Mor el poeta Felip Cid

22.05.2015

Aquesta matinada ens ha deixat el catedràtic d’Història de la Medicina Felip Cid a l’edat de 85 anys. Cid, a més de ser un dels grans impulsors de l’epistemologia històrica a Catalunya va ser un poeta de dilatada trajectòria. El recordem amb el pròleg que Antoni Clapés va escriure per la seva Obra Poètica (1963-2006).

Felip Cid

Felip Cid vist per Pla Narbona

Com va escriure Salvador Espriu al pròleg del primer llibre de poemes que Felip Cid va fer públic, Sonets del Zoo, «¿per què he d’interposar la meva prosa entre el lector i els versos que l’esperen?». I doncs, ja no caldria afegir res més, perquè la biografia d’un poeta són els seus poemes (Octavio Paz). I malgrat això, roman en l’aire, com un corcó, la pregunta. ¿Què em va empènyer a acceptar l’encàrrec que el doctor Cid va fer-me «d’encapçalar, quan es publiquin, les meves Obres Completes, amb un text on parlis de l’home?».

Segur que, d’entrada, hi va haver l’amistat: aquella afecció dels humans que duplica les alegries i divideix per la meitat les angoixes, com va explicar sir Francis Bacon. Després, el repte personal d’ajustar un text al relat de sentanta-sis anys de complexa i vibrant existència. També el dubte de saber si jo era la persona més adequada per a aquesta tasca. I, last but not least, la fraternal amistat amb què de fa molts anys m’honora un dels fills del poeta, en Gabriel –persona excel·lent i culta, refinat lector–, que va jugar un paper destacat perquè a Jardins de Samarcanda, editéssim El Testament, un llibre que va significar molt més que el retorn de Felip Cid a la casa de la poesia, trencant trenta-cinc anys de silenci.

Escriure sobre algú que ha qualificat les seves memòries d’“inútils”; que diu que l’acte de girar la vista enrere «és un exercici interior enormement anguniós des de tots els angles (…), especialment (…) si les gratificacions no han estat abundants»; que la seva escriptura traspua l’amargor de viure una vida no triada i plena de desolació; que sembla permanentment instal·lat en un nihilisme vigorós; que explica que recordar només consisteix a «treure del pap aquest mal de carn humana que tragino»; i que el sarcasme més àcid li és pràctica i refugi… Escriure sobre algú així fa difícil, d’entrada, triar per on començar. O, simplement, com començar. Segurament serà adequat pouar les informacions en els textos autobiogràfics i anar-los contrastant amb alguns versos.

Cal remarcar abans que res que les Memòries inútils, un volum de més de tres-centes pàgines de lletra atapeïda, no contenen gaire dates ni dades massa precises: per no constar, no figura ni l’any de naixement de l’autor: ¿és un oblit o una forma de donar poques pistes –des-pistar– el lector? (Sort que l’editor valencià va tenir cura d’inscriure aquesta, 1930, i altres informacions personals a la sobrecoberta.)

Cid escriu que parlar de les dades i detalls del propi naixement té un punt d’obscè, perquè «som més a prop de les bestioles que d’altra cosa». La seva infantes és la d’un noi de l’Eixample que troba una certa forma de felicitat en la vida al camp, en la casa de l’àvia prop de la ciutat. (L’àvia Joana, a qui dedicarà un dels darrers llibres.) Una de les activitats que més fascina aquell vailet de jocs solitaris són els soldats de plom, que »abans defensaven somnis d’infant i, ara, són restes de batalles perdudes» o, com escriurà en un sonet dedicat a aquests éssers inanimats, «mirant-te em veig encara vencedor / d’uns paranys conquerits amb la clamor / d’aquells soldats de plom que han desertat». Aviat, però, aquests soldats esdevenen de carn i ossos, en el cruel combat de la guerra fratricida. La fam, el desempar, les nits asclades pels focus de les defenses, la resposta de les bateries antiaèries, la destrucció de l’Elizalde, les bombes despietades, les sirenes, la por, els refugis del terror. I la descoberta, massa aviat, de l’existència de la mort i la seva macabra litúrgia.

