Torna La casa sota la sorra, ara al Teatre Borràs

4.07.2012

'La casa sota la sorra', el musical d'Egos Teatre basat en la novel·la de Joaquim Carbó.

Després dels espectacles Ruddigore o la nissaga maleïda i el més recent, En Joan sense por, l’encara jove companyia Egos Teatre ha tornat a posar l’ull a la bala —mai més ben dit, en aquest cas de La casa sota la sorra— i ha inclòs en l’antologia teatral catalana un musical d’aquells de repertori que respira aire fresc, ironia dramàtica i lluminositat musical per tots els costats. La novel·la La casa sota la sorra, de Joaquim Carbó, publicada el ja llunyà 1966, ha viscut les peripècies i turbulències editorials de l’època sense que l’hagin aconseguit descavalcar encara avui de tenir nous lectors. La trama de La casa sota la sorra té un registre clarament cinematogràfic. Però tot i que se n’havia fet una versió en còmic, el cinema no s’hi ha vist en cor, malgrat probablement algun intent frustrat. I ha estat el teatre, en una meritòria iniciativa del TNC i la companyia Egos Teatre, el que n’ha extret els elements bàsics per construir un espectacle musical de primera línia i incloure-hi, segurament per aquella influència de fons que esmentava, el cinema dins el teatre. Cal advertir d’entrada que els espectadors que coneguin la novel·la s’hauran de conformar a trobar en el musical els principals personatges: en Pere Vidal, en Henry Balua, en Hans, el malvat senyor Ti…, i l’ambientació de l’aventura —més cartró-pedra que mai per circumstàncies del rodatge de ficció— que transcorre bàsicament a la sorra d’Egipte. Però no hi trobaran la recreació de cap a peus de la trama original sinó una trama renovada que es produeix a partir del rodatge que una productora cinematogràfica sense gaires recursos fa sobre el terreny i que barreja els personatges de ficció de la novel·la amb altres personatges de ficció dins la ficció que els representen.A més, per deixar clara la voluntat global de l’obra de la qual es parteix, l’adaptació hi ha inclòs el detectiu Felip Marlot, un dels personatges de Joaquim Carbó d’una altra sèrie seva. La participació del detectiu en el musical, cridat per la secretària de rodatge, obeeix al fet que serà ell qui descobreixi un cas que s’ha produït durant el procés del film de ‘La casa sota la sorra’ i que els espectadors del musical seguiran, aquest sí, amb plantejament, nus i desenllaç, amb constants flashbacks relacionats amb l’argument literari d’origen.Però, com en tot musical, no és tan important allò que hi passa i allò que s’hi diu sinó com es diu i com es transcriu, en lletra i música, a més de com s’il·lustren el vestuari, l’ambientació, la coreografia i la interpretació que la companyia Egos Teatre salpebra amb picades d’ullet a tòpics de les grans vedets del cinema, a les manies i les vel·leïtats d’alguns personatges que es mouen en aquest món, a escenes de cinema de terror, de gènere fantàstic, de thriller d’espies i d’aventures amb l’inevitable embolic romàntic i a la incomprensió d’un personatge com Felip Marlot, que ve de fora del musical i que en un moment donat de la investigació, tip de tanta música, acaba cridant, histèric: “¿Per què no es poden dir les coses parlant com Déu mana que sempre s’han de dir cantant?”Resulta que la intenció era fer un espectacle per a joves. Molt bé. Admetem-ho així perquè és així i amb aquesta filosofia com s’ha programat al TNC. Però que vagin posant-se al cap els responsables del xou que és un espectacle, que si bé té un registre juvenil, accepta també una mirada adolescent més madura per ser entès i que té el do de poder encandilar al mateix temps tant els més petits, ni que en principi i per si sols els costi desgranar-ne l’entrellat. Però, ¿no són aquests els ingredients de qualsevol bon espectacle teatral que pot ser vist per tothom sense fronteres d’edat?Cal remarcar que Egos Teatre està creant un planter d’intèrprets que, partint de la disposició total i del tot terreny, són capaços d’adaptar-se a les característiques de cadascun dels seus espectacles. En aquest cas, malgrat que el protagonista de la trama és en Pere Vidal, qui realment es menja l’escenari és el tripartit femení, encapçalat pel personatge de Hans que, en el rodatge ha estat canviat per una dona amb aires d’estrella de Los Angeles. Magnífica. Però no es queda enrere el paper del senyor Ti, també interpretat per una actriu, ni el de la secretària de rodatge que és un dels casos que es veu afectada per la substitució de personalitat. Al costat d’elles tres, els personatges masculins juguen més al gat i la rata i a complir ordres de les tres dames que no pas a decidir res en concret sobre la trama.Aquest recurs de barreja i confusió entre els personatges és una constant en tot el musical i, amb alguns d’ells, la trama juga molt amb la realitat i les aparences fins que arriba un moment que és difícil establir qui és qui i on és cadascú en un moment determinat. Hi ha, doncs, una airada de màgia encoberta, sense que es noti, segons en quines escenes. A més, els diàlegs desprenen ironia en moltes escenes amb referències a la llengua, al folklore o els costums d’on és Pere Vidal, un barceloní de vint-i-set anys que un bon dia va acceptar un encàrrec pagat per traslladar uns documents secrets al territori del desert i que es veu embolicat amb una organització criminal. Sí, han passat més de quaranta anys des de la creació de ‘La casa sota la sorra’, però tot continua sent rabiosament contemporani. Potser ara més que abans i tot.El musical no només serà un èxit d’aquesta temporada sinó que els programadors ja es poden anar preparant per tenir-lo en reserva per a una altra temporada, si les pròrrogues no són possibles. Hi ha musical per temps i per a tots els públics. I no es pot desaprofitar una producció pròpia que ha tingut l’encert de defugir de la nyonyeria del gremi i de fer una nova lectura atrevida on no hi falta una bona dosi d’humor i una desacomplexada mitificació d’un heroi català que, a més, parla en català, cosa gairebé excepcional en el temps que corren i tal com està el pati dels herois.

La casa sota la sorra». Versió lliure d’Egos Teatre basada en la novel·la homònima i l’imaginari literari de Joaquim Carbó. Text i lletres de les cançons: Rubèn Montañá i Toni Sans. Música: Francesc Mora. Intèrprets: Anna Alborch, Lali Camps, Rubèn Montañá, Albert Mora, Francesc Mora, Toni Sans i Maria Santallusia. Coreografia: Joan Maria Segura i Bernadas. Escenografia, vestuari i màscares: Egos Teatre. Il·luminació: Luis Martí. So: Sergio Sisques. So: Xavier Mestres. Caracterització: Sònia Montañá i Egos Teatre. Atrezzo: Egos Teatre i TNC. Enregistrament musical: Francesc Mora, Jordi Herreros, Xavi Molina, Joan Motera. Veus en off: Jaume Comas i Elisenda Roca. Direcció musical: Francesc Mora. Direcció escènica: Joan Maria Segura i Bernadas. Sala Gran, Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona, 21 febrer 2010. Reposició: Teatre Borràs, Barcelona, 28 juny 2012. A partir de 8 anys.

Font: Clip de Teatre

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Em sap greu, perquè m’imagino que hi ha molta feina darrere, però vaig trobar l’obra dolentíssima. La trama inconsistent i els actors d’un histrionisme irritant. Era com una obra infantil però amb alguna referència sexual (per això la consideren juvenil?). Sort que canten molt bé, i que hi ha alguns moments que fan riure, però ha estat un gran decepció. Em va semblar una obra d’aficionats, de foc de camp, però més elaborada. Pobre Pere Vidal!