Torna la paraula al paisatge

És diumenge al matí, al voltant de l’ermita de Sant Feliuet de Savassona s’hi han reunit una trentena de persones que esperen, en silenci, que comenci un nou recital del cicle Poesia als Parcs que organitza la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. El públic és variat: n’hi ha que han vingut expressament i fa estona que esperen, d’altres que s’han trobat l’activitat de casualitat i han decidit quedar-s’hi per arrodonir la passejada. Hi ha criatures, avis, jovent. Un cop més, el cicle Poesia als Parcs es disposa a casar paraula i paisatge.

L’espectacle d’avui, 9 d’octubre, és a càrrec de quatre artistes d’Osona: Jaume Coll Mariné, Carles Dachs i Xevi Pujol, poetes, i Guillem Plana, guitarrista. Tots quatre fa temps que són presents en el panorama cultural de la comarca i es nota en l’ambient distès, relaxat, amable. Potser hi ajuda, també, el fet que per arribar a l’ermita de Sant Feliuet tots hem hagut de caminar un quart d’hora, ascendint a poc a poc fins arribar a l’ermita, i que, un cop a dalt, ens hi acompanya un paisatge únic: s’hi pot veure a primer terme el castell de Savassona, més enllà la Plana, i encara més enllà el Montseny… Amb aquest estat d’esperit que es viu quan es té la mirada plena, comença l’espectacle amb l’entrada de la guitarra, que dóna pas als primers textos i fa que tot vagi avançant entre veu, música i paisatge. Paisatge, música i veu.

Els tres poetes s’han posat d’acord per fer un recital directe, sense embuts: ni una sola referència al poema, ni un acudit, ni un comentari. Han triat recitar un poema rere l’altre, i això fa que l’acte prengui un aire més reflexiu, més dens: el poema i la música en són els únics protagonistes. Potser per això és més senzill diferenciar les tendències de cada autor: en aquesta tirallonga de poemes, els versos d’uns i altres casen, però no deixen de tenir cadascun una veu pròpia que va fent camí. Jaume Coll es vincula fortament al paisatge i a la reflexió que neix de la mirada que es fixa en els petits detalls del dia a dia, de qui pot observar el món tranquil, envoltat de natura. De la repetició de certs mots i estructures, en sap crear una cadència que els omple de significat: l’ocell, la casa, la muntanya, la nit…

Xevi Pujol, per la seva banda, té un deix més sarcàstic, urbanita en certs punts, potser volgudament més artificiós que Coll, sobretot en els motius temàtics i lèxics. Juga amb l’estranyesa, busca la distància amb el lector, sobretot en comparació amb Coll, que intenta que el lector entri dins a casa seva i entengui el seu món. Per últim Carles Dachs, amb una poesia de metre perfecte, es vincula amb la natura i l’utilitza per a fer un retorn a la infantesa, i d’aquí en fa una reflexió sobre la identitat, la paraula, el jo.

Tots tres, però, tenen certs punts en comú, que fan que el recital prengui una coherència sòlida. Utilitzen la mètrica en el sentit més estricte, i en són conscients: el recital s’ha estructurat per formes estròfiques, han començat amb poemes de metre llarg, han acabat amb haikus. D’aquesta manera, l’acte passa d’un inici pausat, cap a un final cada cop més trepidant, sentencial, de petites veritats poètiques.

L’altre punt en comú és el paisatge. Com hem comentat anteriorment, tots tres són poetes d’Osona i en les tres poètiques hi conviu un mateix paisatge, que ja hem començat a remarcar amb la poesia de Coll. Així doncs, cada poeta utilitzarà el paisatge per a una finalitat diferent, però és clar que miren per la mateixa finestra: la casa, la granota, el roure, la becada, la noguera, la boira, el fred. Del paisatge en recullen els mots, dels mots en fan el poema. És per això que aquest recital ha sigut estranyament armoniós, perquè, en certa manera, els poetes han retornat al paisatge el que era seu o, dit d’una altra manera, la paraula ha tornat al seu origen. El paisatge va fer l’ofrena al poeta, ara és el poeta el qui fa l’ofrena al paisatge.

Quan baixem altre cop a la plana, mentre tornem a fer el camí ara descendent cap a casa, amb el pas compassat ens torna la música i els versos, el deix que ens ha acompanyat durant la darrera hora:

«Mentre les bromes cremen sang de gerd
—mirada: el món curull i l’ull desert—,
passa un vent vell, barbut, que diu recorda,
la vida és un bidó que sempre perd.»

C.D.

La propera sessió de Poesia als parcs serà diumenge 13 de novembre, a les 12h. al parc del Garraf, amb recital de Francesc Parcerisas. Hi haurà un tast de vi per a tots els assistents. Direcció: Centre Cívic El Rouse. Av. De Sitges, 14, Begues.

Per si calen referències: Xevi Pujol (Sant Bartomeu del Grau, 1984) ha publicat El satèl·lit d’una engruna (Emboscall, 2008), Mar cendrosa (Ed. Fonoll, 2009), Fred de pomes dolces (Viena, 2011) i Deu sonets seguit de mirall de foc (Emboscall, 2014). A més, ha traduït obra de William Butler Yeats, de Georg Trakl i Rainer Maria Rilke, encara inèdita. Jaume Coll Mariné (Muntanyola, 1989) ha publicat La vida estesa (Viena, 2009), Quanta aigua clara als ulls de la veïna (Edicions de 1984, 2014) i La gata groga (Els papers díscols, 2015); també és baixista del grup Obeses. Carles Dachs (Santa Eugènia de Berga, 1987), ha publicat Suc de llum (Ed. Fonoll, 2010), i A dalt més alt (Pagès editors, 2015); també és editor de Els papers díscols, col·lecció de poesia i imatge. Per últim, Guillem Plana (Vic, 1985) ha col·laborat com a guitarrista en nombrosos projectes de renom com The Grampohone AllStars, The Sey Sisters, o Funky Step, entre d’altres.