Acabada la guerra, el pare metge és destinat a Sant Martí de Provençals, i comença la vida de debò, aquest «morir lentament», com aquell «cavall de cartró / (que) galopava cap als confins / d’uns contes, / travessant regnes de lliris / amb castells de reis folls». L’adolescència rebel: abjurar de la missa, les processions, els “passos”, les “saetas”, els “flechas y pelayos”, els falangistes, la repressió: novament la por, el desempar. Les anades a Montserrat, desagradables. La rebel·lia al col·legi dels Maristes, que acaba amb l’expulsió. Després, l’oasi de l’Institut Francès. (El francès com a segona pàtria i la lectura com a territori on habitar.) Víctor Hugo, Balzac, Stendhal, Flaubert, Gide. I Baroja, Valera, Valle Inclán, Unamuno, el Quijote, Pérez Galdós. I encara, Verdaguer, Ruyra, Oller: la llengua vernacle, el propi país. És l’anarquista líric, que descobreix que la vida és en una altra banda. «Madame Bovary fou una lliçó literària en forma de novel·la que, a més a més, tingué la virtut de dissipar les temptacions d’escriure’n una.»

La Universitat. La gran crisi: haver d’estudiar Medicina –ell que vol ser músic o filòsof! Fill de metge, ha de ser metge. Una bola de foc a l’estómac que durà per sempre més. La Facultat és tètrica. I s’hi respira un conformisme aclaparador. En el servei militar comença a exercir l’ofici, «sense cobrar ni un cèntim». Aquesta dèria pels diners (pistrincs, quartos, peles, cèntims, duros…) anirà apareixent al llarg de les Memòries en forma de menyspreu o deseiximent, que segurament és la forma de dir fins a quin punt ha estat important no ser mai ric.

Abans d’acabar la carrera coneix Margarida Moragas: sovintegen els encontres, a l’Institut de Pedagogia Terapèutica on treballava el futur sogre, Jeroni de Moragas, o als concerts al Palau de la Música, fins arribar al casament, que té lloc sense la casa parada com mana el cànon burgès. Del matrimoni naixeran sis fills, batejats tots ells amb noms bíblics i amb idèntica grafia tant en català com en castellà. Treballa a la Creu Roja de l’Hospitalet, a Sant Pau i a Sant Martí com a metge de capçalera: un exercici mèdic marcat per inclinacions literàries. Durant aquests anys, doncs, mira de relligar, a través de la poesia, vida professional i vida literària. Són temps de lectures aprofundides, especialment, de Baudelaire, Leopardi i Quevedo –fixi’s el lector en quines deus sacia la seva set de poesia! – que no l’abandonaran mai i als quals sempre retorna en moments difícils. Comença a assistir a les tertúlies –que aviat trobarà avorrides– a ca’n Foix, a Sarrià. I a escriure secretament els primers versos. Es relaciona amb López-Picó, a qui vetllarà en la seva agonia: uns dies abans li havia confessat que «estava ple de res». I amb Riba, de qui se sent fascinat per la seva talla intel·lectual: «Riba mai no partí de la inspiració, de l’embranzida indefinible que engendra el poema i es va fent cercant la paraula, els mots que es fonen amb l’argument poètic ja transformat en síntesi. I deixà uns versos producte d’un elaboradíssim, savi, exercici intel·lectual que solament posseeixen les ments privilegiades».

Coneix una bona part dels escriptors i intel·lectuals del moment, però sobretot en coneix les obres, i això el mena a ser crític, sovint dur amb alguns d’ells. A les Memòries passa comptes, sense embuts, a la literatura catalana de postguerra, amb la particular mirada de qui creu ésser sincer fins arribar a l’atac immisericorde. Reparteix a tort i a dret opinions no gens ortodoxes, i gosa qüestionar Maragall («Se salva una vaca cega i alguns versos de les vistes al mar»), Pere Quart, Ferrater, Carner, Porcel, Capmany o Martí Pol. En bescanvi reivindica l’obra d’autors poc valorats: Bartra, Esclasans o Sánchez Juan, i lloa Blai Bonet, Calders, Benguerel, Pedrolo, Pla i Espriu.

Sobretot Salvador Espriu, amb qui mantindrà una intensa relació i una amistat que durarà una dècada i que aquest farà evident en la dedicatòria de l’Obra Poètica publicada per Albertí el 1963, «al meu amic el Dr. Felip Cid, que ha tingut la paciència d’escoltar de mica en mica la lectura dels poemes que la constitueixen, i sap com està a punt d’esvanir-se, per no tornar mai més, el petit món suport de la meva poesia». Cid va aplegar en el volum La correspondència de Salvador Espriu, editat al 2002 per Perifèrics, la setantena de cartes del poeta de Sinera, ja que com és sabut, la correspondència inversa no es conserva. Es tracta d’un volum d’elevat interès documental i literari, ja que les cartes van precedides d’un pròleg de cinquanta pàgines de Felip Cid on analitza l’obra espriuana des de l’òptica de qui ha viscut molt de prop la gènesi d’una part de la mateixa. També és remarcable el reeixit esforç que Cid ha fet per “reconstruir” les cartes que ell va escriure a Espriu, a través de les documentades notes a peu de pàgina que insereix.

El seu esperit inquiet i iconoclasta es mostra inflexible davant la “nova cançó”, la cultureta o bona part del teatre que es fa. Especialment agressiu es mostra davant les dues antologies de poesia catalana que a la primeria dels seixanta es publiquen: la de Castellet-Molas i la de Triadú. Ambdues són esquinçades pel fi bisturí –disfressat d’àcid verb– de Cid, la qual cosa no li reportarà, com és de suposar, massa beneficis. (A la solapa del seu llibre Seis testimonios de la medicina ibérica, de 1967, s’hi llegeix que «actualmente trabaja en dos libros: Trenta ombres i un epíleg (poemas) y Antología de la poesía catalana (de Verdaguer hasta el presente)». No hi ha notícia de què va passar amb els poemes ni amb el projecte d’Antologia, que havia d’haver editat Ariel.)

Mentre, publica el primer llibre, Sonets del zoo (1963), als Llibres de l’Óssa Menor (col·lecció Les quatre estacions): el seu nom s’afegeix a una il·lustre col·lecció que aplega alguns dels autors i títols més destacats de la poesia catalana de la segona meitat de segle: la plaquette Aproximació a tres escultures de Subirachs, de Salvador Espriu, Da nuces pueris, de Gabriel Ferrater, La ciutat del temps, de Marià Manent, Vides de Picasso, de Josep Palau i Fabre i Per aquest misteri, de Joan Teixidor. Cid s’estrena com a poeta amb una rigorosa pràctica del sonet: vint peces, unes «gàbies de catorze barrots» en què la mort –personatge eix de les seves meditacions poètiques– creua totes les estances d’aquest bestiari, d’on sobresurt el magnífic poema dedicat al tigre, de ressonàncies rilkeanes.

Dos anys després, treu Veus i remors de la meva ciutat a la col·lecció Beatriu de Dia, amb un frontispici de Pla Narbona i una nota preliminar pròpia en la qual es llegeix: «La disposició dels poemes vol recordar el brogit d’un dia a la meva ciutat, des de l’alba fins a la nit». I, en efecte, el llibre es desenvolupa i oscil·la entre dos poemes, El silenci («rere teu i amb la llum espero torn») i En el silenci («remors de dol van arribant a crit»). Poesia urbana, del quotidià (la moto, el drapaire, el venedor de bitllets de cec, etc.) elevat a categoria metafísica (la mort, el desesper, el pas del temps, l’estranyament del món).

I, encara, dos anys després, publica Record d’uns aparadors, a Delos-Aymà, amb disseny de Pla Narbona i pròleg de Jordi Sarsanedas. Trenta poemes més un epíleg, d’estructura i rima diverses i de versos decasíl·labs. Si a Veus… l’atenció i la tensió dels poemes residia en la música de cadascun dels objectes, a Records… és l’objecte mateix qui desferma el poema. Com diu Sarsanedas, «els poemes es troben i es construeixen una justificació intrínseca. Dins els límits d’una utilització personal del llenguatge, atenta ben sovint al joc d’uns qualitats sorprenents, el poema-objecte s’afirma amb una netedat que invita a buscar-li referències mallarmeanes».

Val la pena remarcar que, en el moment en què Felip Cid considera que la seva poesia ha adquirit aquell grau d’exigència i maduresa que reclama als altres, comença a publicar d’una manera gairebé sistemàtica: en quatre anys, tres llibres. Aquesta poesia de Cid que en diríem de la “primera època” expressa un conflicte entre el poeta i el món –millor dit, és l’expressió viva d’una poesia de caire metafísic– però que mai no posa de manifest el contenciós personal de l’escriptor amb el seu entorn. Un poeta, val la pena remarcar-ho, que se sent i se sap molt més auroral que no pas diürn: diríem, més modernista que no pas noucentista. Trigarà trenta-cinc anys a publicar un altre llibre de poemes. Furgar en la biografia ens ajudarà a esbrinar-ne les causes.

