un nom medieval. No s’ho rumia dues vegades, ho té molt clar: “Doncs mira, diria tres noms, per aquest ordre de preferència: Blanca, Dolça i Sança.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

17 Comentaris
  1. La terminació en ó sempre ha estat – i és! – diminutiva. Na Rosó és na Roseta. Un petó és un beset.

    La terminació en -ó mai no ha estat ni és en català augmentativa.

  2. “Curiosament els diminutius tenen aparença d’augmentatiu, tant en el cas dels homes (Joanot) com en el de les dones (Claró, Agnesó, etc…)”.
    En realitat, el curios és que les formes en -ot en -ó s’han deixat se ser diminutius en català, mentre que ho eren ben bé en la llengua antiga, com ho son encara en occità (-òt e -on) . L’usatge augmentatiu d’aquests sufixos és un castellanisme.

  3. El sufix ‘-ó’ en català és diminutiu, i no pas augmentatiu com els seus equivalents castellà i italià. ‘Finestró’, ‘nassarró’ o ‘petitó’ no signifiquen pas el mateix que ‘ventanón’, ‘narizón’ o ‘pequeñón’. La petitesa, la delicadesa, etc. en català s’expressen, entre d’altres, amb ‘-ó’. En canvi, en castellà ‘-ón’ és augmentatiu; com a equivalents del nostre ‘-ó’ tenen altres sufixos i diuen, per exemple, ‘ventanuco’, ‘naricita’ o ‘pequeñuelo’.

    El que és curiós és que s’utilitzés -i es continuï utilitzant- un sufix aparentment masculí per a noms femenins (‘Caterinó’, però en canvi ‘Mariona’ i no pas ‘Marió’). El sufic masculí ‘-ot’, d’altra banda, sí que és augmentatiu o, millor encara, expressiu (‘Joanot’, ‘Perot’, ‘Lluïsot’).

  4. Hi podriem afegir la comtessa Aurembiaix d’Urgell, concubina de Jaume I. Actualment porten aquest nom 50 persones, la majoria joves de la Noguera i el Segrià

  5. Molt interessant, sembla que no hi hagi cap nom original i només cal mirar una mica enrere.

    Salutacions i gràcies

  6. La meva filla es diu Aurembiaix com la comtessa d Urgell
    A la zona de Lleida , sobretot Agramunt i Balaguer ,no és massa extrany trobar se alguna Aurembiaix
    N està ben orgullosa als seus setze anys !

  7. La meva filla, nascuda el 1995, es diu Sança. Som de Barcelona. El nom el vam trobar mirant les genealogies dels comtes catalans, entre d’altres llocs on vam buscar.

  8. Comparteixo els gustos antroponímics d’en Ramon Pujades. A mi m’hauria agradat molt dir-me Dolça, però els meus pares no ho podien saber…

  9. Hola, soy hija biologica de un catalán, nacido en Barcelona, de nombre José Maria, y como he leido tus comentario de nombres de origen catalán, mi bisabuela se llamaba “Madrona”, nombre que me gusta mucho y que nunca lo he vuelto a ver, y el apellidos de mi padre “gajas” según me dijo él, mi abuelo o bisabuelo lo tuvo que castellanizar, seguramente seria gages o gaia no lo se, te dejo este comentario porque siempre me ha gustado saber de donde vienen los nombres y todo, bueno no te molesto mas, un saludo desde Valencia. Adeu

  10. Entre els noms medievals trobo molt a faltar Arnau, Guerau (actual Gerard) i Oriol i Martí, molt comuns a la Catalunya medieval, i que van quedar com a cognoms catalans molt comuns, només cal estudiar literatura catalana medieval per veure-ho, i també Jan i Jana, Roc, etcètera.

  11. I també trobo a faltar Roger, amb personatges il.lustres com Roger de Flor i Roger de Llúria, i que ha quedat en el cognom Roige.