Tocats de l’ala

9.09.2016

Arreu del domini lingüístic de la llengua catalana trobem gran diversitat d’hàbitats i ecosistemes, així com una tradició històrica vinculada amb aquests animals: naturalisme, caça, agricultura, literatura, pesca, etc. La llengua no s’ha mantingut al marge d’aquesta relació entre els parlants i l’entorn, ans al contrari, ha estat un mirall que ha reflectit la gran diversitat natural i ho ha fet a través de la riquesa dialectal.

Pela-roques | Foto: Enric Ortega i Gonzàlez

Pela-roques | Foto: Enric Ortega i Gonzàlez

L’ornitologia (del grec ornis, ornithos ‘ocell’ i logos ‘estudi’ o ‘ciència’) és la branca de la zoologia dedicada a l’estudi dels ocells, i els que l’estudien s’anomenen ornitòlegs. Si bé es pot diferenciar entre els professionals i els aficionats, pel que fa a la seva dedicació laboral o d’oci a l’ornitologia, si tenim en compte la llengua tots els ornitòlegs en són professionals, ja que la utilitzen i la fan dinàmica.

Totes les llengües del món tenen noms populars per als vegetals, animals i fongs que formen part del seu entorn. Durant segles i mil·lennis això no va suposar cap entrebanc des del punt de vista científic, però a mesura que va augmentar el contacte entre els estudiosos de tot el món, el fet de disposar de tants noms com llengües per a una mateixa espècie (i sovint de més d’un nom per llengua), va suposar un escull a superar. Evidentment l’enfocament d’aquesta qüestió es va fer a partir de criteris científics i de classificació de les espècies, però en cap cas va tenir com a objectiu la minorització de les llengües autòctones de cada territori ni va suposar cap mena de voluntat d’unificació o lingüística a l’origen. El problema real va ser que una mateixa espècie es podia classificar i definir diverses vegades perquè tenia diferents noms en origen i, òbviament, els recursos d’intercanvi d’informació de l’època no eren els actuals. Carl Linnaeus, nom llatinitzat del científic suec Carl Nilsson Linnaeus (Råshult, 1707 – Uppsala, 1778), fou un eminent botànic, zoòleg i físic que creà les bases de la taxonomia moderna i establí el sistema de nomenclatura dels éssers vius que s’ha utilitzat fins als nostres dies. Per tal d’internacionalitzar la seva tasca utilitzà el llatí, la llengua pròpia dels científics del segle XVIII, i el grec clàssic com a base de la seva obra i de la seva nomenclatura per a tots els éssers vius, entre ells els ocells. En tots els noms que incorporà als seus treballs mots d’altres llengües (com el turc, l’italià, l’occità, el noruec, el sami, etc.) ho féu a partir de la llatinització.

Adés i ara, l’ús de la nomenclatura unificada i inequívoca permet evitar confusions i errors en la identificació d’espècies. La seva facilitat d’ús i tots els avantatges que ofereix de forma indiscutible ha permès que s’apliqui fins i tot en la nefologia (l’estudi dels núvols). Ara bé, en cap cas aquesta utilització d’un sistema de nomenclatura unificat ben útil i vigent ha de suposar la pèrdua de la riquesa de cada llengua d’origen dels ornitòlegs del món.

Martinet blanc | Foto: | Foto: Enric Ortega i Gonzàlez

Martinet blanc | Foto: Enric Ortega i Gonzàlez

Els noms populars al domini lingüístic del català-valencià-balear

Als Països Catalans es compten avui dia més de cinc-centes espècies d’ocells, sense tenir en compte les exòtiques. Són totes aquelles que són reproductores, hivernants, migratòries i també les que hi viuen durant tot l’any. Totes tenen noms populars, algunes en tenen ben pocs i d’altres n’arriben a tenir desenes. Aquest fet es deu a diversos factors: que siguin més o menys esquerpes, que estiguin distribuïdes arreu del territori o bé només en alguns punts, que tinguin uns colors o un cant més o menys destacats, que tinguin interès cinegètic, que visquin en ambients antropitzats, etc. És a dir: una espècie comuna, de cant fàcilment recognoscible i colors vistosos, que visqui durant tot l’any prop de les viles, que es trobi en diversitat d’ecosistemes i que habiti de Salses a Guardamar, tindrà un nombre molt elevat de noms populars. Per contra, uns espècie d’au marina, que només visiti les nostres terres per hivernar i que, a més, tingui els mateixos colors que totes les gavines, tindrà ben pocs noms populars. Així doncs, per a una mateixa espècie, la riquesa ornitonímica és directament proporcional a la seva relació amb el parlant: com més relació, més riquesa. En tot cas, cada un dels dialectes de la llengua catalana presenten trets diferencials tant fonètics com lèxics.

