Tot allò que ens envolta

28.09.2012

Avui i durant tot el cap de setmana tindran lloc les Jornades Europees del Patrimoni a Catalunya. Aquesta iniciativa, proposada pel Consell d’Europa l’any 1991, i a la qual el nostre país ja hi participà des del primer any, aplegarà més de 360 propostes arreu del territori en tan sols tres dies. Podeu accedir al programa en format pdf aquí.

 

Retaule del Museu de Lleida, que participa amb activitats a les Jornades de Patrimoni

 

Conferències, xerrades, visites guiades, visites teatralitzades, portes obertes, tallers i altres activitats ens permetran conèixer els secrets i enigmes que tenim tant sovint a l’abast de la mà i els quals no sempre ens hem dedicat a descobrir. L’oportunitat que ens donen aquests dies és la de ser més conscients d’allò que ens envolta i, d’aquesta manera, sentir-nos més arrelats a allò que configura el nostre territori. El nostre paisatge i el nostre patrimoni, amagat dins les mateixes muntanyes, a les cantonades dels carrers de casa nostra, ha viscut i sobreviscut a les vicissituds històriques de les quals som fills.  Ells són testimonis silenciosos del pas del temps. En ells aquests estigmes hi han quedat marcats i no se’n poden desprendre com nosaltres, en el fons, tampoc ens podem despendre del nostre entorn, del nostre paisatge. Perquè ens atrau, aquella finestra? Com és que, sota aquella volta de mig punt, mentre et preguntes què hi fa allà, de sobte t’imagines un rostre d’antany i difós que esguarda a través dels vidres prims?

Aquell palau amagat entre edificis, aquella esglesiola enmig del bosc o el pou de glaç cobert de bardisses a un racó del camí polsegós necessiten que, de tant en tant els fem reviure i que puguem de nou mostrar-los i també explicar-los, reinterpretar-los des de la nostra realitat. Saber el perquè del nom de les coses, en quin moment algú les va anomenar aixi, perquè aquesta verge o aquest sant és qui dóna nom a l’ermita, quina història s’hi amaga; què se celebrava a l’aplec i d’on vénen algunes tradicions ben curioses i com és que van fer, justament a aquell lloc, un refugi durant la Guerra Civil, és cabdal. Poder saber d’on ve una pedra o l’origen del nom d’un carrer, en el fons dóna sentit als nostres dies. Conèixer el secret d’una casa ens fa somriure per dins cada cop que hi passem al davant per anar a treballar i poder compartir un xic de saviesa quan anem acompanyats.

Més enllà del gest romàntic per les coses velles i amb pes històric cal pensar en els nous reptes de transmissió de la importància de tot aquest patrimoni, tant material com immaterial. Mica en mica, els testimonis més directes, aquells avis que tallaven i guardaven el gel o anaven a buscar la calç enmig de la muntanya, els que feien carbó o anaven a l’aplec ancestral,  ja no hi són. Hem de saber com transmetre-ho a  aquestes generacions cada cop més allunyades d’aquells esdeveniments i a voltes també tan allunyades de la terra que els envolta.

Trobar el sentit al territori que trepitgem ens ajuda a valorar-lo i a entendre la necessitat de voler-lo protegir. No en va el filòsof i teòleg Johannes Baptist Metz considera que una desvinculació del passat i una pèrdua de la memòria tant individual com col·lectiva només poden dur a un present absurd, pobre i sense un rumb fix. Aquests dies, que només tenim ulls pel futur caldrà que també, de tant en tant, fem, ullades enrere, perquè realment, si hem arribat aquí, és també pel què duem a l’esquena.