Toni Coromina, l’Estudiant de Vic

17.05.2016

Ostentar i exercir la capitalitat de la cultura catalana imposa a la ciutat de Vic una agenda trepidant, farcida d’esdeveniments de tota mena i impossibilitant atrapar totes les inauguracions que sovint se solapen, tot i que la proximitat dels espais permeten arribar una mica tard al Museu de la Pell sortint del Col·legi d’Arquitectes o passar pel Seminari abans d’anar al Vicjove per acabar a l’Atlàntida Bar. Quan tot plegat sembla massa, ens assalta el pensament de viure l’instant.

Imatge d'arxiu

Imatge d’arxiu

El mes de maig està dedicat al disseny i el primer plat fort ha estat l’exposició de disseny gràfic Abans i ara. Del grafisme al disseny gràfic a Osona. Comissariada per Ton Granero i repartida en cinc seus diferents. Proposa un diàleg ben explícit entre les arts gràfiques, des del 1878 als anys 80 del segle XX (recollides al Temple Romà, amb esplèndids cartells i treballs, entre altres documents, de Lluís Labarta, Alexandre de Riquer, Josep M. Sert, Salvador Puntí, Ramon Goula, Pere Daví, Anguera/Mumbrú, Canals, Fidel Bofill i Josep Esteve), i l’actualitat tan evolucionada tècnicament d’aquesta disciplina, presentant el treball de 46 estudis de disseny gràfic osonenc (distribuïts en els altres quatre espais, el Casino, la Biblioteca Joan Triadú, l’Escola d’Art i ACVic).

Però l’altre plat fort no té res a veure amb el disseny, aparentment. Ha estat la inauguració de l’exposició Òxid de boira a la Galeria El Carme Vic, on, això sí, el diàleg també és ben present. Així ho va dir en Lluís Solà, amb potent veu i clara dicció, per recordar que una comunitat no pot viure d’instants. Cal la recuperació del passat, de la documentació, per fer memòria i donar sentit a tot plegat, va dir el poeta disparant l’alarma a la presentació del llibre-catàleg (amb el mateix títol que l’exposició) que finalment ha estat publicat, de l’autor Toni Coromina.

Coromina ens ha regalat un llibre magnífic, on recull la història efímera (1977-1979) d’aquest “col·lectiu vigatà que a finals dels anys 70 va aplegar pintors, músics, fotògrafs, ceramistes, escultors, dibuixants de còmic, pensadors i aficionats a la literatura”. Van ser un centenar de socis però el llibre i l’exposició se centren només en els artistes.

Vint-i-quatre entrades per cada un dels artistes que ha anat trobant (pel carrer, diu, i fins al 2009, quan el va escriure, per encàrrec de Joan Homs, propietari d’El Carme amb motiu dels 30 anys de la galeria, tot i que ara en serien més, ja que no tenia cap llistat ni document dels socis i n’ha retrobat de nous), que descriuen el paisatge d’unes infàncies i adolescències marcades pel record amargant de les escoles on els mestres “anunciaven l’existència d’inferns incendiats i paradisos incomprensibles” (Albert Barreda, p. 46); les primeres feines, “dels setze als dinou anys va treballar en una farmàcia, encara que ella volia estudiar pintura, una dèria que tenia des de ben petita quan es dedicava a dibuixar sistemàticament la mateixa cara amb un llapis. Però als vint-i-un anys va decidir anar a Barcelona i es va matricular a l’Escola Massana” (Araceli Plans, p. 111); els primers i emocionants experiments artístics “utilitzava elements simbòlics per poder expressar-se d’una manera indirecta, sense tenir problemes amb la censura. En moltes d’aquelles fotos hi participava com element principal el cos humà nu, ubicat en espais naturals deserts, erms, com a símbol de llibertat, en un context polític i social de repressió” (Manel Esclusa, p. 63). Aquestses vint-i-quatre entrades ens parlen de les diverses trajectòries i estils artístics de tots ells de manera molt concisa, “en Pep va començar a treballar de valent i a experimentar de veritat, a buscar tonalitats pels esmalts i a fer peces de format divers, des de teteres, gerros, vaixelles, piques, bols i d’altres objectes d’ús quotidià, fins a uns quants murals a Vic, alguns dels quals estaven inspirats en el modernisme i l’expressionisme conceptual” (Pep Madrenas, p. 89).

Entre aquests pintors, ceramistes, escultors i fotògrafs hi figuren Ernest Altés, Francesc Ballart, Albert Barreda, Gabí Boixader, Toni Bover, Manel Esclusa, Joan Furriols, Ton Granero, Josep Hinojosa, Pep Madrenas, Miquel Perez, Pere-Lluís Pla Boixó, Enric Pladevall, Araceli Plans, Toni A. Portusach, Josep Ricart Rial, Martí Riera, Enric Sala, Ferran Sans Clos, Jordi Sarrate, ESF Tiua, Josep Uribe Robert, Josep Vernis i Miquel Vilà.

Eren el relleu i la continuïtat de l’Estudiant de Vic vuitcentista, reinventat. Ni tots seminaristes, ni tots homes i ni tan sols estudiants de Vic alguns d’ells, però tots lluitaven per atrapar la llibertat en la boirosa transició democràtica. I entre els més pòtols, bromistes i contraculturals, el més alt, el cronista oficial, Toni Coromina, l’estudiant de Vic (marca vigatana per excel·lència, encara sorprenentment no registrada). Per a ell el record (no escrit en aquest llibre) de l’esdeveniment cabdal de l’adolescència va ser la creació de l’Institut de Vic, el Jaume Callís, laic, mixt i divertit que li serveix per passar pàgina de quinze anys de col·legi de monges, maristes i seminari i començar a viure “en comuna amb comuna” (vol dir amb un vàter per a tots els pisos).

Artistes participants a l’exposició ‘Òxid de boira’.

Les inquietuds de modernitat i lluita política d’aquest jovent en realitat ja eren compartides abans d’associar-se a Òxid de boira, al bar. Artistes i intel·lectuals transitaven entre el Cafè Vic i l’Snack, Coromina ho explica en el seu llibre Cafè Vic, retrat d’una generació de rebels i bromistes (Ajuntament de Vic-Eumo Editorial, 2007). El precedent d’aquest ambient de tertúlia vigatana és el grup Els Vuit, “una colla de pintors que fa mig segle es reunien habitualment al bar La Granja” , relacionats alguns d’ells amb la creació de la revista Inquietud.

L’ambient cultural de Vic viu una època esplendorosa durant la transició. L’efervescència de les accions contraculturals, happenings i el teatre (com el Periple Pantaner o el Solàrium a la plaça Major), l’edició de la revista El Manubrio (que es feia en català i castellà i la seva portada recorda el disseny del plàtan de Warhol per The Velvet Underground), l’interès pel cinema experimental, la fotografia i la música (fan el Festival de Música Insòlita de l’esbojarrada Coordinadora de Jovent Moderat i Conservador d’Osona) entre moltes altres iniciatives, els impulsen a buscar un local, i així neix Òxid de boira.

Però la manca de recursos econòmics els fa dissoldre l’associació tot i continuar el seu activisme i trajectòria artística, com ho mostra l’exposició on tots els artistes són representats amb una obra dels anys 70 i una actual (només aquesta darrera a la venda). L’estudiant de Vic segueix ben viu, encara en són més i tan inquiets. Que l’alarma no s’apagui.