Tot el mal que fas t’acabarà tornant

Tot el mal que fas t’acabarà tornant, oi Abel?”. A partir d’aquesta premissa es desencadenarà Caïm i Abel, el drama contemporani que ens ha preparat la mà, sempre inspirada, d’en Marc Artigau. El seu univers personal, sempre torbat, amb tocs depressius i molt àcid, excel·leix una vegada més per l’agudesa dels diàlegs. L’Artigau té moltes coses a dir i tres hores se li fan curtes per explicar-nos tot allò que té al cap.

Però com deia la premissa inicial tot el mal que fas… i en Marc Artigau n’ha fet molt de mal! Ja fa anys que es passeja de manera insultant per les sales de teatre exhibint, tot sovint des de l’anonimat, la seva gran capacitat de direcció i dramatúrgia. Ha rebut premis, ha treballat amb grans directors, actors i actrius i sempre ho ha fet fent molt de mal, un mal que ens ha escopit a la cara i ens ha deixat asseguts a la cadira i amb una digestió pesada durant dies i dies. I ara, com és lògic, tot aquest mal li torna, li torna en forma de més mal, perquè ja ha estat un bon maldecap parir la criatura, o més ben dit, les criatures del Caïm i l’Abel. Dos anys d’escriptura i reescriptura que, una vegada més, ens colpejarà l’ànima, ens arrossegarà i remourà les emocions més primàries. I sí, una vegada més necessitarem uns quants dies per pair. No pots parar mai de fer-nos mal, Marc?

Però en Marc Artigau no és l’únic que fa mal. En Caïm era un bon jan i la poca maldat que tenia se li va girar en contra. Exactament el mateix va passar amb l’Abel. Però de les seves insignificants vides només se’n desprèn el drama orient-occident, el clàssic nord-sud sense l’“ara estem d’acord” de l’himne del Barça. Tot el mal colonial del nord ens està esclatant als morros per moments. El mar ja no exerceix el paper de frontera natural. El mar ara és una via d’entrada massiva dels massacrats per occident que truquen a la nostra porta reclamant allò que els hem volgut imposar, maldestrement, a casa seva. Una casa on ara no hi poden ni viure. Hem passat anys alimentant un monstre que ens reclama més menjar, però ara, ves per on, ja ens n’hem cansat i de fet el monstre ens fa nosa i tot.

Però centrem-nos en l’Abel. Centrem-nos en el protagonista de la segona part de l’obra. Analitzem el seu mal. L’Abel ha matat, per supervivència, i això l’ha canviat, això, o el seu passat? L’Abel ha perdut el sud i ha optat pel nord. Per vergonya, per amor, per desesperança. I quants ho faran, i quants creuaran i abandonaran famílies i fills per no tornar. I quants voldran tornar però no s’hi veuran en cor. L’Abel és un bon jan, però ha fet mal i quan fas mal… tot això et torna multiplicat. I mates a l’home equivocat. I trobes al pare irresponsable que mereix ser ignorat, però t’hi reconcilies, per esperança, per desesperació, per esmenar el mal causat… qui ho sap?

L’Abel, interpretat per en Sergi Torrecilla, acumula la ràbia de tota una generació perduda, però tot i així, és càndid, dolç i dialogant. Pel seu periple haurà de creuar-se amb mafiosos i vigilants, com els que interpreten amb excel·lència en Marc Rodríguez o en Lluís Villanueva, i que el temptaran en va. Però també haurà de conviure amb la Lilith (Clara de Ramon) que el farà tornar boig d’amor i anar fins a l’infinit i tornar o s’haurà d’enfrontar als seus morts a través d’en Julio Salinas (sí, sí el davanter aquell tan nefast del Barça) o mirant als ulls de la germana de l’executat que interpreta la Berta Giraut.

I el pare? El pare penedit que ens presenta el drama més natural del refugiat. Un pare que no sap com mirar a la cara del seu fill. Qui és ell, i qui té al seu davant? En Jordi Figueras ens durà a viure la paternitat més crua: l’abandó retrobat!

Tot el mal que fas… no el pots arreglar fàcilment amb quatre copes en un karaoke de mala mort. Tot el mal que fas… no els pots esmenar amb una fugida endavant. Tot el mal que fas… estimat Marc Artigau, espero que algun dia d’aquests et vingui retornat i que sigui amb un èxit sonat, d’aquells que tan poc t’agraden i que et faran enrojolar de valent.