Als Països Catalans es compten milers d’ornitòlegs i són un punt de referència europeu en aquest camp. Hi ha ornitòlegs que provenen dels diversos dialectes de la llengua i que, en origen, fan servir aquesta riquesa ornitològica. Tanmateix, s’observa una pèrdua del vocabulari popular a causa de diversos factors, com són l’oblit del món i les tradicions rurals, la globalització lingüística i el fet que els mitjans de comunicació utilitzin la llengua estàndard, la simplificació de la nomenclatura catalana-valenciana-balear a un sol nom popular per espècie en els treballs ornitològics i a una certa diglòssia interna de la llengua, en què s’estigmatitzen els dialectes minoritaris. A més, cal tenir present la influència de llengües dominants (llengües A), com és el cas del castellà, que es manifesta amb el fet que sovint es trien els noms populars més semblants al de les llengües dominants. Un bon exemple d’aquesta asimetria dialectal interna de la llengua catalana-valenciana-balear pel que fa a l’ús general dels noms populars és el fet que, si bé al llarg del territori hi ha parlants que miren ocells mentre d’altres miren aucells o moixons, generalment la veu que es fa servir és la dels parlars majoritaris (ocell).

És especialment interessant el fet que, si bé alguns parlars tenen noms característics per anomenar determinades espècies, aquesta frontera dialectal es trenca per fenòmens que suposen la relació específica de parlants. Així, a Catalunya s’anomena ocell de tempesta un ocell marí de mida petita, mentre que al País Valencià se l’anomena escateret (perquè sembla una escata enmig del mar o bé perquè menja peixos amb escates). Ara bé, a la costa central catalana també se l’anomena escateret i no ocell de tempesta i el motiu rau en la relació històrica establerta pels pescadors maresmencs amb els valencians.

Finalment, cal tenir present que es donen casos de sinonímia (dos noms per a un mateix ocell) com, per exemple, pilot (per a ocells marins que segueixen els vaixells) i ocell de tempesta (per a ocells marins que en condicions de mal temps s’apropen a la costa i es fan visibles); i casos d’homonímia (dos ocells amb un mateix nom) com, per exemple, cagamànecs i txitxarra. També cal considerar que hi ha barbarismes (sobretot castellanismes) que no haurien de ser acceptats pròpiament com a nom.

Còlit ros | Foto: Enric Ortega i Gonzàlez

Còlit ros | Foto: Enric Ortega i Gonzàlez

La formació dels noms populars

La gran diversitat que trobem en l’ornitologia popular és producte dels diversos factors que influeixen en la conformació dels mots per designar els ocells. Els més destacats són els següents:

a) Característiques físiques descriptives de l’espècie: els morfònims (del grec morphḗ ‘forma’ i ónoma ‘nom’). Són una de les fórmules més utilitzades en la construcció de noms populars, ja que responen a la percepció visual de l’observador. Així, en són exemples els adjectius relatius a la mida, gros, petit i mitjà (utilitzats en les calàbries, els becs de serra i els picots, entre d’altres) i els que fan referència a la coloració, com capnegre (com en el cas dels sits, les gavines i els tallarols), de bec groc i de bec vermell (en les gralles), ros (al còlit i al martinet) i blanc i negre (com passa amb el martinet, les cigonyes i els sits).

b) Hàbitat de l’espècie: els biònims (del grec bíos, ‘vida’). En aquest cas fan referència a l’ecosistema on l’observador detecta l’espècie, independentment de la forma en què ho fa. Per exemple, és el mecanisme de formació dels noms de l’àguila (àliga) marina, la polla d’aigua, el grasset de muntanya, la garsa de mar o l’oreneta de ribera.

c) Distribució de l’espècie: els topònims (del grec tópos ‘lloc’). Hi ha espècies que són pròpies d’unes determinades latituds, mentre que d’altres tenen una distribució més homogènia al territori. Les referències geogràfiques donen lloc a noms populars com els del mussol i el raspinell pirinenc, l’oca (auca) del Canadà, el xarxet americà, el mosquiter siberià, la baldriga balear, el petrell de Madeira i l’àguila (àliga) pomerània.

d) Etologia de l’espècie: els ergònims (del grec érgon ‘treball’, ‘ocupació’). En molts casos, els ocells tenen comportaments característics, sigui per la manera com aconsegueixen l’aliment, ja sigui per la reproducció o pels seus hàbits migratoris. Són exemple del primer cas el remena-rocs, el pela-roques, el botxí, l’esplugabous, l’escorxador i els paràsits; del segon, el batallaire; i del tercer, l’àliga marcenca, el falcó pelegrí i el mosquiter de passa.