Aquesta època de follia creadora (acompanyada d’un sospitós silenci de la crítica) es veu doblada en diversos projectes empresarials lligats al camp de l’edició en català, la fortuna dels quals serà diversa però que tots ells acaben en fallida i pura ruïna econòmica. Cid ho explica així: «A part d’un silenci sepulcral a l’entorn de la meva obra escrita, sense cap tipus de raons crítiques, els intents culturals que vaig protagonitzar foren un enfilall de fallides de les quals no em podia sentir enterament culpable: Llibres de Sinera, La Senda, Tele-Estel, etc. Resoludament, era impossible continuar maldant, depenent d’un ambient intel·lectual hostil i tancat com una mala cosa, poc inclinat a l’autocrítica i, en suma, advers a les actituds furiosament independents». Cal afegir, a aquests projectes fallits, la col·lecció de poesia Beatriu de Dia, i l’edició de la versió castellana (a Ariel) de la cèlebre col·lecció de divulgació Que sais-je?

Condemnat a soledats intel·lectuals perpètues, purgant el delicte que significa no amagar una indòmita capacitat crítica, Cid desapareix del mapa literari català, es reclou a casa («sempre he practicat amb moderació la forma o les formes de l’isolament») i inicia un reciclatge de les disciplines mèdiques que dura dos anys, després dels quals s’integra a l’aventura de posar en marxa, d’entrada, una Facultat de Medicina en la incipient Universitat Autònoma, i després la càtedra d’Història de la Medicina, de la qual en serà el primer professor per esdevenir-ne catedràtic i exercir-hi vint-i-cinc anys de titular de la matèria.

Felip Cid

Felip Cid

En jubilar-se de la UAB inicia una nova etapa d’aïllament: «ésser una persona sedentària, la qual procura estar sola el major nombre d’hores del dia, que denota una marcada animadversió vers tot el que s’entengui per relacions públiques o qualsevol cosa que s’hi assembli (…) o sigui, un ser insociable i per damunt de tot inofensiu». Novament troba refugi en la lectura i en l’escriptura: textos mèdics del set-cents i del vuit-cents, la poesia («la necessito i sento vers ella una mena de fidelitat canina»), la redacció de monografies i articles sobre historiografia mèdica, l’anàlisi heurística. I, sobretot, en la gènesi d’un projecte museològic i en la prospecció d’objectes mèdics escampats arreu del país: és el seu “museu imaginari”, un projecte que acabarà tirant endavant gràcies a la clarividència i entusiasme d’Antoni Forrellat, el patrici sabadellenc que sense fer fressa era de debò rere algunes de les iniciatives culturals i empresarials més significatives dels seixanta. Amb penes i treballs el Museu d’Història de la Medicina obre les seves portes i aconsegueix una certa projecció local, però sobretot internacional. Cid serà nomenat vice-president de l’European Association of the History of Medical Sciences. Successives crisis econòmiques i institucionals, i també el xoc frontal amb el poder polític, posen fi a setze anys de treball personal i a una projecte, el Museu, el material del qual, col·leccionat peça a peça amb solitària estimació i cura, dorm el somni dels (in)justos en la pols d’un magatzem il·localitzat. Som a meitats dels noranta, i novament arriba per a Felip Cid el temps de recloure’s, i una vegada més l’escriptura i la lectura  són el refugi de les seves solituds. I és llavors que vol acabar de passar comptes amb el seu món llençant més benzina al foc i atiant-ne les flames amb la redacció final de les Memòries, que veuran la llum a l’Editorial Afers de Catarroja el 2000.

En aquest estat d’abandonament i de desolació, de fracàs de projectes, li arriba la pèssima notícia d’una malaltia greu. Acorralat, redacta un document notarial i vital, en forma de poemes, que serà publicat a Jardins de Samarcanda a la primeria de 2003 amb el títol d’El Testament. És la seva particular manera de dir adéu a la dona i als fills, al seu món íntim ––lluny d’una societat que li ha girat la cara. «Ara que és prop el fi d’aqueix cos cansat» i que «ja sento el fred glaçat del sudari», «el cor em dicta fer testament», «aconsellat per crits i ferides»: «serà un llegat d’isardes tristeses (…) / de cants enllà d’himnes derrotats, / de somnis escampats en les cendres, / de passos que fan terra deserta / sota uns cels amb núvols errabunds». El llibre conté vint-i-nou poemes, de set versos de nou síl·labes cadascun, i malgrat el to volgudament notarial i aspre que adopta el conjunt, manté un ritme i una musicalitat sorprenents, amb el tornaveu de Leopardi i d’Espriu. És, sense cap mena de dubte, el millor llibre de poemes de Felip Cid.

