Tito Vilanova

16.06.2012

Sense entrar en consideracions futbolístiques, el canvi del bagenc Pep Guardiola per l’empordanès “Tito” Vilanova a la banqueta del Barça comporta un dilema lingüístic pels que som de territoris on es parla el català central: Com hem de pronunciar el nom del nou “míster”? “Tito” amb “o” final com es fa en castellà i en altres variants de la nostra llengua? O potser acabant amb “u” com “moto” o “euro”?
Val a dir que sóc del parer que en cosa de noms i apel·latius qui sempre té la darrera paraula és el portador. I també, és clar, que el nom no fa la cosa. Fer-se dir “Loli”, “Pepe” o “Juanjo” és un exercici legítim de voluntat personal que, evidentment, no dóna ni treu un bri de catalanitat a les persones que han pres partit per aquestes opcions.
És per això que, encara que la meva tendència em porta a defugir instintivament la manera de dir “Tito” pròpia de les Terres de l’Ebre (per la senzilla raó que no sóc ebrenc), estaria disposat a adaptar-m’hi si tingués la certesa que és aquesta la manera com el senyor Vilanova vol ser esmentat.
No estic penjat a les xarxes permanentment i, per tant, se’m pot haver escapat alguna cosa, però no em consta que fins ara aquest pronunciament s’hagi produït. Si he de fer cas a Joaquim M. Puyal –l’home gràcies al qual vàrem saber que la capital de Ucraïna es pronuncia “Kaïv”- observo que l’opció que ha triat des del primer dia és el “Tito” amb “o”. Però no acabo d’estar convençut del tot quan sento que el mestre de la TdP combina sense manies el “Muntoya” amb “u” amb el “Tello” amb “o”. Tan fàcil com era dir Pep, òndia…

Twitter: @joanjosepisern

Bloc de Joan Josep Isern: Toxanes, totxos i maons

Etiquetes: