Tortell Poltrona: “El pallasso existeix des del paleolític”

24.09.2012

Tortell Poltrona | Foto: Circ Cric.

Opinions d’un pallasso aprofundeix en la vida de Tortell Poltrona, en un llarg diàleg que l’editor de Proteus, Miquel Osset, estableix amb l’actor. Cortesia de l’editorial Proteus, a Núvol us presentem un fragment d’aquesta entrevista entranyable sobre l’ofici de fer riure a grans i petits.

Aquesta opció contracultural del moment, en el teu cas l’has volgut fer compatible amb la reivindicació de la dignitat de la teva feina, que sigui també reconeguda oficialment. Hi ha, per una banda, una gran capacitat d’innovació, de provocació, d’activisme i de lectura política; però també demanes que les institucions ho reconeguin, que es facin escoles de circ, que sigui una feina ben pagada…

Sí, és un handicap això. La realitat del pallasso en aquest país està envoltada d’una incultura generalitzada molt gran i que només valora els cotxes bons i els vestits d’El Corte Inglés.

Jo penso que la intel·ligència no es troba entre els adults, sinó entre els nins. Ells no tenen por de començar a caminar: cauen i s’aixequen. Penso que els homes han inventat moltes coses gràcies a la possibilitat d’equivocar-se. En aquests darrers cent anys, amb tants descobriments com hi ha hagut (el cas de Pasteur, per exemple), s’han aconseguit coses perquè ens hem equivocat. Nosaltres som un producte evolutiu. Per mi, el pallasso té aquest sentit: revolucionari, però per altra banda em sembla fonamental. Ningú no sap d’on venim ni on som ni cap a on anem. La qüestió és que hi som. En aquest viatge que alguns anomenen “vida”, uns altres “veritat”, uns altres “mentida” i uns altres coses pitjors, el pallasso és un personatge el qual (amb els anys ho he anat descobrint) s’hi troba present des del paleolític: existeix un pallasso criptografiat a les piràmides de Tebes (un pigmeu que feia riure al Faraó); existeixen els pallassos de les cultures xineses; hi ha pallassos a les cultures budistes; n’hi ha també a les cultures dels indis nord-americans, que s’han pogut estudiar més; el pallasso que somiava que havia de fer de pallasso, muntant a cavall al revés fent l’indi; etc.

Tot això és una cosa antiga i necessària. Els pallassos han estat molt a prop dels xamans i també dels malalts mentals. Jo m’hi vaig posar una mica com a joc. Quan vaig començar no sabia tantes coses del pallasso com sé ara. He anat investigant i he arribat a la conclusió que és una de les millors feines que es poden tenir en aquest trajecte que és la vida.

Tu reivindiques uns espectacles que no són infantils. Has volgut trencar amb aquesta idea tradicional de l’espectacle per a nens i nenes.

No n’hi ha d’espectacles infantils. S’ha generat un tipus d’espectacle dolent i de baix cost que es diu “espectacle infantil”. Allà hi van els pares acompanyant els fills, però el nen només manté la seva atenció si l’espectacle és boníssim. Seria molt bo en aquests casos que llavors els pares es miressin l’espectacle infantil amb els mateixos ulls: aprendrien moltes coses i millorarien molt les relacions amb els seus infants.

Jo faig espectacles per a tothom, pel públic que tinc davant. Si treballo amb gent musulmana, el faig d’una manera diferent a com ho faig amb una colla d’ocupes. I si treballo amb monges, també. El pallasso és només la meitat de l‘espectacle; l’altra meitat la conforma el riure del públic. Hi ha d’haver resposta del públic al pallasso; si no existeix, malament, tinc problemes.

Quan surto a l’escenari faig un examen sociològic. Busco un nen, una nena, un pare, una mare, un avi, una àvia i una parella; i faig l’espectacle adreçant-me a ells. No és que als altres no els miri, però a aquests els segueixo tot l’espectacle per saber si vaig bé, si m’estic passant… El públic és la meitat de l’espectacle. I és aquesta comunió la que fa que els espectacles de pallassos funcionin. No hi ha cap altre personatge al món amb qui, tres minuts després d’haver-lo conegut, et puguis estar morint de riure. Només amb nosaltres.

Aquesta gran capacitat teva d’adaptació al públic, pot ser que tingui el seu origen en aquells espectacles vostres de l’inici als barris, reproduint els problemes socials que hi havia?

Sí, i a la problemàtica de ser de Sarrià: havies de conviure amb els senyors.

Diuen que els primers anys són els que et marquen. Nosaltres necessitem una relació molt directa amb els nens. El pallasso que tots portem a dins és el que és capaç d’exterioritzar les seves sensacions d’una forma sincera. Això ho fan els nanos un cop assoleixen la capacitat motriu, fins que són capaços de dir mentides. Arriba un moment en el qual les mentides es noten, i després els adults ens construïm un personatge amb el qual ens representem a nosaltres mateixos; o millor dit: al personatge que nosaltres volem ser. Som els nostres propis actors i diem mentides a les persones que més estimem: “tinc un mal de cap immens”, i me’n vaig a fer un polvo amb la veïna de baix, per exemple. Penso que la paraula adúlter no ve de la sexualitat, sinó del moment en el qual un s’adultera i agafa una personalitat que no és la seva; llavors, ja no podem exterioritzar els nostres sentiments.

Miquel Osset. Opinions d’un pallasso. Editorial Proteus, 2012.