L’èxit –personal– que li representa l’edició del llibre, la pruïja de saber-se i de sentir-se de nou poeta, juntament amb la superació de la malaltia, li fan reprendre les tasques poètiques amb un afany febrós per recuperar el temps perdut, per passar comptes amb el seu passat més íntim (la seva relació amb el món exterior ja ha estat prou fustigada a les Memòries…) i per trobar una forma d’immortalitat: a partir d’aleshores, cada any dóna un llibre a la impremta, fins a la present Obra Poètica.

Després d’El Testament, publica a Emboscall Vint poemes i un càntic desolat, textos d’al·luvió, com reconeix al pròleg que ell mateix signa: «Els vint poemes no han estat concebuts, estructurats, per formar una unitat temàtica. Senzillament són una tria d’impressions anímiques» escrites «en l’última hora / partint des meus». Poemes on s’esplaia un lirisme en estat pur, amb metàfores de gran bellesa. A destacar la peça Estàtua de dama jacent, que recorda, pel tema i pel tractament, aquell extraordinari poema de Salvatore Quasimodo que dedicà a la imatge d’Ilària del Carretto a la catedral de Lucca: «Sei qui rimasta sola. Il mio sussulto / forse è il tuo, uguale d’ira e di spavento».

A continuació treu Soledats i crepuscles, també a Emboscall, en què Cid vol «oferir una mena de relació sobre l’existència literària de l’autor (…) dividida en tres parts: ahir, avui i futur», com ell mateix afirma en les Paraules proemials. Deu poemes conformen cadascuna de les parts, travessades per veus nocturnes que, en el somni, convoquen als silencis i rondes de mort que acompanyen la seva perenne solitud en «aquest morir lentament / que és la vida», en què ha hagut de sofrir «combats / entre monarques i déus del sol, / que han tacat les meves incerteses / amb vermells de ferides intactes». Curiosament, en la tercera part que parla del futur només hi ha un vers conjugat en aquest temps, i és per anunciar-nos el Final: «I quan el pit cansat / faci ombra / damunt la meva sang, / en la ferida de viure, / m’adormiré sobre la mort».

L’any passat va publicar el darrer llibre abans d’aquest volum que el lector té a les mans: és Salvatge amor, fet a El Tall editorial, de Mallorca, que reuneix vint poemes de temàtica amorosa. Escrits entre la tendresa i l’apassionament enfollit, entre el component carnal i l’espiritual, els textos traspuen la crua realitat del poeta: la solitud com a única companya. A aquest “salvatge amor”, present tothora en nits ardents i que s’esvaeix en les albades del poeta, finalment li demana «que em deixis, / en un lloc on pugui morir / sobre l’amor».

Aquest volum d’Obra Poètica es clou amb el Llibre de tankas, inèdit fins ara, que el poeta ha escrit al llarg dels darrers mesos, presidits «per la mort, també per la nostàlgia». Cinquanta poemes sota l’aixopluc d’aquesta forma oriental que exigeix de l’autor que gosi penetrar-hi un sever esforç de condensació per aconseguir una emoció propera a la il·luminació interior. Tankas que són, en realitat, poemes breus que incideixen una vegada més en les obsessions del poeta. «En mi tan sols perduren / les tristeses de l’alba.»

A tall de cloenda, gosaria reduir aquest brevíssim «parlar de l’home Felip Cid»  –segons allò que ell mateix que ell va encarregar-me de fer– en termes d’una vida de cerca constant (potser sense saber que la cerca en si mateixa ara allò cercat) marcada per una inquietud i curiositat intel·lectuals i vitals sens límit. Una existència enaltida amb una escriptura afinada i refinada però amb el desfici d’una profunda incomoditat –un no trobar el lloc– en l’ofici de viure: la vida com una deu constant de mal-être.

La vida de qui ha estat esperant, diríem que de sempre, la Dama que l’ha de venir a cercar. Sense cap mena de dubte, a l’alba.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Vaig conèixer Felip Cid a casa de Josep Pla-Narbona, amic nostre. Certament, en Felip era un home terriblement sensible i culte. I dic terrible en el mateix sentit que Rilke respecte de la figura de l’àngel en els seus poemes.

  2. Vaig conèixer al Dr Cid, com alumne, a la facultat de Medicina. Pèssim professor. En guardo un molt mal record

  3. MOltes gràcies per aproximar-me els anys desconeguts d’aquest colòs de la cultura que amb el seu breu però compromés i intens mestratge ,cap als anys 80, va deixar una petja trascendental en la meva vida