Tot a punt pel Festival de Poesia

18.05.2015

Avui 18 de maig a les 21h se celebra al Palau de la Música Catalana el XXXI Festival Internacional de Poesia de Barcelona. Aquest recital és el colofó d’una setmana d’intensa activitat poètica.

Carles Camps Mundó | ©BiBi Oye / Núvol

Carles Camps Mundó | ©BiBi Oye / Núvol

Enguany els directors, Sam D. Abrams i Teresa Colom, han tornat a convocar sis poetes: Sharon Olds i Charles Simic, que vénen dels Estats Units; Carles Camps Mundó i Montse Rodés, dos poetes catalans que probablement encara no han tingut el reconeixement que es mereixen malgrat la seva sòlida trajectòria. Elena Medel, nascuda a Còrdova l’any 1985 i actualment resident a Madrid, és la poeta més jove i serà l’encarregada de tancar el festival. Finalment la polonesa Ewa Lipska no podrá assistir al festival per un contratemps de salut. Els directors han volgut dedicar el festival in memoriam a quatre poetes que ens han deixat en els darrers mesos i dels quals hem parlat a Núvol: Montserrat Abelló (1918-2014), Francesc Garriga (1932-2015), Carles Miralles (1944-2015) i Josep Miquel Sobrer (1944-2015).

L’encarregat d’obrir el recital serà Carles Camps Mundó un poeta discret, que no surt gaire a les fotos ni freqüenta els recitals poètics.  L’única excentricitat que ha comès al llarg de la seva carrera ha estat guanyar el premi Carles Riba de poesia, ara fa quatre anys. Camps Mundó s’ha mostrat sempre escèptic davant la poesia que sentim als recitals: “Per veure el que veus dalt dels escenaris, la veritat és que més m’estimo el quarto fosc, on potser arribes a “revelar” alguna veritat”, ens deia en una entrevista publicada a Núvol arran de la publicació de La runa de la veu. “Són massa els poetes amb el valor afegit de la pallassada, una pallassada que se’ls acaba menjant el poema. En realitat són aspirants a estrelles del rock que desafinen”, deia Camps Mundó, que també s’ha mostrat reticent a les capelletes que es fan als cenacles literaris: “Per mi les “capelletes” no són més que petites societats de socors mutus. Fan llàstima o riure, sobretot riure, amb els seus tràfecs i les seves misèries”. L’obra poètica de Camps Mundó ha viscut un esclat en els darrers deu anys, des que va publicar Llibre de les al·lusions (2004) fins a L’Oració Total (Premi Serra d’Or, 2014). Entremig ha guanyat el premi Carles Riba amb La mort i la paraula (2010). Núvol li va publicar fa uns quants mesos el recull “Si dellà del riu…”, un conjunt de poemes que Camps Mundó va escriure arran l’incendi que va assolar Colomers i Foixà, dos pobles de l’Empordà, ara fa tres anys. Us el podeu descarregar de franc aquí.

La segona intervenció està reservada a la nord-americana Sharon Olds (San Francsico, 1942), una poeta que imparteix classes de poeia a la Universitat de Nova York i en un hospital estatal. Segons Michael Ondaatje, la seva poesia és “pur foc a les mans”. La traductora Dolors Udina, que ha estat l’encarregada de fer les versions catalanes dels seus poemes, ens explica així el seu descobriment de l’obra de Sharon Olds: “No m’havia enfrontat mai a la traducció d’uns poemes com els de Sharon Olds, tan emocionalment personals, tan centrats en la pròpia persona. Si d’entrada sorprèn l’elecció dels temes (té un Poema als pits, una Oda a l’himen, etc.), quan t’hi endinses hi trobes una veu desinhibida, intensa, marcadament femenina, que planteja tota una sèrie d’estats emocionals amb una llengua clara i neta i amb alternança d’imatges quotidianes crues i pinzellades de gran bellesa. Facilita la feina de traducció dels seus poemes l’estil descriptiu, la lucidesa en l’exposició del que viu, el vers lliure i un fil d’argumentació que es pot seguir a la perfecció. La seva poesia no és intel·lectual ni es basa en abstraccions, escriu simplement, i no és poc, percepcions de la vida ordinària”, ens diu Udina. Segons la traductora, els cinc poemes que ha traduït per al Festival de Poesia “són una mostra d’una obra que es distingeix per la seva força narrativa i dramàtica. No han entrat en la selecció els impressionants poemes “familiars” de Sharon Olds, on detalla amb cruesa la seva experiència personal de violència i sexualitat forçada, però els poemes que ha triat ella mateixa per llegir a Barcelona són una bona porta d’entrada a la seva obra”.