e) Alimentació de l’espècie: els fagònims (del grec phágō ‘menjar’). En aquest cas, fan referència a la composició de la dieta, com en el cas de l’aligot vesper.

f) Cant de l’espècie: els fonònims (del grec phōnḗ ‘veu’, ‘so’). Les onomatopeies són una de les eines per a reconèixer els ocells, ja que alguns tenen cants tan particulars i característics com genuïns. Ho són tant que els donen el nom, com en la puput, el cucut, el xot, el cotoliu, el sit i la xibeca o bruixa (òliba).

g) Referència honorífica a científics i personatges històrics: els epònims (del grec epí- ‘sobre’). Entre d’altres, trobem el petrell de Swinhoe (en honor a Robert Swinhoe, diplomàtic i ornitòleg anglès del segle XIX) i el voltor de Rüppell (en honor a Wilhelm Peter Eduard Simon Rüppell, naturalista i explorador alemany del s. XIX). Cal fer una menció especial al cas del falcó de la reina, nom que rep en honor a Elionor d’Arborea (1340-1404), nascuda a Molins de Rei i que fou jutgessa de la localitat ara italiana d’Arborea (Sardenya), d’on esdevingué heroïna. Reconeguda ornitòloga, promulgà una de les primeres lleis per a protegir els rapinyaires i especialment els falcons i els seus nius.

i) Noms de llegendes i tradicions modernes. Un cas curiós és el de l’enganyapastors, un ocell nocturn que rep el seu nom a partir d’una antiga creença segons la qual entrava als estables i xuclava la llet de les mamelles de les cabres. Però també sabem d’un altre ocell nocturn que, entre d’altres llocs, viu als campanars de les esglésies i que segons la llegenda popular es bevia l’oli de les llànties i per això se’l coneix com a òliba, òliba de campanar, olibassa, olier, oliva, òliva, olivassa, xucla-oli, xup i xupa.

j) Noms propis de llengües clàssiques i modernes: els autoctònims (del grec autókhthōn ‘autòcton’, ‘nadiu’). Són mots que provenen directament del terme llatí amb què es descrivia aquest ocell, com és el cas de falcó, tord i merla.

k) Noms construïts a partir d’altres taxons ja existents o inventats. En alguns casos el nom popular en llengua catalana per alguna espècie va ser definit i inventat expressament, ja que no existia, com és el cas del mascarell. L’eminent ornitòleg Salvador Maluquer proposà aquest nom basant-se en la coloració negre que presenta al voltant dels ulls a mode de màscara.

Abellerol | Foto: Enric Ortega i Gonzàlez

Abellerol | Foto: Enric Ortega i Gonzàlez

El cas paradigmàtic de l’abellerol

L’abellerol és una espècie migradora que visita el nostre país a la primavera, després de passar l’hivern a terres africanes. Té una coloració molt vistosa i espectacular que el fa fàcilment identificable. El trobarem a les zones agrícoles, on excava túnels en talussos, on fa el niu. Menja principalment abelles, fet que dóna lloc al seu nom català, però també en castellà (abejarruco), en basc (erle-txori), en anglès (bee-eater), en alemany (bienenfresser) i també en la nomenclatura científica grega (mérops) i llatina (apiaster): tots aquest termes volen dir ‘menjador d’abelles’.

En català, trobem un gran nombre de noms populars, creats a partir de diversos dels mecanismes explicats a l’apartat anterior:

Abellerol, abellerola, abeller, bellerol/a, betllerola, belloter i abellola, per la seva alimentació.

Miner, pigot terrer i terrer, ja que excava els nius en terrals.

Griva americana, canadenc, canadenca, pardal canadenc i canadiense, ja que l’aparició d’aquesta espècie a les terres catalanes va coincidir amb la construcció als anys vint i trenta del segle XX de les grans preses als rius del Prepirineu per una companyia hidroelèctrica originària del Canadà i la gent pensava que els havien portat els canadencs.

Estibarola, ocell de mal temps, ocell de la pluja i ocell de la Mare de Déu, ja que arriba a les nostres latituds a la primavera, època de ruixats.

Aiguarol i riola, puix que viu en talussos sedimentaris prop de rius i rieres.

—També és conegut popularment com a sirena de mar, griva marina, músic de frares, pigot ferrer, pallarola, criolles, papiol, bigot i xarrupaire.

—Erròniament és anomenat en alguns indrets oriol, auriol i oriolo, atès que és semblant en la mida i el color vistós de les plomes a l’oriol, si bé no té res a veure amb aquesta espècie.