Charles Simic

Charles Simic

La traductora Marta Pera Cucurell, que ha traduït els versos de Charles Simic (probablement el poeta que ha despertat més expectació del Festival) també ens ha avançat en un article a Núvol la seva lectura personal del poeta. Segons Pera, els poemes de Simic estan habitats per gent normal i corrent, com la mare que plora trinxant ceba a la cuina, una viuda borratxa, una taquillera d’un cinema dels d’abans, cambreres i, sobretot, indigents, captaires, exiliats, enterramorts… i ombres, moltes ombres. I gats, gossos, una cabra, una panerola, una vespa atreta per un meló obert, pardals, corbs… Quan començava a escriure, un editor, en una carta de rebuig, li va dir: “Estimat senyor Simic, és obvi que vostè és un jove intel·ligent: per què perd el temps escrivint sobre porcs i paneroles?” Per sort, el jove poeta no li va fer cas.

Són versos aparentment senzills, que es fixen en detalls, que parlen de coses corrents, petites, vulgars: una clau rovellada, cupons del supermercat, un condó usat, però que tenen la virtut de portar-te a un lloc estrany i deixar-te penjant com una bombeta nua del sostre, com si el temps s’hagués aturat, i és que, segons Simic, l’anhel secret de la poesia és detenir el temps. Versos que commouen i, inevitablement, les ganes de fer-los meus. Em podia resistir a traduir-los? Traduir també és una mica això: apropiar-te el que és d’un altre i fer-t’ho teu. I per sort, la literatura està feta de totes aquestes apropiacions.

Charles Simic és un poeta d’origen serbi que viu als Estats Units. S’ha dit d’ell que és un poeta americà amb accent eslau. Va néixer el 1938 i va passar la infantesa a Belgrad, sota les bombes, jugant a guerra amb els seus amics ─«Quan tenia cinc anys / havia lluitat en més de cent batalles» ens explica al poema «Vell soldat»─, amb pólvora de veritat i el casc d’un soldat alemany ─que li va deixar el cap ple de polls, per cert, i la seva família sempre va riure d’aquest episodi.

Montserrat Rodés, convidada al Festival Internacional de Poesia

Montserrat Rodés, convidada al Festival Internacional de Poesia

Montserrat Rodés (Barcelona, 1951) és una poeta poc donada a recitar en públic i la seva participació aquesta nit al Festival Internacional de Poesia de Barcelona serà tota una novetat. En una entrevista que li ha fet el poeta Ramon Boixeda al blog de Barcelona Poesia, Rodés explica que se centrarà en la lectura de poemes dels dos últims llibres que té publicats: Alarma i D’incertes certeses. 

“Hi ha poetes que, malgrat tenir una obra àmplia i diferenciada, no es prodiguen gaire en recitals o actes poètics”, escrivia Montserrat Garcia Ribas en un article a Núvol. “Hi ha veus que dibuixen un univers poètic propi sense estridències, que passen gairebé en silenci per la vida deixant fragments del cos en cada vers. La veu poètica de Montserrat Rodés dibuixa un món a penes intuït, un univers fràgil i incert on moure’s, on dubtar i provar temptatives. És una poesia d’instants, de breus llambregades de vegades imperceptibles i altres vegades tan reals com la nit”, escriu Garcia Ribas.

Ho deia molt bé no fa gaire en un article a Núvol el poeta Joan Duran: “Montserrat Rodés escriu pautada per la naturalesa intrínseca de la matèria. I per la natura del temps, i la de l’energia. Reduïts a allò que és essencial, destil·lat i puríssim, els seus poemes són els àtoms amb què defineix, poemari rere poemari, la realitat d’univers poètic personal i genuí des del qual s’expandeix i es distingeix com una de les autores més originals, singulars i necessàries de la nostra literatura”.

En paraules del poeta Carles Camps Mundó, “Tota la poesia de Montserrat Rodés és un perpetu qüestionament de la nostra mirada lingüística sobre el món, i ho fa denunciant l’acció en nosaltres d’allò que ens pensem que és pensament, un pensament que confonem amb els discursos ben travats i per això mateix reconfortants, amb els quals flotem en la quietud d’un gorg, sense pensar gens que el gorg és riu i que l’aigua, aparentment quieta en la superfície, també en va marxant”.

Tancarà el recital la poeta cordovesa Elena Medel, que també ha suscitat una certa expectativa per la seva joventut. Des d’una poètica narrativa i incisiva, a voltes desencantada, a voltes irònica, Medel assaja una esperança que s’ancora en la mateixa poesia. La poesia de Medel capta també l’esperit de tota una generació. Vet aquí un fragment de Árbol genealógico, el primer poema que llegirà avui al Palau de la Música:

Arbol genealógico

(un fragment)

[…]

Pertenezco a una raza desarrollada más allá de los púlpitos. Soy una de ellas porque mi corazón mancha al tomarlo entre las manos, porque coincide en tamaño al hueco de un nicho;
fresco y dulce come el de un animal, chupad mi corazón para que, al morir, sepan que hemos estado juntos.

Soy una de ellas porque mi corazón será abono. Porque mi sangre, que es la suya, sube y baja por mi cadáver como por escaleras mecánicas;
porque el fundamento de mi carácter, al descomponerse, se incorpora como una especie salvaje
que ladra y que hiere y que te lleva a su terreno, que ignora las afrentas, que jamás se extinguirá.